AL DIA. Veritat humorística. СтаВл Зосимов Премудрословски

tundra. D’alguna manera un home de tundra camina amb l’aixella aixecada i rascant-la, mentre que els Chukchi a la yaranga sobreviuen a una terrible tempesta. L’aixella va deixar de rascar l’home de la tundra i la tempesta es va reduir. I els Chukchi van deixar les seves cases a la tundra i de seguida li van agrair la neteja blanca i neta amb l’orina groga. I la tundra es va convertir en una manca de vitamina en el cos, com l’acne del cos. I tot això va aparèixer i tothom va començar a ballar, però tranquil·lament els icicles grocs van començar a desaparèixer, algú els va robar i va deixar forats. A continuació, el local de Serezha, sense llar de Chukchi, a qui tothom va anomenar «neu groga», va continuar la seva història, l’home de la tundra li va ordenar que trobés un lladre i que el gordin. Tots els chukchi enterrats a les llevades de neu i, mirant, van esperar i van quedar sorpresos. Resulta que els seus fills van resultar ser un lladre, que considerava aquests icicles per a gallinetes, que venen al bazar. I ja que el nadó neix, li diuen:

      – No mengeu, bastard, neu groga!! – i el bateu, el pegueu per endavant, sobretot al cap.

      En general, Serezha-Yellow Snow semblava jove, de vint-i-set anys, la resta és com la del Chukchi. Va anar a la Biblioteca Central i va recollir ampolles al llarg del camí. Una vegada va començar a desaparèixer durant dies. Tothom era diferent, però era curiós. Quan va aparèixer, se li va interrogar. Va callar. Però un cop estava borratxo i Serezha Snow Yellow va admetre que es casaria aviat.

      – I en qui? – seguit d’una pregunta.

      – Sí, hi ha la meitat del cor, ella viu a la regió, tot i que ja té seixanta-un anys, per la qual cosa no necessita fer cap fill, ja hi ha vuit. Aquí els alimento i els educo, tal i com el meu pare em va criar, i el pare pare, i el pare – el pare, la seva mare perquè era el paternitat. – Seryozha va girar-se dins la seva fossa nasal, va enrotllar la cabra, la va mirar i la va menjar. – M’encanten Chupa-chups, però, dóna pensaments hàbils. Bé, no fa gaire ningú va trobar una casa. Va pujar cap allà, va mirar, hi havia prou espai per a tots: la seva dona i jo i els nens. És cert, l’ancià ho sento, empresonat durant dotze anys. Però encara jove, estúpid, només quaranta va colpejar. Li vaig ensenyar, però no va creure la meva experiència. Bé, l’estiu encara és aquí, així que vaig decidir fer reparacions d’euro a la casa, ja vaig comprar massilla, color, pinzells. És cert que hi van entrar algunes ties: «Què fas?». – pregunten. «Reparació». – Dic, però de seguida em vaig adonar que eren tard, la casa ja estava ocupada per mi. – Serezha Yellow Snow va agafar una galleta des de sota el llit, va fer clic a una panerola que no sabia saltar de la soldadura, la va arruixar amb líquid groc i, arrugant-la, la va picar. Rusk es va esquerdar, però no es va trencar. El Chukchi va obrir lentament els ulls, mirant el fang trencat que sortia de la fissura d’un cracker.

      – Ooooooo!! va gemegar i va començar a escalfar el mal de queixal amb la palma…

      L’estiu ha passat. Chukchi va arribar amb els dits, sense dents frontals. Al cap hi havia un crani de sang clotada.

      – Què va celebrar Seryozha, que feia la casa, era fosc, la llum s’apagava? – van atorgar persones sense llar.

      – No, van arribar aquestes ties amb els propietaris d’aquesta casa, però ja havia acabat la reparació, volia anar amb la meva família. Així em van vèncer amb els clubs. Els gossos. El final…

      nota SISTE

      Mor, puta, per una corona!!

      El sol brillava. El cel era clar i els patriotes sense llar es van asseure a les sales de consell i van teixir cartró, van posar altres ampolles, i d’altres encara es van arrugar llaunes d’alumini per a còctels i cervesa. I tot estaria bé, però en un dels habitatges de la consergeria, hi havia dos UAZ amb fars blaus i els «paios» sortien de la porta i «emmanillats» una dona i dos nois vestits amb armilles de consell, anomenats «rovells» a la gent comuna. Els residents locals encara no entenien el motiu de la detenció, ja que aquest trio s’escapava escrupolosament als abocadors d’escombraries i netejava els patis cada dia. Cadascú tenia el seu propi inventari, al qual ja estaven acostumades les mans, i aquestes estaven marcades amb una escombra, una cullera i una bossa. Aquestes eines els apareixien com a talismà o amulet, com a casa o cabana per a la llar. I, Déu no ho vulgui, que algú prengui un desconegut. Tot, la mort. Kranty. Però apareixia en aquesta trinitat abans de l’incident i la quarta Madame Tumor. I se n’anem.

      Dia abans. La vigília del matí, Madame Tumor es va aixecar per primera vegada i va decidir mostrar una alternativa, fer un treball útil i netejar la zona mentre tothom dormia amb una tempesta de begudes, és a dir, el registre a la família. Tots els membres d’aquesta «colla» no van ser una vegada condemnats. Per no tenir-ne la seva, va agafar l’inventari d’una altra persona, amb l’esperança que, diuen, tot el propi?! Va, va arrasant, recull butaques de cigarretes, treu tot tipus d’embolcall de caramels i no menysprea, mira alguna cosa a les papereres i recull les escombraries disperses per les cales i els tancs del camí. Ja ha netejat el sòl del territori i de sobte veu com a l’altra banda de la carretera s’estableix fermament un home i una dona.

      – Escàndol. – Va pensar en Madame Tumor i va procedir més endavant a la neteja del territori. La picabaralla es va escalfar i ja es van sentir veus, quan de sobte la dama va sobresortir, tan fort que un ressò va trontollar als patis. Madame Tumor va aixecar els ulls i va veure que aquest home d’una manera tan burrosa li clava una senyora a les galtes. Els transeünts no hi presten atenció, però el lladre cremat en els ous de pollastre i pollastres en temps passats, en tamanys especialment grans, es va afegir per part de la gestió de les explotacions avícoles als dos ous presos a petició del carregador-cohabitant, que va ser gravat per la càmera de seguretat d’aquesta empresa. No el vaig poder aguantar i vaig partir amb una escombra a l’altra banda. Els cotxes desconcertats van donar pas a ella, com si estiguessin bojos. Ella, sense fixar-se en els cotxes estrangers que honnava, va córrer a la vorera i, com un estel del cel, va topar amb un camperol, colpejant-lo a la cara amb una merda amb una escombra, des de la qual la merda de gos va volar cap als costats. La dama es va fulminar els ulls en incredulitat i, tapant-se la boca amb les mans, va riure furiosament. De sobte des d’on agafar-lo. De sobte, fora del lloc, tres policies van aparèixer i van començar immediatament a Madame Tumor a arrossegar-se. Això va cridar:

      – Aquesta criatura, batega la senyora!!

      – Calma’t, calma’t! – va preguntar educadament el sergent de la policia. – Ningú no va batre ningú. Mireu cap allà. – A la distància es podia veure una càmera de cinema i una tripulació de personal.

      – Aquesta pel·lícula està rodada per un detectiu de comèdia comè! – va afegir un segon policia.

      – He he he!!! – va cobrar el tercer. – I una pretensió d’escàndol! Hu hu hu!!! I una lluita!

      El tumor es va establir i, murmurint alguna cosa, va espantar els artistes, després va mirar els policia, va agafar una escombra i va sortir estúpid a tot el carrer Furshtatskaya.

      I en aquest moment a la candeyka, on la companyia de gop abans havia sonat, i ara els eixugaparabris es van despertar d’una ressaca, van veure que un dels inventaris faltava o faltava, va créixer les cames i va fugir, van començar a preparar un complot per exposar el lladre o les cames. Després d’haver lliurat les ampolles que quedaven del cap de setmana passat, van recollir un detergent anomenat Snezhinka i, després d’haver-lo diluït amb aigua del recipient del vàter, a causa de la falta d’una aixeta, per la reparació del gasoducte, van començar a beure lentament, menjant sobres del contenidor d’escombraries que es va aixecar ahir. anomenat – la badia i molt amarg.

      S’acostava al migdia. Madame Tumor va xiular la cançó de la seva condemna, va tornar al candey, portant, en una banda, inventari, i en l’altra una bossa amb llaunes d’alumini i cerveses. Sense pensar ni sospitar res, va obrir la porta i va entrar cap a la candeika, davant el destí…

      Al principi, se