Els que manen. Pep Martí

Sindreu, que la va posseir fins a la Guerra Civil, quan va ser assassinat allà mateix. Els Sindreu se’n van anar desvinculant i Fèlix Millet i Maristany, fill de Joan, la va recuperar per a la saga.

Millet i Maristany, el pare

      L’altra gran figura de la família és Fèlix Millet i Maristany, fill de Joan Millet, que viu entre 1903 i 1967. Comparteix la ideologia nacionalista familiar i les inquietuds culturals, però podríem dir que és més Joan que Lluís, més prosaic que líric, perquè es decanta per les activitats empresarials. Dirigent de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (Fejoc) durant els anys de la República, patirà les contradiccions de molts burgesos catòlics i catalanistes.

      L’esclat de la Guerra Civil va suposar un trasbals per als Millet, que van témer els atacs de grups incontrolats. Fèlix Millet va demanar protecció al conseller de Cultura, Ventura Gassol, que li va facilitar que embarqués rumb a Marsella, des d’on es va traslladar a Trieste, a la costa de l’Adriàtic.

      Millet compartia amb el seu pare un tret característic de bona part de la saga: una vivor que els feia espavilats per a tot tipus de negocis. S’havia casat als anys vint amb Montserrat Tusell, filla de l’industrial acabalat Xavier Tusell Gost, que dirigia Fábricas Reunidas de Cauchos y Apósitos (Fracsa), i alhora presidia l’asseguradora Barcelona. En tots dos àmbits, el gendre hi va penetrar amb força.

      En el moment de fugir de Catalunya i anar a Trieste, el 1936, va entrar en contacte amb la companyia d’assegurances Assicurazioni Generali, que havia absorbit l’asseguradora del sogre, i va treballar durant un temps a l’empresa.

De fugit dels republicans a processat pels franquistes

      Així que va poder, Fèlix Millet i Maristany va tornar a la Península i va entrar en zona franquista. Es va convertir així en un català de Burgos, i es va establir un temps a Sevilla, on va arribar com a delegat de Generali. A la capital andalusa coneixia un personatge rellevant des dels temps de la Fejoc: ni més ni menys que el cardenal Pedro Segura. Quan algú va denunciar Millet per catalanista i el van sotmetre a un consell de guerra, Segura va intervenir en favor seu i el procés va quedar interromput. Segura, un eclesiàstic monàrquic i ultraconservador, s’havia enfrontat amb la República i anys després ho faria amb Franco, a qui detestava.

      Després de l’ensurt amb les noves autoritats, va ser l’hora de refer els contactes i la reubicació professional. Gràcies a la companyia italiana va entrar al Banco Vitalicio, mentre ell s’obria pas en el camp de les assegurances amb una marca nova, la Compañía Hispanoamericana de Seguros y Reaseguros, lligada a Assicurazioni Generali. Més endavant, va entrar de ple al Banco Popular de los Previsores del Porvenir, petita entitat creditícia que es va convertir en el Banco Popular.

      Millet va ser president del banc entre 1945 i 1956, des d’on facilitaria l’entrada d’uns importants cosins seus, destinats a responsabilitats molt altes en el poder financer espanyol, Luis i Javier Valls-Taberner, com recorden Andreu Farràs i Pere Cullell a L’oasi català. Els Valls-Taberner van acabar dirigint el banc, que estava resistint-se a un intent d’absorció per part del Banco Central d’Ignacio Villalonga.

Entre els negocis i el mecenatge

      Fèlix Millet i Maristany va ser també un gran mecenes i un protector de nombroses activitats catalanistes. El seu oncle, Lluís Millet, va morir el 1941, i fins al 1946 l’Orfeó no va poder reprendre les seves actuacions. Però ell en va ser un impulsor i va presidir l’entitat, mentre que la coral era dirigida pels hereus del músic fundador. Va ser el fundador de la Benèfica Minerva, entitat que va fer de paraigua de moltes iniciatives que només podien fer camí al marge dels canals oficials.

      En aquells anys difícils, Millet i Maristany va ajudar a obrir-se pas a molts joves catalanistes. Potser el més rellevant va ser l’advocat Josep Benet, que durant un temps va ser secretari particular seu. Va acollir Jordi Maragall —pare de Pasqual Maragall— i va subvencionar algunes de les millors traduccions de Carles Riba i Josep Maria de Sagarra. El seu vessant més conegut en l’àmbit de la represa cultural és el d’haver estat un dels fundadors d’Òmnium Cultural, que va presidir.

Plàtans, cacau i saxos a Guinea

      A la seva mort, el 1967, va deixar cinc fills, i el lideratge efectiu de la família va passar al seu fill Fèlix Millet i Tusell. Joan i Xavier, que eren els més grans, van dirigir els seus interessos cap al negoci d’assegurances i el Banco Vitalicio.

      I Fèlix Millet? Acabats els seus estudis d’enginyeria tècnica, el pare va decidir enviar-lo a Guinea Equatorial. No era un cas aïllat en aquells anys, on algunes famílies de l’alta societat havien fet arrels —sobretot econòmiques— en la que era una colònia espanyola. La magnífica exposició Ikunde que es va poder veure fa uns anys al Museu Etnològic ho contextualitza molt bé.

      El pare de Fèlix Millet havia establert negocis a Guinea Equatorial i el futur president del Palau hi va passar uns anys, on va ser gerent de la Compañía Agrícola e Industrial de Fernando Poo (CAIFER). Però el 1968, Guinea va assolir la independència després d’un referèndum i les relacions amb Espanya van entrar en crisi.

      L’estada a Guinea Equatorial va donar temps per a tot, també per a moments d’esplai. No tot havien de ser els negocis. Aficionat a les nits de Bata, va impulsar la creació d’un grup de saxos, anomenat Banana Boys, que va tenir cert èxit a la colònia. Després de la independència, però, Millet, com molts altres colons, va haver de tornar a la metròpoli. Qui va prendre el poder a Guinea va ser Francisco Macías, que era el més nacionalista i antiespanyol dels joves dirigents guineans.

      L’experiència africana li devia resultar de profit, al jove Fèlix Millet, ja que de seguida va entrar a l’IESE a culminar la seva formació com a directiu d’empreses. La seva primera aventura emprenedora, però, no va anar del tot bé i ja apuntava maneres.

Una primera estada a la presó

      Molt abans de l’esclat del cas Palau, Millet va conèixer la presó. L’any 1983 va ser acusat d’estafa per la seva gestió de la inversora immobiliària Renta Catalana. Només hi va estar unes setmanes, condemnat per imprudència administrativa i falsedat documental després de la denúncia d’un grup d’accionistes. En aquell cas van ser processats també dos noms il·lustres més de la burgesia, Joaquim Molins i Josep Maria Trias de Bes, però aquests van ser absolts. Finalment, un nou judici va absoldre Millet d’estafa, però no pas de falsedat i d’imprudència, i el van sentenciar a dos mesos de presó i una multa de 30.000 pessetes.

      El cert és que la «relliscada» de Renta Catalana no va ser cap entrebanc en l’ascens de Millet en l’escalafó patrici de Barcelona. El 1978, havia estat elegit president de l’Orfeó Català, un càrrec que semblava destinat a la família, com si d’una dinastia es tractés. I només un any després de trepitjar la Model ja es va posar al davant del consorci d’administracions que gestionaria el Palau. L’any 1990, es va crear la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música.

      Potser encara més que el seu pare, Millet es va convertir en un dels pocs omnipresents en tots els organismes imaginables. Gairebé no hi havia guardó que se li resistís: el grup de dones empresàries Set li va concedir la distinció «Ciutadà que ens honora»; va obtenir la Creu de Sant Jordi, La Clau de Barcelona, el títol de Senyor de Barcelona i la Creu d’Or de l’Associació Espanyola de Foment Europeu. I càrrecs i més càrrecs: president de Bankpime, d’Agrupació Mútua, vicepresident tercer de la Fundació del Barça, patró de la Fundació Pau Casals, Cavaller de l’Orde d’Isabel la Catòlica… Diuen que només un objectiu cobejat se li va fer inaccessible: el Príncep d’Astúries de les Arts.

      Una altra de les entitats presidides per ell en què va esclatar una forta crisi va ser l’Agrupació Mútua, però val a dir que havia entrat en turbulències molt abans que Millet accedís a la presidència, que va ocupar durant tres anys (2006-2009), després d’una gestió arriscada per part de diversos consellers delegats, que van apostar per inversions costoses que no es van poder mantenir. Tot i així, Millet va estar al capdavant de la mútua