SOVIETAT MUTANTS. Fantasia divertida. СтаВл Зосимов Премудрословски

TAT MUTANTS

      Fantasia divertida

      StaVl Zosimov Premudroslowski

      © StaVl Zosimov Premudroslowski, 2019

      ISBN 978-5-0050-8225-1

      Created with Ridero smart publishing system

      RABUKA PRIMER

      apulasa primer

      pardal calb

      Lluny, a la frontera de l’antiga URSS (actual Kazakhstan) i la Xina (actual Xina), al sud-est de la regió de Semipalatinsk, a prop de la ciutat d’Ayaguz, traduïda com “Oh bull”, hi havia un terreny de proves nuclears amb una atmosfera radioactiva infectada obtinguda per la negligència d’un borratxer. científics treballadors. A tot l’entorn, sovint van començar a produir-se mutacions diferents, mutacions diferents: aleshores naixeran dos caps sobre un sol cos; després dues cues: a un llangardaix o a una serp; després tres peus i un raspall – d’un descendent de Temujin (Genghis Khan) – un habitant de carn. I va passar que van néixer els normals, com Sparrow Stasyan, per exemple.

      Al seu cos no hi havia defectes corporals, tot era com devia: la cua, el bec, els ulls i els altres… Tot era com un pardal, però amb plomatge tenia un problema o una merda. Més precisament, no hi havia plomes, i era completament calb. I per tant, des del naixement, ell, la seva vida difícil, celebrada a terra, pitjor que un pollastre, almenys una mica flota. Però no és pitjor que algun gosset o sargantana, persona sense llar o ratolí… En definitiva, no s’obri mai al cel, com els seus familiars amb ploma, que maliciosament li van escridassar cridant: és calb; i després dóna-li al pastís al calb un pastís, que cridava els pollets ja fugint dels nius. I fins i tot Stasyan fins i tot es va buidar dret sobre ell – el pardal calb va dolir el seu cap decepció i va suspendre a l’ànima, fluint al voltant de les femtes dels ocells d’una altra persona. I així cada dia. Però realment volia volar tant que en un somni, el llunàtic, fins i tot va intentar enlairar-se més d’una vegada, la realitat no és un somni, i ell, saltant a Java i estant al somni d’un llunàtic, va agitar de nou les ales calbes, va saltar i va caure cap avall… i fins i tot va passar, derrotant-se del front, i després de la cola posterior. El que simplement no va intentar, però res no va substituir les seves plomes.

      Un cop, el destí, però, va tenir llàstima del pardal irradiat i calb i, una vegada més, fugint d’un gat perdut, es va trobar amb un cadàver podrit d’un corb. Els cucs magotes van arruïnar bé el difunt, i les plomes es van posar simplement sobre un esquelet a terra prop de la deixalleria humana. Va agafar dues plomes amb les potes i les va agitar com ales, i ell, donant la volta, es va treure del terra. Va somiar que era una àguila que flotava molt al cel i rastrejava aquest gat calb per esmorzar, que en aquell moment intentava atrapar i engorjar el pobre company, una persona amb discapacitat que patia proves nuclears de mala qualitat amb radiació parcial a l’atmosfera. Però sostenint les plomes a les potes i agafant els dits, era inconvenient desenganxar-se i no acostumava a remuntar cap per avall, sobretot perquè no hi havia cua de ploma i Stasyan no podia dirigir-se, així que per girar a l’esquerra, a la dreta, a dalt i a baix, havia d’aterrar, donar la volta. amb el bec i volada al cel.

      Sí, i no anireu al revés al vàter.

      Vaig haver de fer un aterratge d’emergència, que va provocar lesions al crani i al bec, ja que normalment també els retardaven. Per descomptat, va aprendre a volar així no fa gaire temps, fins que els seus parents van ser emportats per plomes i va tornar a començar a viure, a sobreviure, a fugir i a amagar-se. Però, en la següent tasca, va tornar a recuperar, almenys alguna cosa semblant a un pardal, fins i tot cap per avall, i es va curar. Però, un cop Stasyan va desembarcar sense èxit en un producte fresc, humà, sense llar, encara càlid, de melmelada, agredolç del tracte gastrointestinal. En una paraula, a merda. La sensació no era agradable i calia rentar-se, però hi havia una escassetat d’aigua: al cap i a la fi, la zona de l’estepa. La gent pren aigua del pou. I el riu s’asseca a mitjan estiu, no hi haurà pluges durant sis mesos més, el sol es troba al seu punt àlgid. Haurem d’esperar fins que la merda s’assequi i desapareixi per si sola – va pensar Stasyan en veu alta i, anant cap al costat assolellat, es va posar a l’esquena i va començar a esperar.

      I en aquell moment s’acostava un eixam de mosques verdes de fang, que Stasyan no sospitava. No, va veure mosques a la seva vida i fins i tot se les va menjar, però només mortes i seques, com les galetes de cervesa. La vida normalment el rondava, per no convertir-se en molles per la panxa del seu ocell. Al cap i a la fi, els ocells masteguen l’estómac. I, de moment, l’aroma de la merda i el seu aspecte irreconeixible, com un terròs de cavall, van amagar el seu personatge de caça d’un ocell depredador, enorme per a les mosques. Roy va girar el cap del pardal per sobre del sac i va fer un aterratge de dinar, es va capbussar alhora, però no hi era. La fullaraca era espessa davant dels ulls i les potes de les merdes avarideses de merda enganxades a tot el cos. De tant en tant, les mosques es desplaçaven al seu lloc, impedint que les seves potes s’enganxessin definitivament al menjar. Les mosques principals, només volien donar un ordre per canviar de lloc, quan va ser detingut per l’ull obert de Stasyan, davant del qual estava situat a la punta del bec.

      – — Poseu-vos!! Stasyan va roncar.

      – — Qui ets?? – el líder va preguntar per por – — Sóc el teu amo, entenc?

      – — Sí.

      – — Truqueu, el meu esclau!

      – — Mel … – — Com?

      – — Mel…

      – — Vola major, mel?

      – — Podeu simplement: “volar mel”.

      – — Fly Honey … – Stasyan va treure el cap. – Per què mel?

      – — Dolça, saps? Les abelles porten…

      – — Mel, o què?

      – — Segons la vostra opinió – Honey, però al nostre parer – Honey Bé, vaig volar…

      Les mosques principals van intentar esquinçar-li les potes, però era massa tard, i van volar les ales alhora, però la gravetat va mantenir el pardal immòbil i es va adonar que havia de saltar i va tuitejar:

      – — Eureka!!! – i va rebotar l’esquena com un ninja. Les mosques van agafar el corrent d’aire i van portar l’home calb per sobre del terra. Des de la paperera propera, el mateix gat va mirar cap a dins i va saltar cap a la pell que volava bruna i bruna.

      – — Més alt, més alt, vola mel!!! – va cridar Stasyan, en un llenguatge que no és comprensible per als humans i els gats, però les mosques ho van entendre i després que el quinze del seu camarada haguessin menjat, immediatament van complir les seves ordres, el cent per cent. Així que es va convertir en el mestre de l’eixam i el seu antic líder va acceptar voluntàriament el càrrec de copilot i va acordar en la persona de tots els seus parents que si l’Hr Stasyan no els devorava, estarien a punt per servir-lo fidelment. De manera que el pardal irradiat calb va entrar a les files dels ocells i, a més, va començar a volar dues vegades més ràpid que els seus parents i més amunt, com un autèntic àguila.

      Una àguila orgullosa va volar pel cel i va veure un competidor apropant-se des de terra. Abans del poble, ningú no podia i no tenia dret a pujar al nivell de l’Àliga, i això …?!? – simplement un boor i un ignoramus!! – va pensar l’Àguila i va agafar a Stasyan sobre la marxa amb la pota i el va portar al seu bec terrible, poderós i gran.

      – — Qui ets???? va grinyolar, com un gramòfon, a tot el cel i va brollar els ulls com un autèntic muntanyenc, escopint a la saliva cadaverosa pudent d’un pardal d’un depredador, com un cantant de micròfon i fent volar mosques adherides. De seguida es van fer volar un parell de cent mosques, sense pates.

      – — Sí? Uh, sóc això… Arol. – va sorprendre, amb veu tremolosa, va respondre Stasyan. – com el te, eh… també és un depredador.

      – — Manteniu-vos al propietari, estem amb vosaltres!!! – la coral va sonar i va xiuxiuejar, el mig milió restant vola.

      – — Àguila, o què?! Sí? – L’àguila va obrir el bec, tant que no