Sobre la història i els seus usos públics. Josep Fontana Lázaro

de València, tres eren les línies de treball de la càtedra de Josep Fontana que es recullen en la memòria de recerca del curs 1973-74: «La crisi de l’Antic Règim a Espanya» (Josep Fontana), «La indústria de la seda a València» (Vicente Martínez Santos), i «Les bases financeres del creixement econòmic valencià», distribuïda aquesta última en dues parts, la segona meitat del segle XIX (Clementina Ródenas) i les primeres dècades del segle XX (Miguel Ángel Fabra). En la relació de cursos monogràfics de doctorat de l’any acadèmic 1974-75 de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials apareixen «La revolució burgesa a Espanya» (Josep Fontana, per al curs següent proposa «Hisenda i Política a Espanya, 1832-1845»), «Els problemes de la transició del feudalisme al capitalisme» (Mario García Bonafé) i «La crisi de la indústria tradicional» (Vicente Martínez Santos). Josep Fontana va ser professor a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de València des del 25 de febrer de 1974 fins al 30 de setembre de 1976, en què es va produir el seu cessament i pas a la situació de supernumerari, perquè fou contractat per exercir funcions docents durant el curs acadèmic 1976-77 a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona. No obstant això, la mera cronologia, és a dir, el curt període de temps de dos anys i mig com a catedràtic d’Història Econòmica Mundial i d’Espanya a la Universitat de València, contrasta poderosament amb el que segueix. La repercussió entre nosaltres de la manera de concebre i practicar la història de Josep Fontana ha persistit al llarg de moltes dècades fins a arribar als nostres dies, i és inusualment àmplia en el terreny acadèmic, com ho posa de manifest un cosa més aviat excepcional. La proposta de nomenament de Josep Fontana com a doctor honoris causa per la Universitat de València no procedeix d’una àrea de coneixement o d’un departament, com sol passar, sinó que va ser promoguda per la Junta de Facultat de Geografia i Història, i té l’adhesió de la Junta de Facultat d’Economia. Per entendre com ha sigut possible una repercussió acadèmica tan extensa i al llarg de tant de temps, se m’acuden almenys quatre raons.

      La primera és que Josep Fontana arribà a una universitat en què, de manera excepcional, s’havia obert camí i desenvolupat el nou tipus d’història al qual ell havia fet aportacions molt rellevants. Fontana vingué precedit de la fama dels seus primers treballs, especialment del llibre La quiebra de la monarquía absoluta 1814-1820, la versió modificada de la seua tesi que l’editorial Ariel publicà l’any 1971. En incorporar-se com a professor creà unes expectatives que de seguida es van veure confirmades. El llibre esmentat adés ens l’havien recomanat no pocs professors a la Facultat de Filosofia i Lletres, i a la recentment creada Facultat de Ciències Econòmiques, havia sigut estudiat i discutit en seminaris de diverses matèries i en diferents cursos. Hi trobàvem, en aquest llibre, una interpretació dels problemes econòmics, de la situació de la hisenda, dels conflictes socials i de la trajectòria política durant la crisi de l’Antic Règim a Espanya, que s’emmarcava en el context de la conjuntura econòmica internacional i del que havia ocorregut durant aquella mateixa època a la Gran Bretanya i a França. Aquesta interpretació es fonamentava en un coneixement molt complet de la bibliografia en diferents idiomes i en l’anàlisi d’una àmplia documentació procedent de fonts inèdites de caràcter molt divers. Aquestes tres característiques les tornarem a trobar més tard en els altres estudis de Josep Fontana: un estudi exhaustiu de la bibliografia, un suport documental d’enorme extensió i varietat pel que fa a les fonts primàries, una interpretació coherent amb els plantejaments teòrics que a més s’exposa d’una manera clara, brillant i convincent per mitjà de l’escriptura. Tot això feia de La quiebra de la monarquía absoluta un exponent destacat del millor que donava de si la nova historia dins i fora d’Espanya.

      A més, i aquest és el segon motiu, Josep Fontana es va estar només dos anys i mig a la Universitat de València, però quins anys! Van ser els de les últimes convulsions de la dictadura de Franco, el final d’una època i l’inici del que semblava que podia ser un temps nou, d’aquests que corren psíquicament més a poc a poc del que indica la cronologia, perquè contenen una quantitat excepcional d’esdeveniments. No és estrany que deixaren un record profund, unes amistats duradores, unes relacions que es mantingueren més tard sense la presència física de Josep Fontana. Ell va ser catedràtic i ben prompte també vicedegà d’una facultat on la policia s’escandalitzava per la intensitat de la mobilització política dels estudiants i dels professors contra el règim. D’una facultat, tal com figura en l’Arxiu Històric de la Universitat de València, la junta de la qual demanà al gener de 1975 la dimissió del rector, per haver aplicat sense expedient previ l’article 28 del reglament de disciplina acadèmica a quasi tres-cents alumnes, no haver renovat el contracte a cinc professors d’aquesta universitat i haver proposat el cessament de diversos membres del patronat universitari. D’una facultat amb un degà que va rebre el 29 de novembre de 1975 un escrit de la direcció superior de policia donant-li compte del cartell subversiu, escrit amb retolador negre, amb el títol «La sucesión juancarlista», subscrit per Joven Guardia Roja, amb atacs al «régimen legal vigente y a la sucesión monárquica, propugnando la huelga general». D’una facultat en què el governador civil prohibia la participació d’Alfons Cucó i altres quatre persones més en un cicle de conferències organitzat pel Grup d’Estudis Socialistes del País Valencià, durant el curs 1976-77, «por existir fundados motivos que su intervención podría dar lugar a cometer actos tipificados como delito».

      En aquests dos anys i mig, Josep Fontana conegué molts professors i estudiants a València i seria interminable tan sols anomenar les persones amb qui va fer una amistat duradora. Em limitaré a assenyalar l’estreta relació de Fontana amb Ernest Lluch, que es reforçà ací a València (Ernest Lluch havia arribat a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials quatre anys abans i era professor agregat d’Història del Pensament Econòmic), i també amb els deixebles i col·laboradors d’Ernest Lluch (Salvador Almenar, Vicent Llombart, Vicent Soler), especialment amb Jordi Palafox i amb Teresa Carnero. Fontana prestà una ajuda decisiva a Manuel Ardit perquè aquest acabara i publicara la seua tesi doctoral sobre Revolución liberal y revuelta campesina al País Valencià. A les classes de Fontana a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials hi van assistir no pocs estudiants de Filosofia i Lletres, com Aurora Bosch, Joan Romero i Jesús Millán. Entre els historiadors valencians que formen part ara del consell de redacció de la prestigiosa revista Recerques, fundada l’any 1970 per Josep Fontana, Ramon Garrabou, Josep Termes, Ernest Lluch i Joaquim Molas, s’hi troba Antoni Furió. A tot això s’afegeix que Josep Fontana mai no se’n va anar completament de València. Hi tornà innombrables vegades i per motius diversos, donant així continuïtat al seu magisteri amb una generositat inusual. D’ell, en pogueren traure profit diferents generacions d’estudiants i de professors de distints nivells educatius, professionals de diverses disciplines i moltes altres persones.

      El tercer motiu que m’agradaria destacar és el que segueix. Josep Fontana va posar una gran obstinació –i ho ha continuat fent de manera constant– a donar a conèixer, de primer des de l’editorial Ariel, més tard en l’editorial Crítica, fundada en 1976 per Gonzalo Pontón, les obres més rellevants d’un gran nombre d’historiadors de diferents tendències, els estudis dels quals són imprescindibles per a conèixer els processos fonamentals que han configurat les societats en què vivim i situar els problemes actuals en una perspectiva temporal més àmplia. N’hi haurà prou d’esmentar-ne uns pocs, d’aquests autors, molts llibres dels quals han sigut accessibles a Espanya i a l’Amèrica Llatina gràcies sobretot a les col·leccions d’història dirigides per Josep Fontana i Gonzalo Pontón en l’editorial Crítica: Lucien Febvre, Marc Bloch, Pierre Vilar, Albert Soboul, E. P. Thompson, Eric Hobsbawm, Michel Vovelle, Emilio Sereni, Christopher Hill, Guy Bois, Rodney Hilton, Robert Brenner, Natalie Zemon Davis, Alberto Tenenti, Giorgio Mori, Maxime Berg, John Rule, Davis S. Landes, Jan de Vries, Peter Kriedte, Hans Medick, Geoff Eley, Ranahit Guha (l’historiador indi que encetà els «estudis subalterns»), etc.

      La quarta i última raó és l’envergadura del conjunt de l’obra de Josep Fontana. No és el moment de referir-s’hi amb detall, però almenys destacaré amb summa brevetat l’amplitud i la varietat de les seues aportacions. Després de la publicació de la seua tesi, Fontana va prosseguir el camí explorat en dues direccions diferents,