Nunc dimittis. AAVV

de les paraules que comencen en en-, em-, es- (emportar, etc.) per an-, am-, as- (amportar, etc.).

      –Diftongació del pronom ho: ho diu [ew díw].

      –Tancament de o en u en: Joan [wán], Josep [uzέp]

      –Diftongació de consonant + i + vocal en cultismes (consciència), però no en patrimonials (diari, riera, suar).

      –Pronunciació creixent de ui: hui, vuit, cuina.

      –Pronunciació en -e de les desinències: cante, anave, anirie, fage.

      –Distinció de gènere: soliste/solista, socialiste/socialista.

      –Solucions lèxiques com: mitat, faena, aïna; o com: amerar, llaganya, darrere, manejar.

      a.3)No recomanable:

      –Tancament de e en i en contacte amb palatal: ginoll, giner, dixar, dijú.

      –Diftongació de la o: aufegar, aulor.

      –Harmonia vocàlica: terr[ε], rod[].

      –Obertura de la e final: posav[ε].

      b)Consonants

      b.1)Preceptiu:

      – Pronunciació o emmudiment de les oclusives finals o de la dental final: pont, camp, fang, molt.

      – Distinció b/v.

      – Pronunciació [dz] o [z] del grup -itzar.

      – Pronunciació africada o fricativa de la x o j inicial o postconsonàntica: xiquet, punxar; jove, menjar.

      – Pronunciació o emmudiment de la i: caixa.

      – Pronunciació: jo o io.

      – Palatalització o no del grup tl: vetllar o vetlar.

      – Pronunciació o no de la -r final.

      b.2)Admissible:

      – Emmudiment de la consonant inicial de ps- i pn-: pneumàtic.

      – Palatalització de l’incoatiu -isc: [seɾvíʃk].

      – Pèrdua de s en el sufix -esa: perea.

      – Pronunciació no geminada de l·l o tll: il·lustrat, ratlla.

      – Emmudiment de la l: altre, nosaltres.

      – Emmudiment de la r: arbre, prendre.

      b.3)No recomanable:

      – Pronunciació de la t adventícia: gènit.

      – Pronunciació de la t de tn: cotna, setmana (pronunciació geminada)

      – Reducció de ads-, abs-, obs- (adscripció> ascripció).

      – Emmudiment de -d- en els grups acabats en -ada, -ador.

      – Emmudiment de la g en gua: uardar (< guardar)

      – Reforçament de la w: riguada (< riuada).

      – Ensordiment d’alveolars i de palatals sonores.

      – Pronunciació palatal de la x dels mots començats per ex-: eixample, eixercici.

      – Pronunciació no palatal de la x en mots com: xarop, caixa, etc.

      – Pronunciació no velar de la l.

      – Palatalització de la l inicial: llingüística.

      – Ieisme.

      c)Fonètica sintàctica:

      –Preceptiu: per fonosintaxi, sonoritzacions de consonants finals (les dones) i eliminacions de vocals (una hora).

      La proposta de Ferrando, com ell mateix havia advertit, avança la proposta que l’any 1990 publicarà l’IEC sobre l’estàndard oral (Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. I, Fonètica), i enllaça, en general, amb les recomanacions fonètiques que havia anat fent Sanchis Guarner en la seua Gramàtica valenciana.²

      Els aspectes plantejats en aquestes Jornades sobre la llengua oral també fan evident la necessitat d’un manual de referència sobre l’estàndard oral. En aquest sentit, també és Ferrando qui acull la proposta de Josep Lacreu, Manual d’ús de l’estàndard oral (1990), coeditada per l’IFV i la Universitat de València, i prologada per ell mateix (Ferrando 1990c). Aquesta proposta, en la fonètica, va en la mateixa línia marcada per Ferrando, i en la resta dels àmbits gramaticals segueix la línia consolidada des de les universitats valencianes. Ara bé, davant de la necessitat de fer un model de llengua oral identificador, aquesta publicació ja obri la porta a solucions poc habituals en la llengua escrita formal de l’època, com ara els demostratius simples, l’adverbi ahí, els incoatius en i (patisc; patisca) o l’imperfet de subjuntiu en -r (cantara).

      Aquestes mateixes solucions gramaticals, sent Ferrando encara director de l’IFV, ara reconvertit en interuniversitari (1995, IIFV), són proposades, en collaboració amb la Direcció de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana, a l’IEC perquè les integre en la normativa. Aquesta proposta, l’assumeix l’IEC, en un acord de l’any 1993 (Documents normatius III, 1996, IEC), en què explicita que, tant en l’escriptura estàndard com en l’oralitat, les formes incoatives servesc, servesca són pròpies de registres molt formals, i són més recomanables les solucions servisc, servixes/serveixes i servisquen.³ En els imperfets de subjuntiu, indica que cantàs és propi de registres molt formals, i són aconsellables cantara/cantés. En els demostratius, permet els demostratius reforçats i els simples: aquest/este, aqueix/eixe; ací/aquí/allí, allà; però només considera admissible ahí per a registres orals informals en l’àmbit restringit valencià. En la mateixa línia, també en col·laboració amb la Generalitat Valenciana i amb l’editorial Bromera, l’IIFV realitza la publicació d’un diccionari (1995), d’una conjugació dels verbs valencians (1995) i d’una gramàtica valenciana (1995), que integren totes aquestes actualitzacions de la norma.

      Ferrando també actua com a coordinador de la Guia d’usos lingüístics (2002) de l’IIFV, que és redactada per Maria Josep Cuenca i Manuel Pérez Saldanya, i assumida pel Consell General, alhora que rep la benedicció de la Secció Filològica de l’IEC. Respecte a les novetats que hem apuntat més apunt en el model de llengua escrita, la Guia les confirma, però amb matisos: a) admet els demostratius simples, encara que prefereix els reforçats en registres formals; b) explicita les formes incoatives patisc, patisca, com a adequades per a registres formals, però es mostra conservadora en les desinències de 2a, 3a i 6a persona del present d’indicatiu dels incoatius, ja que prefereix les solucions pateixes, pateix, pateixen per a la llengua escrita; c) iguala les solucions de l’imperfet de subjuntiu en -s (cantés) i en -r (cantara), alhora que dona com a opció preferent les formes en -s (cantés) per als registres més formals; i d) el demostratiu adverbial