Valors tous en temps durs. Ángel Castiñeira

molt catalanistes. Entenen la catalanitat, en major mesura que els altres, per la voluntat de ser català i de defensar les seves institucions i el seu idioma (que valoren molt fortament) i notablement menys pel fet d’haver nascut o viscut molts anys a Catalunya o tenir molts avantpassats catalans. També són els que en un grau més alt se senten només catalans i els qui destaquen per jutjar com a insuficient el nivell actual de l’autonomia de Catalunya. Mirant cap al futur destaquen a l’alça sobre els altres per propugnar una Catalunya independent (el 23%, enfront del 18% en el conjunt poblacional) o confederal a l’Estat espanyol (el 13% i el 8%, respectivament), en detriment, òbviament, de la solució que sosté que Catalunya pertany a Espanya “i res més” (el 10%, enfront del 21% en la població) o de l’actual marc de les autonomies (el 17%, enfront del 21% en la població). Tal com es pot observar, sense diferències en un fons i una base catalanistes en el tot poblacional, els membres d’aquest col·lectiu encara accentuen més aquest tret. Accentuació que també podem comprovar si constatem, a l’alça respecte als altres, que, segons ells, “el que decideixin democràticament els ciutadans catalans ha de ser respectat per les institucions de l’Estat” (4,48 en una escala amb el 5 com a valor màxim) i, a la baixa, el fet que “l’Estat té dret a decidir el futur polític de Catalunya, fins i tot contra la voluntat majoritària dels ciutadans de Catalunya” (1,66 en una escala que té en l’1 el seu valor mínim).

      Són els més oberts cap als immigrants i els qui en un grau menor assenyalen sentir-se estrangers a la seva terra atesa la gran presència d’immigrants. Això indica, de manera indirecta, que la seva catalanitat té menys relació amb la sang i la terra que amb un projecte per a Catalunya on els immigrants hi estiguin integrats. Quan valoren fins a quin punt els afecta la vida de les seves famílies i de la gent del seu barri, on viuen compatriotes, europeus, persones malaltes, aturats, etc., destaquen a l’alça, juntament amb els components del clúster 1, sobre la mitjana poblacional.

      Del seu perfil es dedueix fàcilment que no són gens neoconservadors. Tanmateix, creuen en l’acció col·lectiva (fins i tot en les institucions polítiques), concedeixen importància tant al fet polític com al religiós (tot i que ells no siguin religiosos), confien altament en el que podríem anomenar “la societat”, donen suport a causes humanitàries i ambientals (fins i tot es mobilitzen i s’associen) i són sensibles i crítics davant les injustícies socials. Tot plegat evidencia una elevada consciència social i certs valors col·lectius, com ara la solidaritat, que és conjugada amb un cert individualisme en professar un elevat liberalisme en el fet social. Tot això els fa neomoderns quasi purs, atès que són els continuadors dels valors moderns adaptats als nostres temps. En aquesta adaptació, tanmateix, hi ha el fet que siguin “quasi” purs, ja que també presenten trets netament postmoderns: en especial, la transgressió de normes cíviques (tot i que pot ser més com a desafiament al sistema que no pas com a cerca d’avantatge personal, com és el cas dels individualistes egocèntrics), el desdeny pels òrgans de control social (malgrat que això també es pot considerar neomodern) i el fet de donar importància al temps lliure i a les relacions més que no pas als valors tradicionals, com ara la feina.

       Alguns elements d’interpretació

      Tal com ja va passar amb l’estudi de l’àmbit espanyol, similar al present, una lectura atenta dels perfils dels cinc clústers ens mostra que hem de situar-los al voltant de dos grans eixos explicatius, que travessen tot el camp de les respostes agrupades en els cinc clústers. L’eix d’abscisses s’estableix segons el grau d’implicació en la vida sociopolítica del país, el grau de solidaritat amb els altres, la preocupació per la vida política, la major o menor confiança en les institucions, etc. És l’eix “Societat/Individu”. En altres mots, hem de situar les persones de tots cinc clústers segons si posen l’accent en el fet social, públic, amb algunes notes de compromís social i fins i tot d’altruisme, o si el posen en elles mateixes, en la seva individualitat, pensant i actuant en funció del profit personal que obtindran dels seus comportaments i actituds. En conseqüència, tindríem dos grups, l’1 i el 5 de la nostra tipologia (els que hem anomenat “neoconservadors” i “neomoderns”), al pol dels implicats socialment, mentre que a l’altre pol hi tindríem els individualistes no implicats socialment, on trobaríem els clústers 2 i 3 (“individualistes egocèntrics” i “individualistes pragmàtics”). En una posició intermèdia a causa de combinar un clar individualisme amb un sentit cívic notable, hi trobaríem el clúster 4, amb el grup dels “individualistes cívics”. ^[2]

      Un altre eix sota el qual hem de situar els cinc clústers té un doble vessant temporal, diacrònic, combinat amb un concepte més nòmic. Ens referim a la dimensió d’aquells que o bé s’han ancorat en el passat o bé tenen resistències davant del futur, enfront dels que acullen aquest futur amb il·lusió i tenen tendència, en llurs actituds i valors, a distanciar-se dels que estan més aferrats al passat. Aquest segon eix, que col·loquem a les ordenades, ens parla, d’una banda, d’allò tradicional (en el sentit de defensar i privilegiar “les coses de sempre”), del passat, de l’ahir, mentre que l’altre pol de l’eix mira al futur desenganxant-se parcialment de l’ahir, des de la visió de la modernitat avançada que alguns anomenen postmodernitat. Així, en aquest eix passat/futur trobem al pol del passat, del tradicional, òbviament, els membres del clúster 1, els “neoconservadors” i, tot i que en menor mesura, els del clúster 3, “individualistes pragmàtics” (malgrat que amb alguna connotació del present), mentre que, al pol del futur, el de la modernitat, hi hauria els components del clúster 5, els “neomoderns”, i els del clúster 4, els “individualistes cívics”. Situant-se en un punt intermedi, atesa la seva inequívoca tendència a un present que es desentén del futur, hi tindríem les persones que conformen el clúster 2, els “individualistes egocèntrics”.

      Els dos pols de l’eix de les abscisses divideixen la població catalana pràcticament per la meitat: al pol de la societat (propi dels implicats socialment) hi trobaríem el 49,6% de la població, i el 27,2% al pol de l’individu (amb els desimplicats socialment). A l’eix de les ordenades, hi trobem el 38% en el pol de la modernitat i el 45% en el de la tradició, de manera que la resta, l’11% de la població, queda en terra de ningú. Això és el que mostrem gràficament en el següent mapa qualitatiu dels cinc clústers amb relació als dos eixos que acabem de presentar.

      Els col·lectius 4 i 5 són els que aposten més clarament per valors de futur, però ho fan de maneres molt diferents. Mentre els uns, els que hem anomenat “neomoderns”, manifesten la seva implicació en l’àmbit social i polític, els del col·lectiu 4, apolítics i laboriosos, centren la vida en el món laboral i en l’èxit professional, però s’impliquen parcialment en allò social quan practiquen i transmeten els valors cívics que tenen fortament arrelats. Ambdós sostenen un marcat catalanisme en raons de convicció (la voluntat de ser català, la defensa de les institucions catalanes, etc.) més que de naixement de sang (avantpassats catalans), tot i que els components del clúster 5, més enllà de les seves conviccions, també hi estan més implicats.

       ^[3]

      Precisament en llegir els resultats des de la perspectiva de la implicació social i política trobem una de les notes més destacades i interessants de la societat catalana. Els col·lectius amb major grau d’implicació social, l’1 i el 5, són molt dissemblants en alguns aspectes importants. El col·lectiu 1, el que hem anomenat “neoconservador” té la mitjana d’edat més gran de tots cinc, amb gran presència de persones de més de 65 anys. També és, amb gran diferència, el més religiós de tots, el més estricte en els comportaments privats (avortament, homosexualitat, consum de drogues, etc.) i el que se situa políticament més cap a la dreta (tot i que el seu vot està molt repartit entre el PP, CiU i el PSOE). Contràriament, el clúster 5, etiquetat com a “neomodern”, té la mitjana d’edat més baixa, amb molts joves de menys de 34 anys; és el menys religiós de tots (juntament amb els del clúster 2, en alguns indicadors), i és el que se situa més a l’esquerra (és el que més aposta per ERC i ICV). Però ambdós col·lectius presenten els majors indicadors