Els invisibles. Joan-Lluís Lluís

dels que vivien de l'altra banda. I jo era doncs alumne del Curs Preparatori, l'any que toca saber llegir, l'any en què comença l'aprenentatge real de la llengua francesa i de les seves misterioses incoherències ortogràfiques i gramaticals.

      La mestra, Madame Auriol, de qui només recordo la veu i uns esquitxos de bondat, m'havia avisat que em cridaria a la seva taula per demanar-me de llegir la primera pàgina d'un conte il·lustrat. Era la primera vegada que m'ho demanava. Un ànec aventurer viatjava a peu de país en país i jo, abans que em cridés, mentre repassava les sis o set línies de la primera plana, sentia com la por m'engolia de nou. Una paraula resistia amb constància al meu intent de desxifrar-la i, recordant el meu fracàs davant del satànic couvercle, pressentia una nova humiliació. La mestra, però, em va somriure quan va sentir que m'entrebancava i va dir-me que no m'havia de preocupar, encara no ens havia parlat de la i grega i era normal que no reconegués la paraula pays. Va afegir que sense cap mena de dubte ja sabia llegir, i va felicitar-me.

      L'entrebanc al mot pays pot tenir, si es vol, una lectura simbòlica, fins i tot psicoanalítica. Era, potser, el pressentiment dels problemes amb els quals toparia tota la meva vida en relació amb els conceptes d'identitat i de pertinença. O, dit d'una altra manera: aquest pays que els mestres de la República afirmaven que era el meu, i aquell país del qual no parlaven mai, potser ja havien començat a pugnar en alguna zona recòndita del meu inconscient. O, simplement, no sabia com es pronunciava la i grega.

      Aquell dia dels meus sis anys, però, no pensava en identitats, només en aquest triomf de lector nou de trinca, que va ser el primer triomf de la meva vida del qual soc capaç de recordar-me.

      I va tenir lloc, aquest triomf, a la mateixa aula on havia viscut pocs mesos abans la vergonya del couvercle, la primera vergonya pública de la qual soc capaç de recordar-me.

      Vaig viure la vergonya i el triomf a l'aula on era un entre la mitja dotzena de fills d'immigrants de la classe, tots de pares de nacionalitat espanyola, una meitat vinguda d'Andalusia i una meitat de Catalunya. O sigui que en realitat és possible que no fos l'alumne de la classe menys entès en llengua francesa, ni el més pobre, ni el més magre, ni el més mal vestit. No ho sabré mai. Era, simplement, un d'aquells, de cognom Quinta, Pena, Pagès, Ruiz, Lopez o Borras. I que ningú no s'estranyi si escric alguns noms sense accents ni titlla, els escric de l'oficial manera francesa, l'única que comptava i compta encara avui. Com també, si anomeno els carrers on he viscut, no diré carrer sinó rue, per no disfressar cap realitat.

      Recordo tant la vergonya com el triomf amb una precisió cinematogràfica i aquests dos esdeveniments podrien ser el punt de partida d'un llibre, que seria més o menys autobiogràfic i que tindria com a fil conductor les dues llengües que han maldat dintre meu per fer-se un espai, convivint-hi o fent-s'hi guerra. L'una, el català, des de la modèstia i la temptació de l'oblit; l'altra, el francès, des de l'arrogància i la voluntat d'omnipotència. Les dues, més tard, des dels embats de la literatura, a mesura que m'adonava que m'era aire i aliment.

      I prenent com a punt de partida aquestes anècdotes viscudes al Voló entre els anys 1968 i 1969, podria deixar creure que tot plegat és una història d'orgull i de revenja. La humiliació viscuda amb el couvercle havia estat més potent que el triomf personal de saber llegir, ja que, al triomf de saber llegir, hi accedien d'un en un tots els alumnes. Era un triomf previsible i, per tant, banal. La humiliació, en canvi, només havia estat meva; havia quallat dintre meu a partir dels riures que una trentena d'alumnes m'havien dedicat amb una espontània crueltat. Però si, a còpia d'anys, vaig revenjar-me d'aquesta humiliació va ser sense haver-ho previst ni preparat; va ser engolint el francès millor que els més pulcres fills de francesos i tenint les millors notes en llengua francesa de la classe, gairebé sempre, fins al batxillerat. Va ser vivint aquesta situació com una sorpresa majúscula i inexplicable.

      Aquest amuntegament de petites victòries escolars, reals i gustoses, haurien pogut constituir la meva revenja suficient, alhora personal i social. Hauria estat així com l'haurien concebuda els meus professors i tots aquells amb qui vaig anar fent vida de classe en classe. La revenja exemplar del fill d'immigrants pobres, tal com es pot concebre i narrar a França, hauria estat esdevenir escriptor d'expressió francesa. I així un dia m'haurien convidat a l'escola del Voló perquè expliqués als alumnes com havia aconseguit teixir una carrera d'escriptor, des d'aquella mateixa aula fins als salons i als estudis de televisió de París. Aquest va ser el camí que vaig somiar durant uns quants anys, quan no pensava que pogués existir-ne cap altre i perquè m'hi empenyien alguns professors de francès que m'oferien el seu respecte. Però la meva revenja real, ni prevista ni preparada, haurà estat més saborosa que un triomf mediàtic parisenc: ser el primer a classe i, tot seguit, renunciar als honors potencials reservats als qui conreen amb un mínim d'elegància la llengua francesa. I passar-me a l'altre bàndol, a la llengua d'abans, decrèpita i moribunda, la llengua llardosa i enfangada, per força menystinguda. I enfangar-me amb ella, i trobar-ho just, necessari i deliciós.

      Però no crec que tot plegat fos cap revenja. Més aviat em faig l'honor de pensar que, senzillament, vaig seguir la meva via recta, la que existia dintre meu, encara que durant molts anys ho ignorés. Si hagués esdevingut escriptor d'expressió francesa, hauria pogut conèixer, potser, un èxit social superior, però hauria estat segons els criteris dels altres, segons els codis dels altres, segons la cultura i els dictàmens dels altres. Crec que si, a poc a poc, vaig decantar-me cap al català va ser perquè vaig seguir el meu rumb interior, aquell que m'era dictat per una barreja estranya de cor i de raó, d'emocions i de conviccions. Vaig decantar-me cap al català perquè dringava dintre meu, encara que no comencés a tenir consciència d'aquesta música interior fins molts anys més tard. Una música de pa calent i d'aigua clara.

      En qualsevol cas, tot va ser culpa dels meus pares que, un dia, van decidir emprendre una veritable odissea per canviar de vida. Van fer, cap al nord, vuitanta quilòmetres.

      DOS

       SALTADORS DE FRONTERA

      La meva història familiar per la banda paterna és una ziga-zaga per damunt de la ratlla fronterera, en funció dels esdeveniments històrics i del context econòmic. Família humil però que devia saber que una frontera, a més d'una barrera, pot ser una oportunitat. Devia saber-ho com a mínim des de tres generacions abans de la meva, quan el meu besavi, Emili Lluís, que sempre he sentit anomenar Avi Juny, va començar una carrera modesta però regular de contrabandista.

      L'ofici implicava de marxar a peu de Llagostera, al sud del Gironès, fins a Morellàs, al Vallespir, a uns cinc quilòmetres al nord de la frontera. Caminava de punta a punta de la nit, i potser una mica més. Feia allò que havia de fer, i se'n tornava, sempre a peu. Molts anys més tard, en un bosc als afores de Morellàs, vaig descobrir una antiga garita de pedra que la duana francesa havia instal·lat en un camí estratègic per impedir el pas dels contrabandistes. Vaig imaginar l'Avi Juny passant de llarg, bosc endins, rient-se d'aquests funcionaris que, potser, saludava, més tard, al cafè de Morellàs. Ells ja devien saber qui era, i que els enganyava, però tots plegats ho devien trobar normal. Ell aquí i ells allà, sense acrimònia ni despit, i tot sigui per dur sopa a taula.

      De fet, la història de l'Annexió de la part septentrional de Catalunya, el 1659, va ser pastada de contraban des dels inicis. La nova ratlla divisòria va separar valls, pobles i famílies que fins llavors havien conformat xarxes estables de relacions humanes. I la frontera, com a obstacle a la comunicació de gent, bestiar i mercaderies, va esdevenir allò que són totes les fronteres: una zona en què cohabiten o rivalitzen la legalitat i la il·legalitat. Per això, durant un gran nombre d'anys, contrabandistes i duaners eren de la mateixa família, fins al punt que els primers duaners del Vallespir, en lloc de perseguir els contrabandistes, els facilitaven la feina. L'estat francès ho sabia però havia acabat tolerant aquesta peculiar manera de vetllar per l'ordre i la llei a canvi que la seva sobirania sobre les terres annexionades fos acceptada per la població afectada. L'estat va crear, doncs, un cos de vigilants ficticis —a qui fins i tot va tornar el nom històric de miquelets— per salvar les aparences de la sobirania francesa. Aquesta manera tan fascinant d'ordenar el territori