Un cor massa gran. Eider Rodriguez

la meitat de la cara, a més d’una petita part del cuir cabellut. Si no fos per això, seria una nena maca, d’ulls negres i llavis carnosos. Vaig mirar-la somrient. Assegudes a taula hi havia dues dones que fumaven. Una d’elles, quan ens va veure, va aixafar la cigarreta en un test i se’m va acostar.

      —Soc la Nieves, la mare de la Claudia, i tu deus ser la mare de la seva nova amiga, no?

      —La mare de la Izadi, sí.

      Duia un pentinat de l’estil del de Rita Hayworth, molt ben pensat. També ella tenia part de la cara desfigurada, i la cabellera fosca i ondulada li queia com una cascada tapant aquella part.

      L’altra dona es va aixecar i va agafar la bossa.

      —Vindré d’aquí un parell d’hores. —Va cridar cap a les nenes que jugaven a la piscina inflable—: Noies! Porteu-vos bé, després us vinc a buscar. —Es va girar cap a nosaltres—. Nieves, fes-me un petó.

      Em va fer vergonya dir que jo també havia de marxar.

      —Aquest pa de pessic l’hem fet entre la Izadi i jo —vaig dir quan l’altra dona va haver desaparegut.

      —Gràcies! El posaré aquí.

      A la taula del jardí, coberta per unes estovalles, plats amb dibuixos de Walt Disney, bols de plàstic plens de crispetes, entrepans, envinagrats i ampolles de refresc de litre i mig.

      —Amb forma de cor, que bonic! —Va mirar les nenes; de perfil, no se li notava res—. Claudia, mira el que ha portat la teva amiga!

      A més de la Izadi i la Claudia, hi havia dues nenes més, també d’uns deu o onze anys.

      —Vols un cafè? —em va dir.

      Quan reia, la boca se li deformava com si tingués una goma que li estirés el llavi.

      —No en prenc, gràcies.

      —Potser vols aprofitar per fer algun encàrrec, ves tranquil·la, que ja m’espavilaré. És el que passa si fas els anys a l’estiu: ve menys gent a la festa que no als aniversaris que es fan durant el curs, què hi farem. La Claudia ja hi està acostumada. Però al començament... no saps el que va ser! Ara, ella mateixa s’encarrega de saber qui hi és i qui ha marxat i de preparar les invitacions. De quatre, n’han vingut tres. —Va abaixar el to de veu—. I jo ben contenta, és clar.

      —Si no et fa res, em quedaré. S’està molt bé, aquí.

      Vaig seure al seu costat al banc de fusta, que era a l’ombra d’una parra.

      —La vam plantar fa vuit anys, quan vam venir a viure aquí, i mira com està.

      Ens vam quedar totes dues mirant amunt. La Nieves va tancar els ulls. Semblava un rèptil. Era una cremada. Continuava avall pel coll. Jo també vaig tancar els ulls. Ens vam quedar així fins que la Nieves va sospirar:

      —Va ser cosa del meu marit. Ell mateix va fer aquesta estructura amb unes fustes. És d’un poble petit de Logronyo, la família va marxar a Bilbao quan era petit i sembla que tenien una pèrgola com aquesta al pati. Ho va muntar quan vam venir a viure aquí, i mira com s’ha posat en poc temps —va dir, mirant el raïm que penjava—. Tens raó, s’hi està bé, aquí.

      —Jo no tinc gaire traça amb les plantes. Sempre en compro les més resistents, no em fixo mai si m’agraden o no.

      —Jo tampoc no en tinc, no et pensis... Les plantes demanen dedicació, fe i confiança. Algunes les has de deixar tranquil·les: com menys cas en fas, més maques es posen. —Va agafar una ceba tendra amb els dits i se la va dur a la boca.

      Ens vam tornar a quedar mirant amunt. Les branques de la parra eren vermelles i semblava que transportessin sang. Semblava mentida que d’aquell tronc feble i estellat pogués brotar tanta vida...

      —S’ho estan passant de primera —vaig dir, girant-me cap a la piscina.

      —Com millor estan les criatures és entre criatures. La teva també és filla única?

      —Sí.

      —Aleshores, ja saps de què parlo.

      I vam tancar els ulls.

      Les nenes van seure a taula embolicades amb les tovalloles. La Izadi, que era molt prima, tremolava i tenia els llavis blavencs. Em va assenyalar les crispetes i li vaig donar permís per menjar-ne: era una ocasió especial. Em vaig haver d’esforçar per no pensar en tot el verí que s’amagava al darrere de cada grapat. Les germanes van agafar una bossa de paper de sota la cadira i en van treure el seu regal per a la Claudia: un pijama amb faldilla de tutú de color rosa. La Claudia se’l va emprovar al moment.

      —Oooh... Que bonic! —va exclamar la Nieves.

      La Claudia es va allisar la faldilla, va aixecar els braços formant una figura de ballet i va girar sobre si mateixa. Ho vaig trobar grotesc. Quan es va treure el pijama, vaig poder veure el retall de la seva esquena convertit en galta.

      La Izadi també li va donar el seu regal. Quan el va obrir, la Claudia la va abraçar amb força:

      —¡Soy Luna!

      La Izadi es va posar vermella. Vaig veure com els seus braços pujaven i baixaven per l’esquena de la Claudia sense recolzar-s’hi del tot. La Claudia, tot i que només es portaven uns mesos, semblava la seva mare.

      —Poseu-vos crema, que no ho sembla però el sol pica —va dir la Nieves allargant un tub de crema a les nenes.

      Abans que no s’escapés corrent, va agafar la Claudia. La Nieves li va posar un bon tou de crema a les mans i la nena se la va escampar pel cos. Quan va acabar, la Nieves va estendre crema amb el dit petit per la cara de la seva filla, a poc a poc, aplicant una capa més gruixuda per damunt de la cremada. La Claudia va mirar-me per comprovar si jo la mirava. Li vaig somriure... tot va bé, el món és perfecte, tu ets perfecta, li volia fer entendre. Va deixar anar l’aire.

      La Nieves va agafar-se rere l’orella la cabellera que feia servir com a vel i també es va posar crema, també amb una capa més gruixuda a la meitat cremada. No vaig apartar la mirada, no volia ferir-la. En acabat, es va tornar a deixar anar els cabells, tapant-se la cara amb estil. Em va somriure. Quan somreia, se li veia la geniva inferior. Es va escampar pels genolls la crema que havia sobrat i va encendre una cigarreta.

      —Hem de vigilar molt amb aquesta maleïda pell! —va dir.

      —D’on sou? —vaig preguntar-li.

      —Ja ni ho sé!

      —Hendaia no és un mal lloc per tornar a començar —vaig comentar.

      —Això diuen —va fer ella, tot i que jo no havia sentit mai res semblant—. Nosaltres hi estem bé, molt millor.

      —Hi ha molta gent que ve aquí per tornar a començar —vaig dir per omplir de paraules l’espai que hi havia entre nosaltres dues—. Un altre estil de vida, un altre clima, uns altres costums, una altra llengua... De vegades, va bé no entendre el que diuen els altres, no trobes? I tot és ben a prop, a un pas, com qui diu.

      —A un salt, sí. I vosaltres, què hi feu, aquí? Perquè vosaltres també sou de fora...

      —Nosaltres som exiliades immobiliàries, o això és el que dic quan algú em pregunta. Però, en certa manera, també vam venir buscant un quilòmetre zero, ja saps el que suposa tenir una criatura...

      —Bum! —va cridar ella—. Una bomba enmig de la rutina! Però tu ets l’única que sent l’explosió, oi?

      —Ningú més.

      —Després de l’accident, necessitàvem un canvi.

      —Un accident?

      Va assenyalar la cigarreta que estava fumant.

      —Una burilla mal apagada... i la casa es va incendiar mentre dormíem.

      —Fa molt de temps?

      —Aquest