SOVIETAT MUTANTS. Fantasia divertida. СтаВл Зосимов Премудрословски

wah!!! – va riure amb força, un autèntic depredador del cel, la ubicació geogràfica local, no va poder aguantar-la i va desfermar les seves poderoses urpes. Gorrió va endreçar els ossos de la columna vertebral i va prendre una posició orgullosa.

      – — Sí! Sóc Arol, com tu!! – El pardal va llaurar, baixant la veu, octava per cinc i es va estroncar contra una controvèrsia.

      – — I què és, tos? – va preguntar amb més calma Orel Stasyan.

      – Perdó mentre vola. Pela, fum, balle … – va respondre amb els formiguers, ballant, pardal.

      – — Balel, dius? – el Predator espoliador es va ratllar la barbeta amb la seva segona pota. – Per què tan petit??

      – — Una altra paròdia!! Sí?! – Sense pensar-ho, va respondre Stasyan, després d’haver entrat completament en el coratge de l’artista.

      – — Hola, em van tornar a espantar … – per l’àliga calba. – I què és tan pudent? Fuh, podrit? – Highlander va arrugar el bec. – així suar

      – — De cap manera, oh el meu germà gran! Simplement, eh … – va respondre el pardal en resposta.

      – — Tirat. – va xiuxiuejar la mosca gran Honey, ara copilot. – Digues que vas tirar, no he menjat merda fresca i podrida…

      simplement, menja molt l’hotel.

      – — No menjo merda, moró. – Stasyan va conduir.

      – — Qui, li xiuxiueja? – Vaig sentir i es va indignar, l’àguila estava atenta i va mirar al seu voltant.

      – — Sóc jo, la mosca de la mel … – Jo volia presentar-me, la mosca principal i única dins del paquet, però el pardal ho va advertir amb el bec, balancejant-se d’un costat a l’altre, ja que, amb el dit índex, els nens tenen prohibit criar-se.

      – — Què passa amb la farina? Com es diu? – va preguntar sorpresa l’Àguila.

      – — Nooo. Em dic Stasyan.

      – — Stasyan?? Armenis o què?

      – — I la mel són els meus intestins. – el començament va ser un pardal.

      – — Sí, tinc els intestins i el meu nom és una mosca Honey, la resta del cos és totes les mosques, un home, i jo, les dones, un estómac que no ha digerit el que es necessita per l’estupidesa jove. – la mosca major es va assolar i va callar.

      – — D’acord, vam passar per… però què, un parent tan petit? – i l’àguila va estendre el pit.

      – — I sóc… una raça diferent…

      – — Això és comprensible, però què no ha crescut?

      – — Vaig tenir una vida dura: era un orfe de l’irradiació.

      En general, tota la vida, el cel no va volar. – va cridar Stasyan.

      – — Què, bolcat de la cel·la?

      – — Pitjor, del zoològic, surt de Almati, però no sé on. – va dir Stasyan.

      – — I voleu a Rússia, diuen que l’economia millora.

      – — Per què no voleu tu mateix?

      – — Jo?! Nooo, estic mort, volia allà.

      – — Per què?

      – — Sí, hi ha fets, jo, allà de seguida, a l’arribada, els oligarques agafaran i tancaran per a la vida a una gàbia o faran un peluix. A més, aquí ja tenia una família, un fill. Bé, adéu, parent. – va acabar l’Àguila i una pedra, immediatament es va ensorrar cap avall, on hi havia un lloc en moviment a terra. Aparentment: jerboa o esquirol mòlt.

      – — I on volar i en quina direcció? el pardal li va preguntar, però l’àguila ja estava lluny i no el va poder escoltar.

      – — Estrany, no us n’heu adonat pel nas, però heu vist que s’arrossegava per terra.

      Stasyan i els seus motors bio van observar l’àguila. – — Bé, Honey, cap a on anem?

      – — Vola mel, oh senyor!

      – — D’acord, vola de mel, de quina manera volem.

      – — On bufarà el vent, hi volarem, és més fàcil. – va suggerir el líder de l’eixam d’adherència de mosques verdes.

      I van volar per les estepes i els boscos, a través de pobles i ciutats, aturant-se només en munts de merda, per alimentar l’eixam i durant la nit.

      Afortunadament, el vent era just, en direcció al corrent del Golf, i ells, examinant la terra des del vol d’un ocell, ja es van tornar indiferents als seus desitjos; volen cap a Rússia o cap a Turkmenistan. Així doncs, no hi havia un objectiu actual, però la dependència radioactiva dels cossos i mosques de Stasyan, a mesura que es van allunyar de la font del medi de radiació, va provocar picor del tracte gastrointestinal i insomni somnolent. Van patir, però van patir, perquè no us gratareu la pell sobretot al mig?! Això no és un cul i no un cap, on us esteneu i es fregava: tu freguis, la teva mare, la teva pell… Kaif. Però l’intestí quan es pica o el fetge?! Llauna!! I van intentar precipitar-se, amb la boca oberta: a l’esquerra o a la dreta; ara endavant i endavant; ara a baix, llavors… però a l’altura: la picor es va reduir, a mesura que la radiació solar s’intensificava, però no romandràs a l’espai durant molt de temps. És més difícil respirar, l’oxigen no és suficient i els intestins es congelen. En general, Stasyan va decidir volar cap allà on la terra brilla amb radionúclids i des de tal alçada aquesta resplendor va aparèixer a la regió d’Ucraïna, és a dir… En general, Stasyan va decidir volar a Txernòbil. Un porc sempre trobarà brutícia i un irradiat trobarà radiació. L’instint. I assegureu-vos de passar per Chelyabinsk, la regió del River Tech… Així que la seva veu interior va suggerir. I aquesta veu interior es deia simplement Llenguatge. I si la Llengua va portar a Kíev centenars, milers, milions de viatgers de mamífers, és tan irradiada, alada i més encara.

      I ara ja ha arribat a Txernòbil. I com més a prop va volar, més va ser emblanquinat aturant la picor dels intestins… Lepota. I no es va quedar al districte d’Abad, el lloc de proves nuclears, ja que volia canvis i innovacions. Volia veure el món, però mostrar-se, i ara navegava pel cel: ara cap enrere, ara cap a un costat, ara cap enrere, ara primer cap, després cames. I de sobte, com un àguila, va veure en un abocador, una pila amb un forat, i els seus ulls el van mirar. Stasyan es va penjar al seu lloc, perpendicular al terra… I??!

      apulasa segon

      Galups

      Bdshch!!!! – el tercer reactor de l’estació atòmica de Txernòbil Electra va desaprofitar durant el darrer segle o mil·lenni. La gent es va enfadar i va fer “miracles”. La gent va sentir tots els incidents d’una explosió nuclear. Però la Terra va patir més o no?! Va aspirar tota la radiació i es va engreixar. Però que per a algú és la mort, per a d’altres és el naixement i la vida. La terra no serà pitjor, hi ha color verd o negre com el quitrà, és per ella, però per a aquells que viuen?! … Així que no cal salvar la mare i la Terra, que no és la nostra mare. Nosaltres som paràsits per a ella, no per a nens… Hem de salvar la nostra: nosaltres, els russos, hem de salvar la nostra ànima; Els alemanys, els xinesos i altres pobles de la terra, necessiten salvar, per descomptat, els nord-americans; però els nord-americans necessiten estalviar el cul… A qui és més car, més precisament, a qui fa mal, i a qui ja té alguna cosa, no s’estalvia, per exemple, una mà o un nas: són l’ànima, i nosaltres som el cul?! Però el fet que la mort sigui per a algú és la vida a algú. I tot i que a través de la farina de la mutació es depenen del medi ambient. Tant les persones que provenen de l’oxigen, com les mutants, anomenem que, depenen