Santa María de Montesa. AAVV

l’orde portà a terme en ampliar el seu patrimoni, com succeí amb el priorat de Sant Gil, que va perdre la part occidental constituït en el de Tolosa el 1315.⁵⁰ Semblantment, el nou priorat de Catalunya abraçava el conjunt de territoris vinculats als comtats catalans i als seus àmbits d’expansió, com Mallorca. Cosa diferent passava amb la regió catalana de l’Ebre, que havia estat objecte d’interès per part del comtat de Barcelona i del rei d’Aragó en el primer terç del segle XII i potser això havia influït en el fet de quedar unida a Aragó. A més a més, el territori del darrer tram del riu aplegava importants comandes templeres i hospitaleres, i amb la fusió va configurar la més destacada regionalització de l’orde, que enllaçava amb altres preceptories situades a Aragó. Finalment, Amposta havia estat la seu del priorat dels territoris subjectes a la Corona d’Aragó i havia tingut una entitat i dignatari singulars en la denominació, com era la castellania i el mestre o castellà. Tot i la pèrdua de la major part de la comanda ampostina, Amposta era un lloc identitari, que complia amb un rol legitimador referencial i això explica que donés nom i formés part del priorat principal.

      En definitiva, la divisió responia a les necessitats administratives de la institució, propugnada pel mestre de Rodes i legitimada pel pontífex, i es feia ressò de certa identificació «nacional» o «de territori històric» amb la separació de Catalunya i preservació de la unitat aragonesa, de manera semblant al que havia passat amb la fundació de Montesa. No obstant això, la castellania d’Amposta mantingué una concentració patrimonial regional específica a l’Ebre català, que juntament amb les comandes valencianes li aportava presència en les tres entitats territorials de la Corona. Tal vegada aquest disseny tenia una dimensió política. En aquest sentit, la castellania esdevingué el priorat principal, més preuat i força identificat amb la pròpia institució del rei. Així, el major rang i valoració de la castellania explica que membres de la família de Jaume II hi van estar vinculats i van tenir càrrecs, com les filles Blanca, priora de Sigena, i Maria, a la clausura, Sanç d’Aragó, fill natural de Pere el Gran i germanastre de Jaume, destacat castellà d’Amposta, i el primogènit Jaume, que va ser hospitaler uns mesos abans de vincular-se a Montesa. A la vista d’això, sembla que els interessos territorials, com els del mateix monarca, també van poder jugar algun paper en aquesta solució. En el cas de la castellania d’Amposta, es potenciava un senyoriu eclesiàstic en una territorialitat com l’aragonesa on els poders nobiliaris en ocasions havien estat refractaris al desplegament institucional de la monarquia, i per tant, el rei podria comptar amb un eventual aliat, com de fet va succeir. D’altra banda, les comandes templeres que havien protagonitzat la resistència a l’abolició de l’orde van acabar formant part de la castellania.

      LA POLITITZACIÓ DE L’HOSPITAL.

      TUTELA DE JAUME II I PROJECCIÓ INTERNACIONAL

      La intervenció de Temple i el rellançament de l’Hospital des de l’arribada a Rodes van comportar una nova etapa en el desenvolupament institucional d’aquest orde. Aleshores esdevingué més subjecte als interessos i necessitats del poder reial i assolí una major entitat política a la Corona d’Aragó i a la Mediterrània. La major tutela del rei Jaume II es feia evident, però les interaccions del papa i el mestre envers els dominis hispans santjoanistes eren també més patents. Aquests dignataris van trobar solucions pactades com les referides al patrimoni, però també van pugnar per decidir sobre els dos priorats.

Al llarg del regnat de Jaume II, i molt específicament després del traspàs dels béns del Temple, el rei va tenir una major incidència en la institució,⁵¹ que es va manifestar en la implicació dels hospitalers en ambaixades diplomàtiques, en l’activitat militar, en la intervenció directa del rei en el nomenament dels màxims dignataris i, fins i tot, en les temptatives d’intervenir les responsiones. De fet, en una carta seva a Hélion de Villeneuve, mestre hospitaler, advertia que no tenia inconvenient amb la tramesa d’aquestes tributacions a Rodes, mentre que no perjudiqués els serveis que els frares li devien, sobretot els militars.⁵² Per contra, el papat va ser més actiu que abans en la defensa de les responsions davant del rei i els oficials, que els hi reclamava perquè servien al sosteniment del convent a les terres cismarines. Les contribucions a Ultramar tenien un valor fiscal i financer per al convent central; mentre que per al monarca en tenien un de patrimonial i de finançament. Per això, Jaume II amenaçava d’apropiar-se-les quan els frares no complien amb les seves exigències i d’acord amb el renovat vincle de dependència que oferia l’homenatge dels dignataris hospitalers.⁵³ En aquest context i en contra de les regulacions institucionals, el monarca intervingué en nomenaments de càrrecs i actuà per tal d’emparar-se dels béns o responsions en resposta als incompliments militars.⁵⁴ D’altra banda, els juraments, i per tant la vinculació amb el rei, esdevingueren també primordials per a l’orde, que va registrar curosament molts dels actes de jurament de fidelitat de priors, castellans i comanadors. Així, en l’ordenació arxivística del priorat de Catalunya hi havia un sac etiquetat com a homagiorum, i una secció d’homenatges, d’acord amb la importància atribuïda a aquest acte, on es conservaven, almenys, entre setze i una trentena d’actes de jurament de priors i comanadors respectivament.⁵⁵

El jurament de fidelitat del castellà d’Amposta, fra Martín Pérez de Oros, va precedir el lliurament dels béns del Temple el 1317, que simbòlicament antecedia la «investidura» patrimonial. Les implicacions eren evidents per als coetanis perquè els cardenals es van oposar al jurament, tot i que el papa Joan XXII va fer del reconeixement públic de fidelitat un requeriment inexcusable en resposta a la petició del rei.⁵⁶ El pontífex també va reclamar a fra Ramon d’Empúries, primer prior de Catalunya, que jurés fidelitat al rei el 1319. En el seu escrit novament recordava el procés de transferència dels béns a l’Hospital, on explicava que les resistències s’havien resolt amb el jurament de fidelitat que s’exigia al prior «pro securitate ipsorum regis et regni Aragonum». Aclaria, però, que el jurament era per la persona i no pas pels béns, i cal comprendre la posició del papat, perquè estava interessat a distanciar aquest patrimoni del rei. No obstant això, es preveia que si en deu dies no es portava a terme l’acte de fidelitat, el monarca podria disposar del càrrec i del patrimoni, i per tant afectaria el darrer.⁵⁷ De fet, des de la perspectiva del rei, el patrimoni hospitaler i templer s’havia configurat mercès als donatius i patrocini del seus avantpassats,⁵⁸ que reforçava l’argument del jurament com a reconeixement de la dependència a canvi del càrrec i del domini associat.

Teòricament, segons la butlla de 1317 el monarca no podia impedir el nomenament si no acceptava el jurament. En la pràctica, intervingué més que mai en l’elecció dels dignataris, i una sèrie de cismes i desavinences per l’elecció prioral i del castellà d’Amposta van marcar els anys posteriors al nou marc relacional entre el rei, els dignataris de l’orde, el mestre i el papa. Des de 1314 fins a 1330 es van produir eleccions cismàtiques, a vegades simplement es va contradir la proposta de Rodes, com va passar amb fra Ramon d’Empúries, primer relegat com a castellà d’Amposta pel mestre –cosa que no va acceptar el rei– i que finalment va ser prior de Catalunya. Aquest havia estat almirall de l’orde, havia participat en la conquesta de Rodes, va tenir protagonisme en altres afers internacionals i va reclamar el comtat d’Empúries.⁵⁹ A través de la seva trajectòria es pot veure precisament la internacionalització i politització de la institució en aquests temps.

A vegades, l’oposició reial va forçar el mestre de Rodes a acceptar