El camp periodístic valencià. Mònica Parreño

       La dinàmica del camp i els tipus de capital

       PART II

       EMISSORS, PÚBLICS I QUALITAT PERIODÍSTICA

       Capítol 1. Dels emissors i els públics

       Les fonts documentals

       La propietat dels mitjans i la concentració empresarial

       La premsa escrita: comparativa amb les dades europees i espanyoles

       La població lectora de premsa al País Valencià

       Difusió de la premsa generalista

       Els daltabaixos de l'audiència de la ràdio

       La concentració de l'audiència de ràdio

       Els usos d'Internet com a mitjà informatiu

       L'entorn audiovisual i el fracàs del model de la radiotelevisió pública valenciana

       El panorama crític del camp periodístic valencià

       Capítol 2. Futur del periodisme i qualitat periodística

       Rellevància de l'opinió dels periodistes sobre el futur del periodisme

       El descens de la qualitat periodística segons els periodistes

       Referències bibliogràfiques

      Agraïments

      Són poques les paraules per a expressar el meu agraïment als divuit periodistes que van permetre’m entrevistar-los, malgrat el poc temps de què disposen, per a contribuir a la investigació sobre el camp periodístic valencià. Els seus noms romanen en l’anonimat, tal com vam acordar.

      Els professors Jesús Alcolea, Josep Lluís Gómez Mompart i Rafael Xambó formen part d’aquell grup reduït de persones que, gràcies a la seua constància en mostrar confiança en el meu treball, m’han animat a arribar al final del projecte i a la redacció d’aquest llibre.

      Les dades que em van facilitar la Unió de Periodistes Valencians, l’Asociación de Prensa de Alicante i l’empresa Kantar Media han estat imprescindibles perquè no es troben publicades enlloc. El mateix vull manifestar de la informació que em van procurar el periodista Ezequiel Moltó i la documentalista Adelaida Hervàs: Ezequiel em va enviar l’únic informe que s’ha fet sobre els professionals a la província d’Alacant, i Adelaida em va proporcionar fonts documentals sobre el conjunt del País Valencià.

      També vull agrair l’acollida dels membres i companys del Department of Speech Communication, Argumentation Theory and Rhetoric de la University of Amsterdam, dirigit en aquell moment per la Dra. Francisca Snoeck Henkemans, on vaig passar tres mesos preparant part de la investigació que és a l’origen d’aquest llibre.

      Pròleg

      Aquest era un llibre necessari que calia editar per diverses raons. I per tant, que finalment es publiqui, i en català, és un motiu de satisfacció no només per als responsables de la col·lecció Aldea Global, sinó també per a tots els estudiosos de la comunicació, principalment per la utilitat acadèmica que s’espera que tingui. Però, a més, perquè contribueix de manera efectiva a la divulgació d’una de les aportacions més reeixides del pensament, la del camp periodístic, d’un dels sociòlegs –a més de filòsof i d’antropòleg–més brillants de la segona meitat del segle XX, Pierre Bourdieu (1930-2002).

      Tot i que les teories i recerques de Bourdieu són conegudes entre el gremi sociològic espanyol, ho són molt menys entre els investigadors de la comunicació –i encara menys utilitzades–, com es comprova tant en els articles de les revistes especialitzades com en les monografies del mateix àmbit. Tal vegada per dues raons: perquè les noves generacions de comunicòlegs no són lectors de la llengua francesa, sinó de l’anglesa –tenint en compte les poques traduccions a l’abast–, i perquè a les facultats de Ciències de la Informació i de la Comunicació no és un dels autors que s’ensenya a l’hora de parlar de teories de la comunicació, ni tampoc en abordar l’estructura comunicativa. Fins a cert punt és comprensible que Bourdieu no sigui considerat com un teòric estricte de la comunicació, ja que no ho és; però és força inexplicable que no sigui aprofitat a l’hora d’argumentar l’estructuració mediàtica d’un país o el comportament dels periodistes en la pràctica professional.

      Justament el camp periodístic i l’habitus, dos conceptes complementaris de les teories bourdianes, són els més adients per comprendre el sistema dels mitjans de comunicació i de les rutines productives dels periodistes. «El concepte de camp de Bourdieu –com bé assenyala Mònica Parreño– [és] una eina molt útil per a l’estudi empíric dels mèdia. Intel·lectualment tan potent com els conceptes d’esfera pública de Jürgen Habermas i d’espai mediàtic de Manuel Castells». I més endavant, en referir-se a la teoria de la pràctica de Bourdieu, l’autora d’aquest llibre recorda que «la comprensió corporal es dóna en la internalització de les estructures socials, allò social que és fet cos i incorporat en el modus operandi i el modus operandum de l’agent, és a dir, allò que l’autor anomena habitus. L’habitus [en el cas dels periodistes] conforma les relacions històriques incorporades, integrades, al si dels agents socials».

      Al nostre país, tot i que tenim alguns bons treballs sobre la pràctica professional –dels quals Mònica Parreño dóna compte–, en poques ocasions s’han fet servir els esmentats conceptes de Bourdieu, de vegades per moure’s amb plantejaments neopositivistes de caire poc sociològic i, d’altres vegades, per por ideològica o, pitjor, per ignorància. Quant a les investigacions d’història del Periodisme, som pocs els que hem utilitzat Bourdieu –a més d’altres sociòlegs com Michael Schudson, Brian McNair, Daniel C. Hallin, Paolo Mancini o Erick Neveau– per comprendre l’evolució del rol del periodista dins de cada època i de cada context social, per tal d’esbrinar el seu comportament així com la seva praxi productiva en tant que discurs periodístic de l’actualitat. Val a dir que aquest enfocament, modern i integral des del moment que combina l’anàlisi històrica, l’estructura social i mediàtica i les teories de la comunicació, és minoritari.

      L’encert del llibre de Mònica Parreño rau en el fet que ella, sense ser ni periodista ni sociòloga, s’endinsa molt bé en l’estructura dels mitjans de comunicació valencians i en la pràctica dels seus periodistes, a través de l’acurada metodologia de la pragmadialèctica. Es mou, doncs, en un territori teòric i aplicat alhora, gràcies a la seva formació, d’humanitats i filosofia, i de comunicació i lingüística argumentativa, reforçada al llarg de l’elaboració de la seva tesi doctoral per l’estreta col·laboració amb Rafael Xambó, el sociòleg que més ha estudiat els mitjans de comunicació al País Valencià. En beure de diferents disciplines, tot fent-les dialogar mútuament, la mirada sobre el seu objecte d’estudi (mitjans i periodistes valencians) és rica i matisada.

      Aquest llibre, que podria pensar-se que són dos textos en un –sobre els mitjans i els seus artífexs–, és un plantejament sincrètic, encara que volgudament presentat en dues parts per facilitar-ne l’ús. En la primera part s’aborda –després d’una necessària explicació conceptual del camp periodístic i de l’habitus de Bourdieu– l’estructura periodística i l’actuació dels seus professionals. Les entrevistes en profunditat a una mostra representativa dels periodistes no només