Malalties i remeis. Francesc Devesa i Jordà

amb la salut. Al separar-los per sexes, vam comprovar que les notícies sobre salut en general, així com l’interès per la pròpia o aliena, es trobaven en proporcions significativament majors a les cartes de les dones (figura 1.2).¹

      Fig. 1.2 Comparació percentual de les notícies sobre salut a les cartes dels MB, segons el sexe del remitent. (Salut general: contingut global sobre salut. Salut altres: interès per la salut aliena. Salut pròpia: referències a la pròpia salut.)

      El fet que prop de la meitat (44,5%) dels documents revisats continguen alguna referència a la salut, no deu causar sorpresa, atesa la importància del tema en la vida quotidiana de les persones (Pons Fuster, 2001). Crida l’atenció que les cartes signades per dones presenten un major contingut de salut. La troballa d’un perfil femení més proper a les qüestions de salut pròpia i aliena, adquireix major rellevància si considerem l’ambient aclaparadorament masculí de la col·lecció epistolar dels MB. Com anirem veient, les dones corresponsals, monges o seglars, pertanyen a la minoria lletrada i cap d’elles gaudeix d’un estatus professional reconegut, mèdic o «sanitari».

      Hi ha cada vegada més evidència que, durant l’edat mitjana i el Renaixement, la dedicació a la salut per part de les dones és més important del que semblava. Ho és especialment a l’àmbit domèstic, en tots els estrats socials, i també en determinats espais com l’hospitalari. Per tant, les nostres dades no fan més que corroborar el paper femení en l’atenció de la salut familiar i del voltant, funció que remet a la dona dipositària del saber mèdic i màgic, transmés oralment des de temps ancestrals, que seguiria present al segle XVI (Achterberg, 1991; Iglesias, 2003; Ferragud, 2007).²

3. ESTAR SA O MALALT: TOTES LES GRADACIONS DEL GRIS

      Tenint en compte que cada document podia tenir més d’una notícia sobre salut i afectar a una o diverses persones o col·lectius, es van recollir un total de 2.974 mencions, la majoria de les quals eren de tipus clínic (descripció de salut o malaltia) i prop d’una quarta part de caràcter terapèutic, preventiu o d’altres tipus (figura 1.3). Del grup de referències clíniques, un 52,4%, eren sobre salut/ malaltia en general, seguit a distància pel 32,8% de comentaris sobre malalties específiques. Un 13,7% d’aquest grup clínic, eren notícies referides a mort de persones, la majoria de causa natural/accidental, però en 71 casos per violència. Finalment, hi havia un petit grup de 27 notícies de difícil classificació.

      Aquesta massa informativa ens permet aproximar-nos a distints aspectes semiològics i terminològics. Al centrar-nos en les 1.215 referències que expressaven salut o malaltia en general, observem que el subgrup més nombrós fou la simple constatació de bona salut (26,9%), on es precisament aquest terme salud el més utilitzat, al costat de bueno-a i d’altres en menor proporció: sano-s, buenas fuerzas, valiente. Un segment rellevant és el que refl ecteix deteriorament de la salut (20,4%), amb distints graus o matisacions que van des de salud regular, mediana, mediocre a la mala, poca salud, salud achacosa o simplement falta de salud. Altres formes d’expressar la minva de salut empren el terme disposición, així trobem: indispuesto-a, mala o ruin disposición, etc. Més esporàdicament, el mot clau és trabajo: «Yo llegué aquí tan trabajado y con tantos accidentes ...».³

      Fig. 1.3 Distribució percentual de 2.974 notícies sobre salut trobades als MB, segons el seu caràcter clínic (descriptiu), terapèutic o preventiu.

      El reconeixement de l’estatus de malaltia suposa un graó més que la negació o la minva de salut. Aquest important segment (23,9%) l’hem trobat expressat sovint amb els mots enfermedad, enfermo-s i tots els seus derivats o complements. Altres formes deriven de fl aqueza i fuerzas: fl aco-a, enfl aquezido-a, faltan fuerzas. També hem vist malo-a, així com, en menors proporcions, doliente, cansado-a, fatigado-a i derivats. A més, s’han observat els termes achaques i els seus equivalents, ajes. Un quart grup remarcable (18,5%) expressa evolució i canvis o incidències de la malaltia, tant en sentit positiu –mejoría, mejor, mejorando, más fuerzas, no tan mal, enfermedad pasada...–, com negatiu –peor, empeora, no tan bueno, agravó la enfermedad...–, encara que en menor proporció aquest darrer. També tenen un cert pes les referències al repòs –en cama, no poder caminar, primer día de salir de casa...– i a l’estat de convalescència –convalescéncia, convalesciendo, no del todo recio-a... Cal esmentar la descripció de les situacions terminals, per la seua riquesa terminològica: moribundo-s, muy al cabo, fl aco y camino del cielo, oleada-o, a las puertas de la muerte, vecina a pasar a mejor vida, se teme por su vida, los médicos le daban pocos días de vida, muy de camino estoy para el último, me veo al cabo de la vida, me anda la muerte callesteando, etc. Altres grups expressen recialles o recidives de la malaltia –reliquias, caídas y recaídas...–, informen sobre el clima o lloc, o demostren preocupació per la salut d’altri.

      En 23 ocasions el text evidencia de forma clara la vellesa, habitualment lligada al deteriorament físic que sol comportar, amb mots o expressions relatives: vejez, viejo, edad, mis años y mi salud, edad tan pesada, i altres semblants. Però no sempre la feblesa va lligada a l’edat avançada, com constata Lluís Vives: «Marco Varrón comienza sus libros De agricultura: si el hombre es un animal, cuanto mas viejo, mis ochenta años me advierten, que recoja la carga, antes de mi partida; pero este aviso no me viene de los años, sino de la enfermedad y de la debilidad de mi cuerpo».⁴ Els 43 anys que Vives tenia en aquell moment no eren comparables als 80 que Varró confessava en el seu text, però el pensador valencià sentia també l’avís de les malalties que l’allunyaven de la joventut.

4. NÀIXER I MORIR

      El naixement i la mort, com a fites de l’existència humana, són esdeveniments importants que solen emergir sovint en la correspondència i poden constituir el motiu principal d’una carta. Les defuncions i els natalicis formen part de l’intercanvi d’informació entre els corresponsals dels MB, configurant tot un paisatge de relacions humanes que podem contemplar en els documents revisats.

      Hem comprovat més uniformitat en la reacció davant els naixements que habitualment motiven la felicitació, protocol·lària o sincera, dels corresponsals. De vegades la contestació és massa tardana, com la del governador Cabanyelles que, capficat en sufocar la revolta dels moriscos valencians, va haver d’aprofitar el «descans» d’una malaltia per escriure als ducs de Gandia: «no quiero otro testigo para mi desculpa sino que no he scrito a vuestra señoría ell enorabuena del alumbramiento de la señora duquesa».⁵

      Les notícies de mort són més abundants i riques en matisacions, tant en la forma de presentar-les com en la repercussió que generen. De les 317 referències trobades, la majoria corresponen a morts naturals, però vora una quarta part eren de causa violenta (Devesa, 2014d). Tant unes com altres apareixen de forma individual, sovint amb identificació dels personatges, i també com a fenòmens col·lectius (epidèmies, guerres) difícils de quantificar. Els dos o tres episodis de tipus fortuït o accidental (naufragis o terratrèmols) afecten a un nombre important però indeterminat de defuncions. La terminologia descriptiva de l’esdeveniment luctuós de causa natural té una certa varietat. Al costat dels habituals muerte, fallecimiento o expiró, amb els seus derivats, trobem altres expressions típiques de la fe cristiana com pasado a mejor vida, el Señor llevarle. Més diversitat encara podem observar en les morts violentes que reflecteixen la crueltat humana: muerto por homicidio, matado, saeteado y degollado, ahogó, ajusticiado, escuartizado, ahorcado, matado con tormentos, quemado-a, quemado vivo, etc.

      La