Nunc dimittis. AAVV

il muretto. Amare il casolare a forma di chiesa,

      col fienile, e il brolo col suo odore acido di letame.

      Ubi amor, ibi oculis. Amare molto ciò che muore [...]

      Sappi.

      Amare la povertà. Amare l’estraneità del povero

      alla classe dominante. Amare la sua alterità

      come cultura popolare.

      Amare la sua dura camicia lavata e stirata. Stinta.

      Amare i suoi calzoni neri di rigatino. Amare

      le toppe di quei calzoni. Amare la mora.

      Il vino (il C.; il M. del pergolato di casa).

      Tutti i vecchi la sera sulla soglia;

      più tardi sul seggiolone: da Padri a Santi [...]

      Il volgar’eloquio: amalo.

      Porgi orecchio, benevolo e fonologico,

      alla lalìa («Che ur a in!»)

      che sorge dal profondo dei meriggi

      tra siepi asciutte

      nei Mercati - nei Fori Boari -

      nelle Stazioni - tra Fienili e Chiese

      Poi si spegne - e col sospiro

      d’un universo erboso - si riaccenderà

      verso la fine dei crepuscoli

      Però és evident que la pervivència d’aquest flux de llengües que, acompanyant els parlants s’encarnen en els diferents espais de comunicació depenen de la pervivència d’aquests espais. Per això Pasolini veia tan difícil el manteniment dels dialectes en una societat global consumista...

      existe todo un clima nacional de proporciones gigantescas que hace que estos jóvenes de Corleone se avergüencen del dialecto, y forma parte de este genocidio al que me refería. El siciliano ha sido destruido a través de este genocidio, y los jóvenes de Corleone quieren ser como los milaneses, es más, ya lo son, tienden a serlo, y el motivo de la destrucción del siciliano no se debe a la escuela, o al menos no solo a ella, sino que se debe a este nuevo centralismo lingüístico, debido al centralismo consumista (Pasolini 2017: 92-93).

      Dues qüestions importants.

      La primera. Quan la integració d’un dialecte en una entitat més gran es produeix d’una manera natural no planificada, és a dir, quan només es produeix a través de la convergència originada per la interacció, mai no origina individualitats plenament utilitzables. Dit d’una manera senzilla: no hi ha cap parlant que pugui alliberar-se totalment de la seva llengua individual per passar a utilitzar un nivell de llengua col·lectiu. Per això hem introduït el «desordre» en la llista de les característiques de la langue. Ja podeu veure que la magnitud de cada nivell escalar està condicionada per l’espai que fa possible la interacció i que, a més, pot formar part d’una unitat d’una magnitud superior. No podem oblidar que vivim en espais diversos de magnituds molt diferents. Un mercat medieval, per exemple, és un espai d’interacció que origina un dialecte (un conjunt d’idiolectes amb un aire de família amb una magnitud petita, però més gran que la de la llengua de la família, que ja és més gran que la de cada individu). Seguint aquesta lògica, un bisbat seria un espai d’interacció que podria incloure uns quants dialectes d’una magnitud més petita que, junts, han format una entitat d’una magnitud més gran. I així successivament. Cada entitat és un producte històric que presenta rastres dels nivells més petits que ha integrat i introdueix rastres en els nivells més grans als quals s’ha d’integrar. En aquest sentit, les frases fetes, els refranys, la literatura, les cançons populars, la toponímia, l’antroponímia, alguns trets lingüístics aparentment antics, no generals, o simbòlics, etc. prenen una importància extraordinària.⁸ Cada estadi sincrònic resumeix els estadis anteriors, com si es tractés d’un palimpsest. Cal destacar que la representació social d’un objecte només té sentit en espais col·lectius en cadascun dels quals els individus del grup, com a mínim fins fa ben poc de temps, compartien un gran inventari de convencions comunicatives –gestos, elements lingüístics, i una certa lògica– que els permetien comunicar-se amb èxit (Tomassello 2014: 98). Quan compartien, per tant, una determinada apropiació del món i, en conseqüència, una identitat. Hi insisteixo: això és així en cada espai de relació.

      En una situació com aquesta, «les llengües», siguin de l’escala que siguin i per tant també els dialectes, només poden ser abstraccions. Per això abans he insistit que són entitats que ni són utilitzables ni tenen possibilitat d’existir sense les parts a partir de les quals s’han format, que és allò que realment fem servir quan parlem. Són, per tant, una mica com una nina russa, que no és cap de les peces que la integren: ni equival a la peça més petita, la nina de dins de tot, ni a la més gran, la nina de l’exterior, ni a les del mig. Cap nina, tota sola, no és una nina russa perquè, de fet, una nina russa no és una nina sinó que és, inevitablement, un conjunt de nines de mides diferents, de la més petita a la més gran, que poden incloure’s l’una dins de l’altra. Cada figura és una nina però totes juntes no són una nina sinó que són una nina russa, una matrioixca, que és tota una altra cosa.

      La segona qüestió. Què passa quan la integració no es produeix d’una manera natural? Com tots sabem, en alguns casos, no en tots, els lingüistes han estat capaços de construir un artefacte que tothom pot utilitzar, inicialment en el registre escrit però més tard també en alguns registres orals formals, que ha tendit, o s’ha forçat que així passés, a passar a ser percebut com «la llengua de veritat», compartida per tots els parlants. Aquesta compartició és un correlat de l’homogeneïtzació grupal que comporta una cultura que implica una ment col·lectiva (Lotman 2014). Fixem-nos que en aquesta nova situació la unitat construïda amb la llengua escrita sí que pot ser utilitzada en la comunicació. Dient-ho ràpidament, en l’escriptura, la llengua és també un idiolecte. Un tot que manté una relació isomòrfica amb una part perquè la llengua pública és, també, un dialecte. D’una manera artificial, l’espai del desordre (la langue que només podia originar una mitjana del conjunt dels dialectes) es converteix en l’espai de l’ordre en el qual s’ha consolidat un únic dialecte escrit, nou, homogeni i regular, que acaba essent considerat «la llengua». Com he comentat abans, sempre m’imagino «la llengua», aquesta llengua artificial, com una mena de Pac-Man. Un Pac-Man és aquell protagonista d’un vídeo-joc popular que té forma de bola groga amb boca grossa i està destinat a devorar totes les boles del laberint. Diguem que el Pac-Man és un endrapa-boles. En el món modern, la llengua construïda sol anar acompanyada d’una ideologia que la impulsa a convertir-se en un endrapa-dialectes.

      Cal fer tres advertències.

      En primer lloc que cada dialecte és definit per la seva «indexicalitat» (Silverstein 2003) o, tal com ho explicaria Agresti (2014a: 9), per la seva inscripció en un context d’interacció del qual depenen les regles discursives i, amb tota seguretat, la qualitat i la forma de transmissió/recepció del coneixement. En segon lloc, que la història és reversible: un dialecte/llengua pot, a la fi, codificar-se de dues maneres diferents i esdevenir dos dialectes/llengües en el nivell posterior (cas del gallec i del portuguès). En tercer lloc, que els parlants d’un territori poden disposar de llengües diferents, en el sentit més tradicional del terme, i, en conseqüència, triar quina utilitzen en cada cas. El multilingüisme és, ara molt més que sempre, inevitable.

      La figura 2 intentava representar les etapes amb què els lectes es van agru-pant en entitats de nivells superiors, que en el nostre exemple només van, per fer-ho senzill, d’1 a 5. Una llengua, en el sentit ampli, no és només la llengua oficial estàndard, pretesament comuna perquè és imposada a l’escola, sinó també totes les variants que conformen el que parla habitualment la gent en funció del context i que tenen un clar contingut històric. Per això la figura