Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.). Gaspar Feliu i Monfort

amb orígens diferents: durant l’edat mitjana es tracta sobretot de plantes procedents d’Orient, aclimatades a través del món musulmà, amb gran abundància de fruites i hortalisses (taronja, préssec, meló, carxofa, albergínia...), tot i que el producte més important des del punt de vista comercial seria el sucre. Durant l’edat moderna, s’introdueixen sobretot plantes procedents d’Amèrica. La més important en un primer moment va ser el blat de moro, cereal d’estiu, de gran rendiment a les zones humides, que es va expandir a partir del segle XVII pel nord de la península Ibèrica, el sud de França, la vall del Po i diverses zones de l’est d’Europa, en gran part de les quals es convertiria en el principal cereal panificable. A llarg termini, va ser encara més important la patata, d’adopció més tardana, que proporciona més calories per unitat de superfície que qualsevol cereal; però la patata no va passar del consum animal a l’humà fins a la segona meitat del segle XVIII i sobretot al segle XIX: les grans fams que van acompanyar les guerres de la Revolució i de l’Imperi (1792-1814) van acostumar els homes a consumir un producte abans reservat bàsicament als porcs.

      No cal oblidar, però, que la producció per al mercat i la introducció de nous productes requereixen condicions favorables tant des del punt de vista de l’obtenció (tipus de terra i de clima) com de la distribució (facilitat d’accés als mercats), i sovint exigien importants inversions de capital o canvis institucionals, fets que expliquen que la seva difusió fos lenta i limitada.

4.1 La revolució agrària

      L’inici del creixement agrari sostingut es va deure a l’aparició d’un sistema agrari nou que va constituir una vertadera revolució, o sigui, un canvi relativament ràpid i radical, com a conseqüència de l’adopció d’unes tècniques agràries molt més productives que les de l’agricultura tradicional, però a la vegada molt més exigents en capital. La revolució agrària es basa en els canvis tècnics, però va comportar també transformacions importants en les estructures de propietat. El procés va començar als Països Baixos a les acaballes de l’edat mitjana i va culminar a la Gran Bretanya al segle XVIII.

      La revolució agrària consisteix en l’especialització i en la intensificació de l’ús dels factors de producció: terra, treball i sobretot capital. La gran innovació conceptual és que l’adob, a més de ser utilitzat per a restituir la capacitat productiva del sòl, ho pot ser per a millorar-la, incrementant així els rendiments; per tant, entre l’agricultura i la ramaderia no hi ha competència, sinó col·laboració. D’altra banda, les innovacions s’adopten amb la finalitat d’obtenir el màxim benefici aprofitant les oportunitats que el mercat ofereix en cada moment.

4.1.1 L’antecedent dels Països Baixos

      L’inici dels canvis es produeix modestament als Països Baixos amb l’aprofitament d’una part del guaret per a conrear lleguminoses o prats artificials: això permetia obtenir aliments per al bestiar, i per tant mantenir més animals durant l’hivern, sobretot bestiar boví, que proporcionava més fems i possibilitava, per tant, un rendiment superior dels cereals (Tits-Dieuaide, 1984). La disminució del guaret, passar del descans un any de cada tres a un any cada cinc o sis, significava augmentar la superfície conreada sense augmentar la superfície posseïda, però exigia més inversió de treball i de capital, que només era possible per la conjunció d’una mà d’obra abundant, de la disponibilitat d’una terra d’al·luvió de la millor qualitat i amb humitat suficient, de la pràctica desaparició dels drets senyorials i d’una situació sostinguda de preus elevats dels cereals com a conseqüència de la forta concentració urbana. En aquestes condicions, valia la pena invertir treball i capital en la millora de la producció.

      Sobre aquestes terres de bona qualitat, més treballades i més fertilitzades, es van començar a aconseguir rendiments per gra sembrat de prop del 10 a 1, mentre que al conjunt d’Europa s’arribava com a molt al 5 per 1. Una vegada iniciat el procés, aquesta agricultura va donar mostres d’una gran capacitat d’adaptació: quan al segle XVI va començar a arribar gra dels països del Bàltic a preus més baixos, les explotacions agràries van incrementar la dedicació ramadera per a l’obtenció de carn i sobretot de lactis, exportables a mercats llunyans (com el formatge d’Holanda, de gran importància per a l’alimentació dels navegants) i també de matèries primeres industrials: lli, cànem, llúpol, plantes tintòries i fins i tot flors (tulipes). Els beneficis que proporcionava l’agricultura holandesa feien possible la costosa inversió destinada a crear noves terres mitjançant el drenatge i la construcció de dics: de 1540 a 1600 la superfície agrària va créixer així 150.000 ha (un 2% del territori). El resultat d’aquestes transformacions va ser un fort augment dels rendiments per superfície, però no un gran augment de la productivitat per treballador, atès que les noves formes d’utilització de la terra eren molt intensives en treball.

4.1.2 La revolució agrària a la Gran Bretanya

      Les innovacions holandeses van ser aviat imitades i millorades a Anglaterra: a l’increment dels rendiments (per superfície) es va afegir l’increment de la productivitat (per persona), en aplicar el model holandès en explotacions molt més extenses i amb una aportació de capital més gran.

      La revolució agrària anglesa no presenta cap factor nou; la novetat rau en la recerca de la combinació més favorables dels factors de producció, en l’extensió més gran de les transformacions i, en definitiva, en els resultats: el pas d’uns excedents mitjans de prop del 25% a més del 50%, fet que explica que a la primera meitat del segle XVIII la Gran Bretanya fos una gran exportadora de cereals, a pesar del fort increment de població que s’estava produint al mateix temps.

      Els canvis més importants van consistir en:

      1 La introducció de rotacions de conreus, amb la inclusió de lleguminoses i farratges, que incorporen nitrogen a la terra, millorant-ne així la fertilitat, i permeten la disminució del guaret fins a la seva eliminació (Wrigley, 2006).

      2 La selecció de llavors i d’animals reproductors.

      3 La inversió de capitals en la millora dels camps (tancament, drenatge, correcció dels sòls).

      4 La preocupació pel progrés agrari, expressada en la publicació d’una gran quantitat de llibres i fulletons, i la creació de societats agràries.

      Una de les innovacions principals va ser una flexibilitat més gran en l’ús de la terra: segons els preus relatius dels cereals i els productes ramaders, es dedicava més terra als conreus o a les pastures: és el que s’anomena explotació convertible (convertible husbandry). El resultat és la progressiva substitució d’una agricultura d’autoabastament, destinada a obtenir en cada explotació una part important d’allò que era necessari per a la subsistència del grup familiar, per una agricultura per al mercat, que s’especialitza en els productes que li poden oferir més beneficis en cada moment, a canvi d’haver de comprar la resta.

      El procés britànic és molt complex, i barreja els canvis tècnics amb canvis estructurals representats pel procés d’enclosure o ‘tancament dels camps’ (closed fields), en oposició a l’anterior agricultura comunitària, de camps oberts (open fields). De fet, el nou sistema d’explotació era rendible sobretot en finques grans, però precisament a Anglaterra s’estava produint de temps un fort procés de concentració de la propietat en mans dels senyors, de membres de les classes urbanes elevades, de la petita noblesa rural (gentry) i de pagesos benestants (yeomen). Aquesta estructura de la propietat, i encara més de l’explotació, era diferent de la que es considera típica del continent a l’època, caracteritzada per la preponderància de la petita explotació pagesa, encaminada a l’autoabastament i poc capitalitzada. Com hem dit ja també, aquesta new husbandry requeria més inversió de capital i una certa capacitat empresarial, de manera que les grans finques van anar quedant en mans d’arrendataris que poguessin aportar a la vegada capital (diners, instruments de treball, bestiar), coneixements agraris i capacitat de gestió per a tirar endavant l’explotació.

      D’aquí va sorgir la idea, difosa a través de David Ricardo, que la forma normal d’organització de l’agricultura era un propietari