Santa María de Montesa. AAVV

A més a més, Jaume II va amenaçar de retenir les responsions, perquè eren necessàries per a fer front a la lluita en contra dels enemics de la fe i per a la utilitat del regne. En això mantenia la posició dels seus antecessors, però anava més enllà en intentar quedar-se amb els tributs que justament es destinaven al convent de Rodes per a lluitar contra els infidels.⁶¹ Una nova deposició de fra Arnau Alós feta pel mestre de Rodes topà amb la contrarietat del rei, qui el va imposar com a prior també a pesar de l’oposició del papa; i de retruc aconseguí les prestacions militars dels hospitalers a Granada ja el 1331. El rei Alfons el Benigne havia amenaçat amb segrestar les responsions i fra Sanç d’Oros, lloctinent del mestre, autoritzà l’arrendament dels ingressos de la comanda de Torrent, a València, el 1330 per a fer front a les despeses.⁶²

En les disputes pels càrrecs, el balanç era favorable al monarca, qui tractava l’Hospital com una extensió de les seves necessitats polítiques, clarament les militars, diplomàtiques i financeres. En aquest sentit, des de 1283 el castellà d’Amposta, i després el prior de Catalunya, sempre van participar en les corts catalanes en el braç eclesiàstic, que mostrava la plena integració en l’engranatge institucional,⁶³ i a més a més el castellà d’Amposta va ser membre del braç eclesiàstic aragonès i valencià.⁶⁴

El rei Jaume II confià en els hospitalers per a dur a terme ambaixades diplomàtiques, com a l’hora de negociar la pau amb Castella el 1301, o per concertar el matrimoni amb la princesa de Xipre, Maria de Lusignan.⁶⁵ En el terreny militar, el rei Jaume II i el seu fill Alfons el Benigne van sol·licitar l’ajut militar en la frontera de Granada en vàries oportunitats i davant de la manca o insuficiència de les prestacions, van amenaçar d’intervenir les responsions i, fins i tot, van rebre pagaments compensatoris.⁶⁶ Per tant, els reis Jaume II i Alfons el Benigne van exigir a l’orde la seva tradicional cooperació militar, però gaudint de més elements coercitius i assegurant-se beneficis econòmics. L’amenaça de confiscació i la intervenció dels oficials en les rendes i béns van ser recurrents en el marc d’una renovada relació de dependència. Així, al llarg de la dècada dels anys vint, el rei va exigir als seus oficials que no empenyoressin els béns dels santjoanistes a la castellania d’Amposta.⁶⁷

La presència dels hospitalers aragonesos i catalans va ser remarcable en l’empresa de Sardenya de 1323 i 1324, que en principi quedava fora de les seves obligacions militars perquè tenien prohibit lluitar contra cristians. En canvi, tot apunta que van estar més interessats a participar en aquella expedició que en la frontera del regne de Granada. Hi havia una màxima identificació amb la política exterior i mediterrània de la Corona per part de l’Hospital, i del castellà d’Amposta, fra Martín Pérez de Oros, qui va comandar una companyia al setge de Vila d’Esglésies on va perdre la vida.⁶⁸ A més, el priorat de Catalunya es va comprometre a aportar 50.000 sous i la castellania 100.000, contribució molt extraordinària i òptima expressió de la seva participació en la política del moment.⁶⁹ Val la pena observar que les contribucions dels santjoanistes de la castellania anaven consignades al braç eclesiàstic del regne de València, que juntament amb Montesa aportaven quasi la meitat dels 300.000 sous; i en canvi no apareixien entre els contribuents de l’estament eclesiàstic aragonès. Dècades més tard, el rei Pere el Cerimoniós, en un regnat marcat per un destacadíssim intervencionisme en l’orde, proposava que hi hagués comanadors aragonesos i catalans a Sardenya.⁷⁰ D’altra banda, els hospitalers van utilitzar impostos com a mitjà de finançament i fins i tot d’enriquiment.⁷¹

Davant de les ingerències o intervencions dels reis, el papat va intentar retallar-les en el primer terç del segle XIV. Missives secretes de Joan XXII els reclamaven que no es fes pagar als hospitalers aragonesos i catalans certes despeses perquè havien de fer front al sosteniment d’Ultramar des del convent. Així, demanava al rei que no els impedís cobrar les responsions⁷² i va implicar els prelats, com ara l’arquebisbe de Saragossa, qui va rebre l’encàrrec de vetllar en contra dels qui en privaven el cobrament. Una vegada més el pontífex recordava que era pel benefici dels cristians que regentaven les «parts ultramarines».⁷³

      A TALL DE CLOENDA

      A darreries del segle XIII, la crítica situació del moviment croat va propiciar la redefinició dels ordes militars, sobretot internacionals, quan s’obrí pas el plantejament de creació d’un orde nou. Aquest projecte va agafar forma en el rellançament de l’Hospital després de l’abolició del Temple, que va romandre com a principal responsable de la defensa cristiana a la Mediterrània oriental. Mentrestant s’incrementava la ingerència de la monarquia i dels seus representants en els instituts militars. En aquest context, es produí la intervenció del rei Jaume II en el patrimoni templer, que convertí l’orde hospitaler en una poderosa i principal institució dominical a Aragó, i destacada en terres catalanes, encara que pràcticament havia perdut la presència a València. La regionalització patrimonial en determinades zones i la politització a la Corona d’Aragó coincidí amb l’enfortiment de la seva trama governativa i fiscal, conduïda des de Rodes. Aleshores la incidència del rei va augmentar envers l’Hospital i el nou orde de Montesa, ara més subjectes a les necessitats i al desplegament de les funcions de la monarquia, que es va concretar en una sèrie d’intervencions en l’administració, patrimoni i, fins i tot, recursos. Alternativament, el papat esdevingué un autèntic garant de l’organització santjoanista, sovint com a representant dels interessos de Rodes, i amb una major actuació que la que havia protagonitzat en els segles anteriors. La peculiar dimensió internacional del renovat orde va propiciar accions del poder reial, papal i del mestre, no lliures de disputes o contradiccions, i amb això els seus membres van esdevenir actors destacats en l’activitat política de la Corona d’Aragó.

      * El present estudi s’ha fet gràcies al projecte de recerca HAR 2013-45266 del Ministeri d’Economia i Competitivitat.

1. Les principals referències sobre l’abolició del Temple a la Corona d’Aragó són: Heinrich Finke: Papsttum und Untergang des Templerordens, Münster, Druck und Verlag der Aschendorffschen Buchhandlung, 1907; Alan Forey: The Fall of the Templars in the Crown of Aragon, Aldershot, Ashgate, 2001; Josep Maria Sans i Travé: El procés dels templers catalans. Entre el turment i la glòria, Lleida, Pagès editors, 1990; Maria Vilar Bonet: Els béns del Temple a la Corona d’Aragó en suprimir-se l’orde (1300-1319), Barcelona, Fundació Noguera, 2000 i Esteban Sarasa: «La supresión de la orden del Temple en Aragón. Proceso y consecuencias», a Ricardo Izquierdo i Francisco Ruiz (eds.): Las órdenes militares en la Península Ibérica. Vol. I: Edad Media, Cuenca, Ediciones de la Universidad Castilla-La Mancha, pp. 379-401.

2. Partim d’estudis com el de Joaquim Miret i Sans: Les cases de Templers y Hospitalers en Catalunya. Aplech de noves y documents històrichs, Barcelona, Casa Provincial de la Caritat, 1910. Sobre les conseqüències amb relació a l’orde montesina, Enric Guinot Rodríguez: «La fundación de la orden militar de Santa María de Montesa», Saitabi, XXXV (1985), pp. 73-86, i Luis García Guijarro: «Los