Elles parlen. Miriam Toews

      

      Miriam Toews

      ELLES PARLEN

      Traducció de Carme Geronès

      Títol original: Women talking

      Autor: Miriam Toews

      Primera edició ebook: novembre 2020

      WOMEN TALKING

      Copyright © 2018, Miriam Toews.

      All rights reserved

      © de la traducció: Carme Geronès

      © de l’edició: Editorial Les Hores S.L.

      www.editorialleshores.com

      [email protected]

      Correcció: Maite Puig, Manuel Gómez Poyato i David Sempere

      Maquetació: Dan Monells

      Disseny de col·lecció i coberta: Natural www.designisnatural.com

      © de les fotos de la coberta: IStockPhotos

      ISBN: 978-84-122839-5-2

      Les Hores forma part de l’Associació d’Editorials Independents

      Tots els drets reservats.

      Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre mitjançant qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright.

      ELLES PARLEN

      Per a Marj

      ricordo le risate

      I per a Erik

      e ancora ridiamo

      UNES PARAULES SOBRE LA NOVEL·LA

      Entre el 2005 i el 2009, en una remota colònia mennonita de Bolívia anomenada colònia de Manitoba amb referència a la província del Canadà que es diu així, una colla de noies i de dones van viure l’experiència de despertar-se als matins adolorides i en un estat somnolent, amb el cos masegat i ensangonat, després d’haver sofert assalts de nit. Van atribuir els atacs a fantasmes i dimonis. Determinats membres de la comunitat van considerar que Déu o Satanàs els havien infligit aquell turment com a càstig pels seus pecats; n’hi va haver molts que les van acusar de mentir per cridar l’atenció o bé per dissimular l’adulteri; d’altres van pensar que tot allò era fruit de la desfermada imaginació femenina.

      A la fi va sortir a la llum que vuit homes de la colònia havien fet servir un anestèsic per a bestiar per deixar les víctimes inconscients, per tal de violar-les. El 2011, un tribunal bolivià va condemnar aquests homes a llargues penes de presó. El 2013, mentre els condemnats encara eren a la presó, es va saber que a la colònia es continuaven produint atacs i agressions sexuals similars.

      Elles parlen és, d’una, banda una reacció davant d’aquests fets reals expressada mitjançant la ficció, i de l’altra, l’obra de la imaginació femenina.

      M.T.

      ELLES PARLEN: LES ACTES

      Corresponen a les reunions de la colònia de Molotschna dels dies 6 i 7 de juny del 2009, redactades per August Epp.

      Hi van assistir:

      Les Loewen

      La Greta, la més gran.

      La Mariche, la filla gran de la Greta.

      La Mejal, una filla més jove de la Greta.

      L’Autje, una filla de la Mariche.

      Les Friesen

      L’Agata, la més gran.

      L’Ona, la filla gran de l’Agata.

      La Salome, una filla més jove de l’Agata.

      La Neitje, neboda de la Salome.

      6 DE JUNY

      L’August Epp, abans de la reunió

      Em dic August Epp, i no tindria cap rellevància si no fos perquè m’han responsabilitzat de deixar constància escrita de les reunions de les dones, ja que són analfabetes i, per tant, no ho poden fer elles. Atès que aquestes són les actes, i jo el secretari (i que com a professor ensenyo a fer-ho als meus alumnes), m’ha semblat que havia d’incloure el meu nom a la part superior de la pàgina, juntament amb la data. L’Ona Friesen, també de la colònia de Molotschna, va ser qui em va demanar que les redactés, les actes, tot i que no va emprar el mot actes, sinó que es va limitar a dir-me si podia deixar constància de les reunions amb la redacció d’un document.

      En vam parlar ahir al vespre, palplantats al camí sense asfaltar que va de casa seva al cobert on m’he estat d’ençà que, set mesos enrere, vaig tornar a la colònia. (Un acord temporal, segons el bisbe de Molotschna. «Temporal» pot significar qualsevol període de temps, ja que Peters no es regeix per la percepció convencional dels dies i de les hores. Som en aquest món, o al paradís, una eternitat; això és tot el que cal saber. Les principals cases de la colònia són per a les famílies, i jo estic sol; per tant, podria ser que visqués sempre més al cobert, cosa que de fet no m’amoïna gens. ­És més gran que una cel·la de presó i hi ha prou espai per a mi i un cavall.)

      Mentre parlàvem, l’Ona i jo evitàvem les ombres. En un moment determinat, a mitja frase, el vent li va fer voleiar la faldilla i vaig notar que la vora em fregava la cama. A mesura que s’allargassaven les ombres ens anàvem desplaçant una vegada i una altra un xic més cap al sol, fins que va desaparèixer la claror i l’Ona, amb una rialla, va alçar el puny cap a la posta, cridant-li traïdor i covard. Se’m va acudir la idea d’explicar-li la qüestió dels hemisferis, el fet que ens toca compartir el sol amb altres bandes del món, que si observéssim la Terra des de l’espai podríem veure fins a quinze sortides i postes de sol en un dia, i que potser, en compartir el sol, el món podria aprendre a compartir-ho tot, podria prendre consciència que tot és de tothom! Però em vaig limitar a fer un gest d’assentiment amb el cap. Sí, el sol és un covard. Com jo. (I també m’ho vaig callar perquè justament aquella meva tendència de creure, amb tanta exaltació, que ho podíem compartir tot feia poc m’havia dut a la presó.) El cas és que no tinc un sistema de conversa efectiu i per desgràcia cada minut que passa pateixo l’angoixa que em provoquen els pensaments que no puc expressar.

      L’Ona va deixar anar una altra rialla, cosa que em va animar, i em van venir ganes de preguntar-li si jo físicament li recordava el mal, i si a la colònia em veien com el mal, no perquè hagués estat a la presó, sinó pel que havia passat feia molt de temps, abans que m’empresonessin. Però en comptes d’això em vaig limitar a dir-li que m’encarregaria de les actes, per descomptat que ho faria: no podia fer altra cosa, perquè per l’Ona Friesen hauria fet el que fos.

      Li vaig preguntar com és que les dones volien tenir constància escrita de les seves reunions si no sabien llegir. L’Ona, que pateix narfa, nerviosisme —igual que jo; per alguna cosa em diuen Epp, nom que ve d’aspen, que és com s’anomena el trèmol americà, un arbre amb unes fulles que tremolen, i que de vegades rep el malnom de «llengua de dona», pel moviment constant de les fulles—, com a resposta em va explicar això.

      Aquell matí, aviat, molt aviat, l’Ona havia vist dos animals: un esquirol i un conill. Havia observat com l’esquirol perseguia el conill, a tot drap. Just en el moment que estava a punt d’atrapar-lo, el conill havia fet un bot enlaire de gairebé un metre. L’esquirol, despistat, o això va pensar l’Ona, havia