El camp periodístic valencià. Mònica Parreño

del periodisme valencià amb les seues particularitats i en un context històric i polític en què allò particular moltes vegades queda subordinat a interpretacions globals i als grans canvis que es produeixen de forma homogènia, però que han de ser analitzats de prop per a calibrar quins trets són propis d’aquesta cultura i dels nostres esdeveniments històrics i sociopolítics. L’opció d’entrevistar els periodistes és la millor via per a poder conèixer de primera mà els seus arguments sobre el periodisme i el seu futur en un context sociopolític difícil, com és el del tancament d’RTVV. Un tancament que té conseqüències en el conjunt del camp periodístic i audiovisual valencià, i que presenta greus arbitrarietats i irregularitats pendents dels tribunals de justícia. Una empresa pública la trajectòria de la qual deixa un deute moral envers la societat que s’ha quedat sense el mitjà públic en la pròpia llengua. Durant la dècada del 2000 es va endeutar en més de mil milions d’euros i, a més, va ser dirigida per un assetjador sexual. Els seus treballadors i recursos van ser utilitzats per a emetre a les ones públiques autèntica manipulació i propaganda del partit governant, la qual consistia principalment en la desaparició de la informació de tot allò que no els interessava, l’ocultació dels partits de l’oposició i els seus missatges, dels col·lectius socials amb reivindicacions i denúncies contra el poder, i en l’aïllament de tota manifestació cultural que no formara part de la seua ideologia política, amb una especial persecució, per silenciament, de la cultura pròpia i de la música en valencià. Aquest tema ha estat àmpliament tractat per alguns investigadors de la comunicació al País Valencià i denunciat pel Comitè d’Empresa d’RTVV durant els anys sota l’amenaça de l’ERO amb una campanya activa de lluita i denúncia pública que va finalitzar el 29 de novembre de 2013, moment en què es tallà l’emissió, i al final de març de 2014, quan s’acordà el segon ERO per a l’extinció.

      La idea principal que guia aquest llibre és que l’anàlisi del periodisme en un context concret, en termes generals, pot servir com a indicador de l’estat de salut de la democràcia. És un tòpic que el periodisme ha de servir com a instrument del bon govern plural i democràtic, però que també és un servei que, en cas que no funcione regint-se pels seus principis més bells i il·lustrats, pot ajudar els governs tirans i les dictadures. El periodisme, sobretot en la cultura occidental, s’ha considerat teòricament com un servei a la població perquè ha fet de guardià de la democràcia. El periodisme occidental està dotat de valors que són producte de la imaginació i la raó, la mateixa que va il·lustrar els principis de la Declaració Universal dels Drets Humans. No obstant això, la pràctica s’allunya moltes vegades dels principis teòrics que passen a ser part de les regles del joc que tot professional ha de conèixer i aplicar. Els principis i valors sempre es troben supeditats a l’ús que en fan els humans, com passa amb la tecnologia, que tant pot servir per a fins humanitaris i col·laboradors com per a accions destructores i terroristes. El periodisme no determina per si mateix cap acció, al contrari, només els que hi treballen o els receptors tenen la capacitat d’exigir el compliment dels valors i bells principis d’honestedat, pluralitat i rigor que el fan realment útil per a la consecució de l’objectiu democràtic d’accés a una informació plural i diversa, i no manipulada per la classe política dominant.

      Generalment, les entrevistes comencen amb la motivació del periodista a l’hora d’escollir la professió i el recorregut biogràfic –formació, pràctiques i llocs ocupats en els mitjans on han treballat o treballen en l’actualitat. En la trajectòria curricular, apareixen els temes relacionats amb els referents ideològics i professionals, i també els temes relacionats amb les condicions laborals. A continuació, es parla de la cultura professional i les fonts d’informació, l’organització del temps, el treball en equip i la igualtat de gènere. També es troben molt presents en les converses les qüestions relatives a l’evolució de les rutines amb la introducció d’eines tecnològiques i d’Internet i l’ús de les xarxes socials com a canals d’informació per als periodistes i els ciutadans. La conversa també aborda el periodisme actual, les transformacions que ha sofert i la valoració sobre el futur. I s’hi afegeixen demandes reflexives quant al periodisme ciutadà, la dominància de la ràtio d’audiència i la prioritat de la immediatesa en detriment de la qualitat. També s’hi aborden els condicionaments econòmics, polítics i els interns de l’empresa. El periodisme i els professionals al País Valencià és un tema central, és a dir, la realitat més pròxima i immediata. Tots els entrevistats exposen la seua opinió sobre els mitjans valencians i les condicions laborals, l’associacionisme i el sindicalisme, i també raonen sobre la formació i les universitats. L’última qüestió gira al voltant de la ideologia, com ara els temes relacionats amb el codi deontològic i la consciència social del periodisme com a servei públic per a la democràcia. Un tema rellevant d’aquesta part de les entrevistes és l’autocrítica i la crítica professional.

      Els temes tractats s’han agrupat posteriorment d’acord amb els continguts de les entrevistes. Com a resultat, la classificació en cinc blocs temàtics generals que contenen 33 subtemes:

      Breument, de les opinions, arguments i percepcions dels periodistes sobre els cinc temes generals cal destacar, quant a la pràctica periodística i la cultura professional, la dependència de les agències de notícies i de les agendes institucionals com a principals fonts d’informació, la quasi total absència del periodisme d’investigació i les dificultats per a la contrastació de notícies en els diaris digitals que volen oferir informació immediata.

      Respecte a les xarxes socials i a l’ús de les TIC, cal esmentar com a avantatge, entre d’altres, els canvis en les formes de producció que faciliten la feina del periodista i la correcció ràpida d’errades. Tanmateix, la majoria dels periodistes mencionen que les funcions del periodista han augmentat i, conseqüentment, no es disposa del temps necessari per a elaborar informació amb una estimable qualitat.

      L’experiència professional és un valor apreciable entre els periodistes perquè és un regulador de la pràctica. La contractació de joves i l’acomiadament dels veterans ha obert una escletxa en la transmissió generacional de coneixements, agreujada per la crisi econòmica.

      Quant a la situació actual del periodisme, cal destacar la concentració dels grups de comunicació en empreses d’abast estatal, sovint dirigides per empresaris que no pertanyen al sector. De vegades, alguns mitjans del mateix grup tenen línies editorials de diferents ideologies. La reconversió tecnològica que permet la difusió de notícies en plataformes diverses encara està ajustant-se i genera problemes, com ara la competència entre distintes plataformes del mateix grup i la sobrecàrrega de treball per als periodistes que han de redactar la mateixa notícia per a diferents espais.

      Pel que fa a la valoració sobre la influència en l’opinió pública, l’opinió més generalitzada és el canvi en la prioritat de les notícies seleccionades per criteris econòmics i per l’impacte mediàtic. També és comú entre els periodistes la percepció del creixement del desprestigi del periodista com a formador d’opinió pública i la valoració negativa de la professió en general per part de la població, percepció que, com veurem, és avalada per les enquestes i els informes publicats sobre el tema.

      L’empresa pública de radiotelevisió és criticada pel control governamental i la pèrdua d’autonomia dels treballadors. Una situació que, amb altres trets més lligats als interessos econòmics, es reprodueix en les empreses privades. El principal condicionament econòmic de les empreses privades és la publicitat, els anunciants arriben a exercir pressió sobre el tractament de les notícies que els afecten. La publicitat institucional funciona de la mateixa manera, tot condicionant decisions quant a criteris de selecció de les notícies institucionals. Destaca l’aportació d’alguns periodistes sobre les formes alternatives i no dependents directament dels ingressos dels anunciants.

      Quant a l’opinió sobre l’estat actual del periodisme, mencionen la situació de caos tant per als empresaris com per als treballadors, produïda principalment per la baixada de la publicitat en la premsa escrita i per les noves funcions i tasques que han d’aprendre els periodistes, i que requereixen un temps d’adaptació