Crònica i memòria. Textos històrics de Martí de Viciana el Vell. Martí de Viciana

dins el còdex hi coexisteixen tres textos històrics en forma d’annals que cronològicament i de forma molt succinta relaten uns esdeveniments molt concrets d’un període de la història, especialment dedicats a la Corona d’Aragó, que s’estenen des de la dotalia de Carlemany a Alfons el Magnànim. Es tracta de tres documents exempts, sense connexió interna entre ells, tret d’anar relligats dins el mateix volum, els dos darrers copiats un a continuació de l’altre.

      El primer text, que ocupa els ff. 123r-129r, és una variant de la llegenda dels nou barons de la fama, de la qual tan sols es relata la divisió de Catalunya per Lluís el Piadós. S’hi inclou un document apòcrif recollit per diverses cròniques medievals que dóna Catalunya a un Ramon Berenguer, nebot de Carlemany al text, datat l’any 808. S’hi relacionen les ciutats, els comtats, els vescomtats, els rius «capdals», els territoris, les vegueries, les baronies, les cases dels comdors i una llarguíssima relació de cases de paratge, d’acord amb un model resseguit per les cròniques citades.¹⁷ La relació s’interromp bruscament a mitan del f. 125v per transcriure un brevíssim fragment del Libre de Cidrac, continua l’enumeració de cases de paratge i es torna a interrompre per incloure el fragment d’una ordenació feta a les corts de Monçó per a protegir reis i prínceps. Al f. 126v continua la relació de cases de paratge fins a la primera columna del f. 129r on es clou la llista.¹⁸

      A meitat del foli 131r s’inscriuen, sota l’epígraf «En nom de Jesuchrist», uns annals històrics que s’inicien amb el començament del món fins arribar al regnat d’Alfons el Magnànim. La primera part es tracta d’una còpia, directa i quasi literal del Cronicó de Perpinyà que s’estén fins a l’any 1265 quan, segons el cronista, Jaume I prengué la ciutat de Múrcia.¹⁹ A partir d’aquesta data, ambdues cròniques se separen temàticament. El Cronicó de Perpinyà s’estén fins a l’any 1284 mentre que el manuscrit escurialenc continua la introducció d’apunts fins a 1437.²⁰

      En aquesta part s’hi troben escrites algunes anotacions coetànies que no apareixen al Cronicó, com la fundació de l’orde del Cister, datada el mes d’abril de 1109 a les 12 hores, la mort de Violant d’Hongria o l’epidèmia de disenteria de 1270 que sentencià les tropes de la vuitena croada. Als apunts que segueixen, l’autor introdueix uns aclariments a les succintes anotacions que amplien la informació aportada per la font, com el cas de la mort de Pere el Gran, a qui anomena «lo petit Alexandre». La crònica no segueix una línia cronològica continuada sinó que s’obvien alguns regnats o bé tan sols s’hi escriu alguna anotació esparsa. De fet, en set apunts s’hi ateny el Compromís de Casp amb una interessant referència a la batalla del Codolar, decisiva per al devenir del casal de Barcelona.

      Amb una primera i llarga notícia datada el 23 de març 1417, Dimecres Sant, sobre l’ambaixada que Catalunya féu al rei Alfons el Magnànim, que llavors sojornava a València, a fi de tractar la insatisfacció catalana derivada de les corts de 1416, assistim a l’inici d’un dietari polític, de vegades succint, de vegades expressiu, amb notícies abundants sobre els fets que afectaven al regne i a la ciutat de València. Aquesta part dels annals acull un període de temps proper als vint anys, des de 1417 fins a 1437, any en què romperen les corts catalanes a Molins de Rei. Una circumstància que ens du a la memòria la seqüència estroncada del capítol de Tomic dedicat a aquest tema.²¹ El dietari recull algunes notícies, bàsicament polítiques, especialment les procedents de la guerra amb Castella del bienni 1429-1430, en què les incursions valencianes en terres castellanes, i a l’inrevés, causaven nombroses morts, danys materials i ocupacions de places i castells.

      Una preocupació latent dins els escrits del cronista fou resseguir les accions marítimes d’Alfons el Magnànim i les tenses relacions mantingudes amb Gènova. L’autor dedica una amplia informació a tractar la derrota de Ponça, de la qual relaciona els cavallers captius distribuïts pels territoris de procedència, les naus preses pels genovesos i les que pogueren escapar de la desfeta de l’estol reial.

      A continuació, dins el mateix foli en què fineixen els anals anterior, f. 138r, s’inscriu una crònica numerada dels reis compartits per Navarra i Aragó i posteriorment una altra numeració amb la llista dels reis del regne d’Aragó i posteriorment, a partir de Ramon Berenguer IV, de la Corona d’Aragó que s’allarga fins el f. 144v. El text s’aixopluga sota un epígraf ben descriptiu: «Aquestes són les canòniques de tots los reys d’Aragó» i pretén ordenar numèricament els monarques d’ençà de la creació del regne d’Aragó fins al rei Alfons Magnànim. Més aïnes es tracta d’una mena de recordatori de qui eren els reis, les esposes que prengueren i els fills que en descendiren. El cronista copia l’estil maldestre de les cròniques resumides, tot i que ocasionalment hom aporta alguna informació complementària. Cada capítol indica el número que ocupa en la dinastia reial, el nom del monarca, l’esposa o esposes, alguna gesta si s’escau, els noms dels fills, l’hereu de la corona, la data de la mort i el lloc de soterrament. Una forma de relatar aquests regnats molt similar a d’altres cròniques baixmedievals que podem comprovar fàcilment als Gesta comitum, a la Crònica de Sant Joan de la Penya o a Pere Tomic i les Històries e conquestes. Fins al regnat de Pere el Cerimoniós podem afirmar que es tracta d’una còpia bastant fidel de la nòmina de reis d’Aragó escrita per Melcior Miralles amb certs empelts explicatius. A partir del rei Pere, la crònica vicianesca se’n desvincula i segueix un altre relat fins al rei Alfons el Magnànim, un capítol ben curt escrit en present, senyal que fou redactat durant aquest període històric. Hem d’indicar que tot i la còpia del text de Miralles és molt aproximada, tots dos textos difereixen en la numeració dels monarques. Viciana comença el còmput amb Ènnec I de Pamplona, el fineix amb el rei Sanç Garcés, el reinicia amb Ramir I i el fineix amb el Magnànim sense interrupcions, mentre que Miralles diferencia entre reis d’Aragó ante-unionem fins a Ramir el Monjo, desé rei, els comptes de Barcelona fins a Ramon Berenguer IV, darrer compte, i els reis d’Aragó, per a la relació dels quals reprén la numeració a partir de l’onzè rei, és a dir, Alfons el Cast, segons el seu compte.

      Aquests tres textos mantenen un contacte molt elevat amb la Crònica de Melcior Miralles perquè se serveixen d’un material històric similar, tot i que no guarden la mateixa ordenació textual. De fet, amb certes variants, ambdós còdex comparteixen contingut en la dotalia de Catalunya, la coronació dels reis, l’ordre com deuen seure en corts, els reis d’Aragó i una taula comparativa dels arquebisbats i bisbats de les terres de la Corona d’Aragó i de Castella relacionada amb el concili de Constança.²²

      CRITERIS D’EDICIÓ

      Per a realitzar la transcripció dels textos seleccionats del manuscrit d.III.2 de la biblioteca del Real Monasterio de San Lorenzo del Escorial hem seguit els següents criteris d’edició: hem respectat escrupolosament el text i les vacil·lacions ortogràfiques típiques de l’època. Hem regularitzat l’ús de c davant les vocals <e>, <i> i ç davant <a>, <o> i <u>, d’acord amb la normativa actual. Les consonants dobles a principi de mot les transcrivim senzilles, enmig del mot les respectem. Els numerals els hem reproduït en xifres romanes o aràbigues, d’acord amb el recurs usat al text. Suprimim els punts que precedeixen i tanquen les xifres. Les majúscules i les minúscules les regularitzem d’acord amb la normativa actual. La unió i separació de mots segueixen les regles acadèmiques. Hem seguit les pautes habituals en l’ús de la puntuació. La dièresi i l’accent les apliquem d’acord amb les regles de la gramàtica normativa, fins i tot els mots en què l’aparició de la lletra <h> indicava l’existència del hiat, excepte quan aquest signe devia recaure sobre la grafia <y>. Hem usat el parèntesi ( ) per assenyalar les addicions inadequades i els claudàtors [ ] per indicar les addicions que no s’hi troben al text. El canvi de full s’indica amb dues línies verticals paralel·les amb el número corresponent volat, <||>, seguit de la lletra <v> per al verso i sense cap indicació per al recto. Assenyalem l’inici de la segona columna amb una doble barra <||>. Si a la mateixa pàgina hom barreja la línia tirada i la doble columna, assenyalem l’inici de la segona columna amb una única barra inclinada </>. Quan a final de columna o de foli algun mot es divideix, l’hem transcrit sencer i hem traslladat la numeració