Mes enlla de l'emoció. Marta Povo Audenis

frase “emocions intel·ligents” ja delata molta cosa. No podem posar les emocions en el calaix del sobrant, i la intel·ligència en el calaix de les coses benvolgudes. Les emocions són les que ens modelen la intel·ligència i l’ànima i sempre ens condueixen a pensar i actuar d’una forma o una altra. Les diferents emocions, i especialment saber processar-les, és el que modela la nostra qualitat de pensaments i és així com es va modelant la nostra essència espiritual o la qualitat de la nostra ànima. Existeix una inseparabilitat essencial entre la nostra capacitat d’emocionar-nos i el nostre raonament, com veurem. Les emocions són capacitats que formen part del nostre talent innat, com la lògica i els pensaments; però a més d’emocions no racionals també tenim els sentiments, així com tenim també els instints del cos, com veurem, encara que tots ells són elements diferents de la nostra alquímia o laboratori interior.

      Tots constatem que coexisteixen aquestes dues qualitats humanes, pensament i emoció, i estan unides en una intensa complicitat. Però potser no sabem prou que les emocions, com els pensaments, són habilitats i qualitats que poden ser modelades, entrenades, desenvolupades i educades, com tot en la vida. Tot es pot muscular. Qualsevol comportament nostre es pot educar, entrenar, activar o desactivar. Però res no es pot entrenar a fons si no coneixem la seva naturalesa; amb els músculs i tendons passa el mateix, és millor que els coneguis bé per convertir-los en forts i sans i no provocar-te un mal físic quan entrenes el cos. Doncs amb les emocions és igual: és millor conèixer-les i saber com funcionen. Una emoció la podem viure de forma intel·ligent i ser-nos útil, o podem ser víctima d’ella. El nostre cervell té (de manera inherent) una enorme capacitat plàstica i modelable que hem d’aprendre a entrenar i madurar. La neuroplasticitat és un fet ben comprovat, però poc entrenat.

      Com va comentar l’any 2009 Rafael Bizquerra Alzina en la seva magnífica obra Psicopedagogia de les emocions: ”Les emocions tenen una funció motivadora, adaptativa, informativa, social, personal, en els processos mentals, en la presa de decisions i en el benestar. Totes aquestes funcions posen en relleu la seva importància en les nostres vides”. Així que, ja que elles tenen una “funció” determinada podem “aprendre” a tenir emocions, aprendre a percebre totes les emocions que ens commouen, aprendre a controlar o dirigir les nostres emocions, és a dir, podem emprar la nostra neuroplasticitat natural.

      Tenim la capacitat d’aprendre a facilitar pensaments, idees i actes mitjançant les emocions percebudes. Podem aprendre a comprendre les emocions dels altres, és a dir, mitjançant les nostres emocions també aprenem a empatitzar. Són dos aspectes que sempre van de la mà: pensar i sentir. Establir una separació entre pensament i sentiment (una cosa que hem fet excessivament almenys durant dos segles) no afavoreix gens l’adaptació al medi i l’equilibri psicològic, sinó tot el contrari; fins i tot molt sovint aquesta separació comporta conseqüències molt patològiques (psicològicament i internament, però també té conseqüències socials).

      Sense sentiments i emocions, totes les decisions que prenem, encara que puguin semblar molt lògiques, podrien ser les que menys convenen al nostre ésser, entès aquest com un ens viu conscient, un ésser en constant evolució i expansió. Tal vegada a la humanitat li ha arribat ja el moment de sortir de la ignorància emocional per convertir-la en saviesa o destresa emocional.

      Sentiments o emocions

      Abans de continuar explorant el terreny de l’arquitectura psicològica i la maduresa emocional, és necessari establir la gran diferència existent entre emoció i sentiment. Una emoció és passatgera, alguna cosa que ens mou i s’activa dins, que percebem de forma temporal, una reacció, un estat d’ànim que dura poc temps. No obstant això, un sentiment és una mica més arrelat, és com una emoció que t’inunda i perdura, que s’instal·la i s’assenta, fins a formar part de tu.

      Els sentiments, ja siguin d’odi o d’amor (per simplificar), són alguna cosa que sents habitualment, que conviu en tu fa temps, que ja forma part de la teva persona. Les emocions tal vegada siguin les precursores dels sentiments, i són elles les provocadores d’aquest amor-odi que ens suscita inevitablement cada cosa, persona o fet. Són les sensacions emocionals les que t’obliguen a decidir si allò ho aculls o ho rebutges, si ho perpetues o ho ignores, si ho necessites per al teu camí o ho rebutges. Les emocions espontànies són les precursores dels sentiments interns més estables o perdurables.

      Encara que les emocions siguin passatgeres, no són menys importants que els sentiments. Convivim amb les dues coses, i totes dues són legítimes, intrínseques i necessàries. Possiblement, els sentiments no existirien sense les emocions que ens commouen. Fixem-nos en la típica frase: “quan vaig veure allò, em vaig emocionar, em vaig estarrufar, em van saltar les llàgrimes”. És a dir, et va mobilitzar, va tocar una fibra en tu, fins i tot va activar la segregació de certes hormones o fluids. Les emocions sempre ens mouen i provoquen canvis immediats. Però quan allò que tant et va emocionar ha tocat una fibra sensible del teu ser, llavors és com si ho volguessis perpetuar, ho desitges repetir, ho aculls dins teu; si t’agrada aquesta emoció, li obres la porta i permets que visqui i pervisqui en tu: llavors és quan es va transformant en un sentiment; en aquest cas, és un sentiment d’amor.

      No obstant, també tenim emocions desagradables. I moltes. Posem per cas una emoció de por. Quan el que et fa por, el que et provoca inseguretat o terror, amb les seves consegüents reaccions i derivacions (de paralització, tremolor, estancament, fredor, allunyament, estrès…), doncs aquella emoció inesperada de por, la por que et fa algú o alguna cosa, amb el temps es va convertint en un sentiment de desconfiança, en un estancament de la teva energia, en un embassament dels teus líquids orgànics. amb aquesta por permanent, ens convertim en una persona desconfiada, fràgil, covarda i temorosa davant qualsevol repte o circumstància nova de la vida, siguem nens, adolescents o adults.

      La por o la desconfiança com a sentiment és molt diferent d’un temor momentani o una emoció que ens posa en alerta “per ser més prudent” i poder prevenir una cosa traumàtica. Tornarem després a la part interessant i positiva de la por, que és la prudència i la confiança. De moment, només es tractava de distingir una emoció temporal d’un sentiment permanent, és a dir, del que ens provoca una emoció, i de com aquesta emoció es pot arribar a cristal·litzar i convertir-se en un sentiment més estable.

      El més interessant de les emocions, tant si les veiem com a precursores dels sentiments com si les analitzem per si soles, és que són modulables, plàstiques. Tota la nostra capacitat emotiva és totalment educable i emmotllable, és transformable en una cosa interessant i evolutiva, en una cosa constructiva i productiva. Les emocions són experiències i facultats plàstiques del nostre ésser, com també és emmotllable la intel·ligència. Un nou concepte procedent de la neurociència actual és la plasticitat que té el nostre cervell per adaptar cada input que li arriba, cada experiència, cada dada, cada emoció, cada informació; aquesta gran neuroplasticitat li permet modelar o canviar una tendència o una inèrcia, ens permet adaptar-nos a un entorn, ens condueix a canviar i transformar-nos en un ésser de més qualitat.

      Ja fa més de cent cinquanta anys, un psicòleg va vaticinar la neuroplasticitat cerebral, tot i que la seva idea va ser ignorada pels seus homònims. Va ser el 1890 quan William James va escriure en el seu llibre Principis de psicologia: “la matèria orgànica, especialment el teixit nerviós, sembla dotat d’un extraordinari grau de plasticitat”. No va ser fins a passada gairebé una centúria que això es va demostrar científicament. Tanmateix, tots podem experimentar aquest fenomen, tant amb les nostres emocions com amb els nostres pensaments. De l’ús i entrenament de la nostra neuroplasticitat depèn la saviesa emocional i la plenitud psico-anímica.

      Cada emoció és un element provocador de reaccions, així que l’emoció ens demana sempre una resposta. I aquesta resposta pot ser modulada, mesurada, sentida en coherència, fins i tot pot ser pensada i sospesada segons el nostre fur intern, la nostra ètica innata, els nostres valors, i també pot ser regulada segons la nostra anàlisi lògica i la nostra voluntat. La gran rapidesa de les emocions temporals és tal vegada el que més ens desconcerta, i aquesta immediatesa ens pot fer pensar que és una cosa irremeiable, irreversible, incanviable.

      Malgrat aquesta rapidesa amb la