Els que manen. Pep Martí

mateix estiu del 2018, Criteria comprava un 49 % de Saba Infraestructuras per 438 milions a diferents fons d’inversió i deixava només un 1,2 % en mans de petits accionistes, als quals oferiria després una compra. El 2017 Saba havia tancat amb una facturació de 213 milions (+3,7 %) i un benefici net final d’11 milions, bé que amb un benefici d’explotació de 100 milions. Amb una plantilla de 1.500 persones, la firma controlava uns 400 aparcaments amb un total de 210.000 places.

      L’expansió de la Saba governada per Salvador Alemany des de 1987 es va refermar el desembre de 2018 amb la compra per 200 milions d’uns 800 aparcaments amb 169.000 places a la Gran Bretanya, Alemanya i altres països europeus. El total d’aparcaments i places, a la fi de 2018, amb aquesta compra s’elevava a 384.572, ubicades en 1.217 pàrquings de nou països europeus i Xile, que ocupaven 2.338 empleats.

      Les xifres de l’exercici 2019 de Saba Infraestructuras van ser excel·lents: 296 milions d’ingressos (+33 %), amb un 50 % de fora de l’estat espanyol. El benefici brut d’explotació va créixer un 29 %, tot enfilant-se fins als 138 milions, gràcies a la incorporació dels nous països i un creixement del 29 % en abonats, que sumaven un total de 58.976. L’acord amb la companyia d’aviació ANA ha proporcionat a Saba la gestió dels pàrquings de tots els aeroports de Portugal. En resum, fa molts anys que Saba és un tresor d’empresa en beneficis i rèdits per a Criteria, el holding de la Fundació Bancària La Caixa.

      Entre els projectes immediats hi ha la concepció dels pàrquings com a centres de serveis, amb espais per a la recollida de compres d’Amazon o recàrregues de vehicles elèctrics. Tot amb la idea, en paraules d’Alemany a la junta general, via telemàtica, de concebre els aparcaments «com un hub de serveis integrats en la política de mobilitat de la ciutat, que engloba, a més, tot un ecosistema de negocis associats a la infraestructura i a les persones que la utilitzen».

Diu que no hi entén de política

      El salt que Salvador Alemany mai no ha fet és el de la política organitzada, de partit o de govern. Alguna vegada ha dit que no hi entén, que la seva feina és la de crear riquesa fent d’empresari. Diverses fonts asseguraven que el 2010 va rebutjar l’oferta del flamant nou president Artur Mas per assumir la conselleria d’Economia del seu primer govern, l’anomenat «govern dels millors» i amic dels negocis (business friendly, en paraules del president). El cas és que no va entrar de conseller. La que hauria pogut ser la seva cadira al consell executiu la va ocupar Andreu Mas-Colell.

      «És més un bimotor de vol pla que no pas un jet fulgurant. […] Alemany és un home de dits llargs i mirada lànguida; fins i tot en els moments més difícils, et guarda a la recambra un mig somriure de complicitat. És un d’aquests ciutadans d’alè noucentista als quals la història emparenta amb la vida civil, els patronats socials, l’esport i l’economia», ha escrit d’ell Josep Maria Cortés. Alemany és un dels dirigents que deixaran petja en la història de l’empresariat català, tant per la seva presència pública com perquè ha elaborat «doctrina», ha teoritzat a partir de la seva experiència i n’ha concretat les lliçons en conferències, entrevistes i llibres, com Intel·ligència empresarial, una conversa amb el periodista Martí Saballs.

      Fos per deure de país o per compensar la negativa a ser conseller, Alemany sí que va assumir el gener de 2011 la presidència del CAREC, creat per la Generalitat just l’any en què els indicadors de la crisi econòmica eren en el seu punt més crític. Aquest organisme assessor reunia noms diversos, des de rostres habituals dels mitjans de comunicació i de la política fins a estudiosos brillants com Oriol Amat, Germà Bel, Guillem López-Casasnovas, Jordi Gual, Joan Majó, Teresa Garcia-Milà, Toni Brunet o Joan Ramon Rovira. Cap dels seus components tenia retribució. De forma discreta, va elaborar 24 informes agrupats en un llibre de 577 pàgines.

      Al capdavant del CAREC va preparar el document que serviria a Artur Mas per afrontar la crucial entrevista amb el president espanyol Mariano Rajoy del setembre de 2012. Quan l’ambient estava molt escalfat per la manifestació de prop de dos milions de persones a la Diada Nacional, convocats per la naixent Assemblea Nacional Catalana. Rajoy va rebutjar de ple qualsevol acord de «pacte fiscal» per a Catalunya.

      La proposta reclamava la gestió de tots els impostos des de Catalunya, una relació bilateral de govern a govern i capacitat normativa sobre els impostos directes. De fet, la proposta era d’un concert econòmic a la basca, i arguïa que l’homogeneïtzació autonòmica havia condicionat i desvirtuat el procés descentralitzador per a les nacionalitats històriques.

      A més del CAREC, l’etapa en què Salvador Alemany va estar més al cor de la política, entesa com a espai d’influències, va ser des de la presidència del Fòrum Pont Aeri, una plataforma que agrupava uns quaranta grans empresaris. El nucli de poder econòmic amb més facturació i interessos a Catalunya. Creat com una eina per millorar les relacions entre Catalunya i Espanya en els anys més durs de l’escalada del Procés, va caure en tensions internes perquè va derivar en una força oposada radicalment a l’exercici de l’autodeterminació. Vist el resultat —eliminació de l’autonomia de Catalunya, govern legítim a la presó i l’exili, centenars de detinguts i milers de processats, etcètera— el balanç del Pont Aeri no va ser cap èxit.

President del Patronat del Liceu

      L’octubre de 2016, Alemany era elegit president del Patronat del Teatre del Liceu, un càrrec d’or dins de la societat barcelonina però pel qual no es cobra ni un euro. Des del setembre de 2015 en presidia el Consell de Mecenatge. En la seva presa de possessió, Alemany va mostrar-se optimista després de la difícil fase que estava travessant el centre per culpa de la caiguda d’aportacions públiques i privades per la crisi econòmica.

      La seva experiència en l’art de l’òpera era escassa, per no dir nul·la. Ha explicat que ell no és un melòman, que no canta pel carrer, «però no em van triar per melòman, sinó perquè van pensar que la meva experiència en l’àmbit de la gestió empresarial i en l’àmbit relacional amb les administracions podia ser útil a l’equip del Liceu». Salvador Alemany en estat pur.

      Gràcies al privilegiat tractament fiscal aconseguit, va assenyalar, seria possible apropar-se a «sectors d’empresa significatius». Buscant un símil esportiu, va proposar-se que el Liceu jugués a la Champions dels teatres d’òpera mundials i fos líder indiscutible dels del sud d’Europa. El nom d’Alemany va ser consensuat pels patrons privats i per les quatre administracions del Liceu: Generalitat, Ajuntament, Diputació i Ministeri de Cultura.

      Aquell dia, opinant sobre el Procés, va afirmar que «no se m’acut cap altra sortida que l’acord», un acord que en aquell moment va confessar que no veia possible. El desembre de 2016, afirmava al programa Els matins, de TV3, que confiava que «d’un moment a l’altre hi hagi un desllorigador que doni resposta», i que aquesta sortida hauria de tenir una forma «d’acord que respecti el desig del poble de Catalunya», i que inclogui «un acord amb l’Estat per funcionar amb un respecte mutu». En resum, que calia conciliar allò que Catalunya considera «imprescindible» amb allò que per a Espanya «és difícil de renunciar». No va voler comprometre’s sobre el referèndum, però va refermar que «al final tot el poble de Catalunya haurà de donar la seva opinió».

      Anys abans del Procés, preguntat sobre què votaria en un referèndum d’independència, va fer un acte de fe en la necessitat d’arribar a acords, de no trencar res, de dialogar per aconseguir una convivència positiva per a totes les bandes, però que si això era impossible, «la meva opció seria Catalunya».

      L’esclat de la pandèmia de la covid-19 va destrossar les previsions econòmiques del Liceu, que va haver de donar la temporada 2020 per liquidada. A finals de juliol d’aquell any, el compromís d’aportació de les administracions, dels mecenes i alguna operació creditícia van evitar haver de recórrer a un expedient de regulació temporal de plantilla. Una esperança és la desgravació del 90 % dels donatius que s’ha aconseguit gràcies a les mesures d’ajut del Ministeri de Cultura a les entitats culturals, en aquest cas en el marc dels actes previstos per a la commemoració dels 175 anys de la inauguració del Liceu.

      Aportacions