Joan Fuster i el periodisme. Josep Lluís Gómez Mompart

Eco (1981). Aquest lector o lectora model no coopera individualment sinó textualment. La cooperació textual –com assenyala Eco– és un fenomen que es realitza entre dues estratègies discursives, no entre subjectes individuals.

      En definitiva, interrelació cooperativa que, en el cas d’aquesta audiència activa, reforça –de vegades contradictòriament– la diguem-ne periodística o l’articulisme literari de premsa de Joan Fuster. És una audiència que negocia significats. Perquè decideix no només què llegir, sinó quan llegir i quant, així com quantes vegades llegir, a més de amb qui compartir la lectura i què fer amb allò llegit, més enllà de repensar-ho o comentar-ho (González-Neira et al. 2021: 17). Com agregació, l’audiència funciona com a capital i aquest capital audiència es canvia per altres capitals que, en el cas que ens ocupa, és el capital simbòlic (Callejo 2021: 73-74) del que representa el pensament de Fuster en allò que ell anomenava assaigs breus en la premsa. Fuster considerava que «un article és un assaig en miniatura», en parlar del periodisme de Joan Oliver (1969: 51), que era el mateix que ell feia en els periòdics, malgrat que en moments de rauxa irònica no s’estava d’afirmar que ell escrivia «una mena tebeos («“historietes”, curtes i divertides», en deia) per a intel·lectuals. […] La meva literatura ha de ser inevitablement fragmentària, d’anotacions de diari, d’articles de periòdic, d’assaigs breus» (2002: 403). Tanmateix, bromes a banda, Fuster (2006: 21-22) explicava amb detall i rigor el seu interès per l’assaig:

      La meua autèntica preferència quant el treball literari s’ha adreçat sempre a l’assaig. Gènere dúctil, sense fronteres, porós a tot al·licient i a tota suggestió, permet a l’escriptor projectar-se cap a qualsevol problema viu i assumir-lo des d’un angle personal i rigorós alhora. […] No m’interessa ser jo mateix «la matèria del meu llibre». […] el concep com […] un esforç lúcid de comprensió, d’acostament intel·lectual a una forma o altra de realitat problemàtica. L’assagista s’enfronta amb els fets d’història, de la cultura, de la conducta humana, de la societat en general, amb una clara voluntat d’explicació. Els fets li arriben determinats per l’historiador, el moralista, el sociòleg, el literat: a ell correspon interpretar-los. Interpretar-los a la seua manera, és clar: a la seua manera personal. […] «Assaig» significa senzillament provatura, temptativa, intent. L’assagista no aspira a més. Però tampoc a menys.

      3. IDENTITAT DELS LECTORS I QUALIFICACIÓ DE L’ESCRIPTOR

      La distribució territorial de les 129 persones de l’enquesta d’opinió (estimem que un 30% d’elles són dones) és aquesta: 86 persones viuen i treballen al País Valencià, 77 a Catalunya i 33 a les Balears.⁶ Llevat de quatre persones que no van dir on havien nascut, la resta són persones nascudes als tres territoris esmentats dels Països Catalans, amb l’excepció d’una que va néixer a la Franja (Saidí), una altra a Madrid i dues més a Alhama de Aragón i a Albacete, respectivament. La persona més gran és nascuda el 1934 (87 anys) i la més jove va néixer el 1986 (35 anys). La franja predominant d’edat és la de les persones nascudes entre 1950 (71 anys) i 1969 (52 anys). Només tres persones no tenen estudis superiors. A més de les llicenciatures, 36 persones assenyalen que tenen un doctorat. Un 63% (82 persones) especifiquen la seva titulació i una desena tenen un parell de carreres. Les titulacions ressenyades es distribueixen en els camps de coneixement de la següent manera: 50 són d’Humanitats, destacant-hi 32 de filologies (17 de Catalana), 12 de Geografia i Història (una d’Història de l’Art), 5 de Filosofia i Lletres, i una de Magisteri; 27 de Ciències Socials, de les quals 20 són de Periodisme i Comunicació, 4 de Dret i 3 d’Econòmiques; 4 de Ciències, amb una cadascuna de Biologia, Física, Química i Matemàtiques; i, finalment, només una és de Ciències de la Salut, concretament de Medicina. Pel que fa a les professions, hi destaca el professorat amb 76 persones (58,9%) que es dediquen o s’han dedicat a l’ensenyament, atès que una quarta part de les persones que van respondre estan jubilades; almenys un 62% dels ensenyants fan docència universitària. El periodisme l’exerceixen 29 persones (22,4%), 5 de les quals a més donen classes d’aquesta titulació. Una dotzena són escriptors i escriptores, la majoria de les quals compaginen la seva creació literària amb altres activitats. A l’advocacia i al món editorial, hi estan actives cinc persones de cada grup. També hi ha un parell d’historiadors, un etnomusicòleg, un metge de Salut Pública, un agent de la Hisenda Pública i un polític.

      Tot i l’extensa obra periodística, Fuster no era un periodista stricto sensu, tot i que ell deia que el seu treball «diguem-ne periodístic […] constitueix la meva autèntica professió» (2006: 20) i afegia: «no puc dir que els meus ingressos per això siguin molt sanejats, però m’hi ajuste». Ni tampoc fou pròpiament un columnista o comentarista dels fets immediats si més no fins a la mort del dictador. A partir de la Transició democràtica, de vegades i en alguns mitjans sí que va referir-se a temes del moment. En conjunt, però, el gruix del seu articulisme és de temes conjunturals o d’aspectes de l’esperit del temps (com diria Edgar Morin), sovint incardinats a un moment o a una època i a un espai: el món vist des del País Valencià. Per alguns professionals del periodisme ha estat considerat un «periodista d’opinió». En efecte, opinava, però quasi sempre a partir més d’idees que de fets puntuals; aquests li servien per emmarcar els casos o temes sobre els quals argumentava i desenvolupava literàriament els seus assaigs breus. Ell insistia que era un escriptor i que el fet d’escriure articles a la premsa no el convertia en «periodista»; ell seguia essent escriptor, tot i que, en paraules seves, «un bon articulista pot concentrar en un article tanta literatura com en qualsevol pàgina de llibre» (1991: 73).

      Joaquim Molas (1967: 6) va ser l’estudiós reconegut que primer el va definir: «Joan Fuster és un intel·lectual en el sentit tradicional de la paraula, és a dir, en el sentit d’home l’ofici del qual és la manipulació de les idees. Fuster, en efecte, és un tipus que no treballa amb fets, sinó amb idees». No obstant això, un intellectual que escriu en periòdics és una mica privilegiat, tal com ens ho recorda Beatriz Sarlo (2021: 14): «Intelectual quiere decir que uno escribe en los diarios sin someterse al agotador ejercicio del periodismo. En los diarios, el intelectual es un pasajero con buena ubicación en un camarote de cubierta, bastante mejor que el que podría corresponderle».

      Les persones enquestades qualifiquen, de manera breu, Joan Fuster amb cinc paraules clau: intel·lectual (46 vegades, 35,9%), pensador i assagista (17 cadascuna, 13,2%), lúcid (11: 8,5%) i referent (7: 5,4%). En la majoria del casos, aquests termes van acompanyants d’explicacions, algunes de les quals són prou similars. Tal vegada la més significativa –dita per una desena de persones– és la de «l’intel·lectual valencià (potser dels Països Catalans) més important del segle XX», que un professor de Periodisme de Catalunya amplia encara més:

      El millor assagista en llengua catalana i castellana de la segona meitat del segle XX. Combinava la condició d’intel·lectual i d’erudit. La seva influència ha estat incomparablement més profunda que qualsevol altre intel·lectual/erudit de la seva generació. Ha estat el valencià més destacat del segle XX, per damunt de Blasco Ibáñez.

      La condició de «gran intel·lectual» l’acompanyen algunes persones amb els adjectius de «brillant», «excepcional», «extraordinari» i «d’excel·lència». D’altres el defineixen com a «intel·lectual il·lustrat» o «de la modernitat», i també com «un erudit avançat al seu temps». Perquè, gràcies a la seva «enorme erudició, agudesa crítica i incisiu estil», «que combinava la saviesa, el coneixement i la ironia distant», era «un intel·lectual amb un pensament original i una cultura vastíssima» –diuen– que «va intentar redreçar la cultura i el país valencians». I així descriuen el compromís polític i nacional de Fuster –sense obviar el seu escepticisme– un parell de professors:

      Un intel·lectual fortament compromès amb els ideals de democràcia i llibertat, amb la recuperació de la llengua al País Valencià i precursor d’una idea de nació lingüística i cultural que anava més enllà dels límits autonòmics. Un referent per a generacions de pensadors, polítics i periodistes.

      Un gran intel·lectual, escriptor i assagista que repensa el país en