De la il·lusió al desencís. Carles Xavier Senso Vila

al voltant d’un 50% de la població valenciana es manifestava a favor del terme País Valencià, que un 49% deien que el valencià era un dialecte del català o el mateix i que un 45% donava suport a la bandera quadribarrada amb el distintiu del Consell.

      Els «elements de maduració» que encunyà Cucó (2002) serveixen per a explicar la conducta adoptada per la dreta regionalista en el seu intent per eliminar el nacionalisme valencià catalanista. L’arribada a València del vicepresident del partit governant a l’Estat espanyol, la Unión de Centro Democrático,² marcà un punt d’inflexió. Fernando Abril Martorell hi arribà amb l’objectiu prioritari d’aclarir les ambigüitats que havia mantingut el partit de dretes sobre la qüestió nacional i, indirectament, d’intentar influir en una població valenciana caracteritzada històricament per la poca estima del fet autòcton que la feia diferent. L’estratègia de tensió «abrilista» o els elements de maduració, fornits no sols des de partits polítics, sinó també des de mitjans de comunicació interessats, com Las Provincias o Diario 16, transformaren la societat valenciana, crispant-la fins a límits aleshores desconeguts. La mirada al nord de la dreta es convertí en odi a tot allò que fera referència a Catalunya. La crispació arribà a convertir-se en agressions físiques i en atemptats contra personatges públics com les propiciades en Quart de Poblet a Josep Lluís Albiñana, president del Consell del País Valencià, contra Manuel Girona, president de la Diputació de València o contra Joan Fuster, amb dues bombes a sa casa de Sueca. En aquest àmbit de persecució a la conformació d’una autonomia que reconeguera certes vinculacions culturals, les reivindicacions de l’esquerra, basades en l’essencialisme que propiciava l’existència del català, quedaven fortament atacades. Les esquerres que lluitaven per l’adopció d’una autonomia plena i per la denominació i el reconeixement de la condició de nacionalitat històrica (a l’igual que Catalunya, el País Basc i Galícia) eren titllades de catalanistes –que no era pejoratiu en un inici, fins que començà a relacionar-se amb l’antivalencianisme. Defensar la unitat de la llengua i de la cultura, sentir música en català, lluitar per la nacionalitat històrica, per l’autonomia plena, per la bandera de les quatre barres sense blau, amb la Muixeranga d’Algemesí com a himne, per la denominació de País Valencià, per la llibertat... tot era igualat a antivalencianisme. Aquest paper el jugaren els «elements de maduració» que anomena Cucó. Les paraules de Bram podrien explicar els objectius d’aquesta dreta espanyolista. Sobre la pèrdua del nom de País Valencià i l’adquisició definitiva d’un terme tan ambigu i sense contingut històric ni sentimental, Cucó (1989: 77) utilitza la cita de Bram en la qual afirma: «Negar-li el nom a una minoria nacional és una tècnica administrativa d’eficàcia provada quan es busca l’eventual desaparició de la seua identitat». Com posa de rellevància Cucó, els processos de maduració ucedistes acabaren per minvar granment el moviment nacionalista valencià fins a reduir-lo a una escassa minoria. Dins els partits polítics com el PSPV perderen posicions i en l’electorat mai aconseguiren resultats remarcables. Les victòries de la dreta amb estratègies agressives donaven molt bons resultats. Era, doncs, l’autonomia dels no autonomistes. Tot i les cessions de l’esquerra, el trencament dels pactes inicials i la posterior batalla dels símbols tancà tota possibilitat d’assolir un Estatut àmpliament assumible. A la fi, un Estatut aigualit en què el País Valencià restava configurat per tres províncies que ajudaren a dividir el territori més que a unir-lo. El sentiment de País quedava lluny d’aconseguir-se.

      Per a la dreta, la cessió de competències a Madrid i a l’Estat espanyol era vista de forma positiva. María Consuelo Reyna afirmava: «se acabaron las dependencias».³ El pacte constituí, en síntesi, acceptar totes i cadascuna de les tesis i les reivindicacions de la dreta representada per la UCD. Amb el temps, el País Valencià assolí la pau civil i la construcció d’un estat autonòmic en un país que mai en la història havia tingut autogovern basat en la sobirania popular, però els intel·lectuals nacionalistes quedaren força insatisfets, frustrats. Un d’ells, Alfons Cucó, comenta al seu Estat i País (1989: 8):

      Durant molts anys, els valencians han anat fent la seua vida col·lectiva sense realitzar cap exercici d’introspecció, sense interrogar-se amb aquella pregunta que, ben intencionadament, recull Pierre Vilar del personatge de La Belle Hélène: Au fait, qu’est-ce que je suis. [...] era un senyal –un senyal més– d’un estat de clara anormalitat, d’una situació cívica que implicava una greu malaltia que, de fet, amenaçava la pròpia supervivència dels valencians com a col·lectivitat diferenciada.

      Si els grups de la dreta i una part del centre trobaven l’eco de les seues postures en Las Provincias, l’esquerra es va sentir representada en mitjans de comunicació com El País, que va destinar una part de les seues pàgines per a la informació del País Valencià, o en setmanaris com Valencia Semanal, que van donar la rèplica habitualment, situant-se com una autèntica illa informativa en la major part del que es denominà la Batalla de València, el procés de consolidació dels símbols identitaris dels valencians i el camí cap a l’Estatut d’Autonomia.

      Després de les eleccions de 1977 –dirà Ernest Sena, màxim artífex de VS–considere que UDPV ha fracassat i que difícilment es va a refer i, encara que amb perspectiva històrica pot ser una decisió precipitada, també és cert que es podia veure que la UCD portava en el seu si la llavor de la seua pròpia descomposició. Els dos grans intents de construir una opció política d’obediència estrictament valenciana anteriors a la Transició política fracassen, la UDPV i el PSPV. La UDPV encara arriba a les eleccions de 1977 unida, el PSPV ja no; arriben a les eleccions totalment escindits. Tant un com l’altre, el de centre-dreta com el socialista són un fracàs. Es veu que la situació serà difícil de superar. Mentre en el PSPV la majoria de la gent s’integra en el PSPV-PSOE, en la UDPV la part més significativa se’n va a casa, una altra part minoritària se’n va a UCD i una altra part més minoritària passa al PSOE. Jo sóc dels que teòricament me’n vaig a casa però quatre mesos després surt Valencia Semanal. Ingenu de mi, el que considere és mirar de fer una aportació per crear informació pròpia del País Valencià, un mitjà de comunicació d’obediència estrictament valenciana. La idea inicial és partir d’un mitjà setmanal però la utopia, la il·lusió última, és crear un diari també per poder contrarestar i minvar la dependència respecte a Madrid. Aquesta idea inicial la pose en comú amb dues persones, un del món de l’empresa, Paco Carrasco, i l’altre a nivell periodístic, l’Amadeu Fabregat [ES].

      Així naix el projecte de Valencia Semanal. Al principi, de la cerca de recursos financers s’encarreguen Sena i Carrasco i ho fan proposant la participació voluntària a familiars, amics i coneguts.

      En les fotografies que apareixen de la presentació en el número 2 de Valencia Semanal s’observa que tots són companys de curs, familiars i amics. Hi ha una gran aportació que és la de l’empresari Pedro Soler, que després figurarà com a president del consell d’administració. Després, totes les altres aportacions foren molt paregudes econòmicament [ES].

      Presentació en societat de Valencia Semanal en l’Asociación de Prensa Valenciana, a principis de desembre de 1977. En la imatge, el president de l’associació informativa, José Barberá, un dels màxims promotors de Valencia Semanal, Ernest Sena, i el primer director de la publicació, José Luis Torró.

      A més, hi ha una segona peculiaritat en el finançament: tot el capital recollit és d’origen valencià. Sena pretén allunyar-se del capital català per no vincular el projecte amb el catalanisme: «Després de passat un temps, jo podria haver fet un viatge a Barcelona igual que el vaig fer a Madrid per obligació. Però no ho vaig fer. Si l’haguera fet, tinc clar que els meus contactes m’hagueren donat força facilitats. Açò també és marca ideològica i política» [ES]. La periodista Rosa Solbes afegeix:

      Probablement Maldonado i Monrabal també posarien diners, supose que a través de Sena, que era eixe personatge de dretes que exercia de frontissa. A Maldonado li tragué diners tot el món. Si li’n tragueren Ventura i Benlloch per fer un diari, com no anava a traure-li’n Sena, que