Els nois de la Nickel. Colson Whitehead

a la meva àvia.

      —Fes-ho, Elwood —va dir el senyor Hill—. I jo també hi puc parlar. —Li va posar la mà a l’espatlla—. El fet és que seria perfecte per a un noi com tu. Ets just la mena d’estudiant en qui pensen.

      Aquella tarda, mentre empaitava un borinot que voltava per la botiga, l’Elwood va pensar que segurament no hi havia gaires blancs a Tallahassee que fessin estudis superiors. «Aquell qui es queda enrere en una cursa sempre més es quedarà enrere, o haurà de córrer més de pressa que el que va al capdavant.»

      La Harriet no va expressar cap recel per l’oferta del senyor Hill: la paraula gratuït va ser la clau de tot. Després d’allò, a l’Elwood l’estiu li va passar lent com una tortuga del fangar. Com que l’amic del senyor Hill ensenyava anglès, va pensar que s’hauria de matricular en un curs de literatura, i no va canviar de parer ni tan sols quan va saber que podia fer el que volgués. El curs introductori als autors britànics no era gaire pràctic, tal com va observar la seva àvia, però pensant-hi bé, aquesta era la gràcia. Ja havia estat excessivament pràctic prou temps.

      Potser els llibres de text serien nous. Sense marques. Sense res que hagués de guixar. Era possible.

      El dia abans de començar les classes, el senyor Marconi el va cridar a la caixa enregistradora. Com que els dijous no aniria a la botiga perquè tenia classe, l’Elwood va suposar que l’amo volia estar segur que, abans de faltar, ho deixaria tot enllestit. L’italià es va escurar la gola i li va acostar un estoig de vellut.

      —Per estudiar —va dir.

      Era una ploma estilogràfica de color blau nit amb detalls de llautó. Un regal molt bonic, encara que al senyor Marconi li haguessin fet descompte perquè el de la papereria era un client fix. Van encaixar com els homes.

      La Harriet li va desitjar bona sort. Cada matí li revisava l’uniforme per assegurar-se que estava presentable, però a part de treure’n una mica de borrissol de tant en tant, no li corregia mai res. Aquell dia no va ser diferent.

      —Vas molt elegant, El —va dir.

      Li va fer un petó a la galta abans que se n’anés cap a la parada de l’autobús, i va encorbar les espatlles, tal com feia quan intentava no plorar davant d’ell.

      L’Elwood tenia molt de temps després de plegar de l’institut per arribar a la Melvin Griggs, però estava tan impacient per veure-la per primera vegada que es va afanyar a sortir. El vespre que li van fer l’ull de vellut se li van trencar dos cargols de la cadena de la bici, i des de llavors li saltava quan hi anava gaire estona. Faria dit o caminaria els onze quilòmetres que hi havia. Travessaria les portes i exploraria el campus, es perdria entre tots aquells edificis, o bé s’asseuria en un banc del pati interior i inspiraria l’ambient.

      A la cantonada d’Old Bainbridge Street va esperar que passés un conductor de color que anés cap a la carretera estatal. Dues camionetes van passar de llarg, i llavors un Plymouth Fury del 1961 de color verd brillant, baix i perfilat com un peix gat gegant, va alentir. El conductor va allargar el braç i va obrir la porta del passatger.

      —Vaig cap al sud —va dir.

      Els seients de vinil verds i blancs van gemegar quan l’Elwood s’hi va asseure.

      —Rodney —va dir l’home. En Rodney tenia un físic desmanegat però robust, com una versió negra de l’Edward G. Robinson. El vestit de ratlla diplomàtica gris i lila completava la imatge. Quan li va donar la mà, els anells que duia als dits el van pessigar i l’Elwood va fer una ganyota.

      —Elwood. —Va deixar la motxilla entre les cames i es va fixar en el davantal del Plymouth, com de nau espacial, amb tot de botons que sobresortien dels reblons platejats.

      Van tirar cap al sud per agafar la carretera del comtat 636. En Rodney va donar uns copets inútils a la ràdio.

      —Sempre em porta problemes. Prova-ho tu.

      L’Elwood va pitjar els botons i va trobar una emissora de rhythm and blues. Va estar a punt de treure-la, però no hi havia la Harriet per sobreprotegir-lo dels dobles sentits de les lletres amb unes explicacions que sempre el deixaven desconcertat i confós. Va deixar aquella emissora, era una banda de doo-wop. En Rodney duia el mateix tònic capil·lar que el senyor Marconi. Aquella olor acre i feixuga impregnava l’aire del cotxe. Ni tan sols el seu dia lliure no se la podia treure de sobre.

      En Rodney tornava de veure la seva mare, que vivia a Valdosta. Va dir que no havia sentit a parlar mai de la Melvin Griggs, cosa que va fer minvar l’orgull que l’Elwood sentia pel seu gran dia.

      —La universitat… —va fer en Rodney. Va xiular a través de les dents—. Jo vaig començar a treballar en una fàbrica de cadires, amb catorze anys —va afegir.

      —Jo treballo en una tabaqueria —va dir l’Elwood.

      —Ja pot ser—va replicar en Rodney.

      El discjòquei va recitar la informació sobre la fira del diumenge. Van posar un anunci de Fun Town i l’Elwood el va taral·lejar.

      —I ara què passa? —va dir en Rodney. Va esbufegar sorollosament i va renegar. Es va passar la mà pel cap.

      El llum vermell del cotxe patrulla giravoltava al retrovisor.

      Eren enmig del camp i no hi havia més cotxes. En Rodney va murmurar i es va aturar. L’Elwood es va posar la motxilla a la falda i en Rodney li va dir que estigués tranquil.

      L’agent blanc va parar pocs metres darrere d’ells. Es va posar la mà esquerra a la pistolera i s’hi va acostar. Es va treure les ulleres de sol i se les va ficar a la butxaca del pit.

      En Rodney va dir:

      —Tu no em coneixes, oi?

      —No —va contestar l’Elwood.

      —Ja l’hi diré.

      L’agent havia tret la pistola.

      —El primer que he pensat quan han dit que busquéssim un Plymouth —va dir—. Que només un negre el podia haver robat.

      SEGONA PART