Pierre Vilar. AAVV

de molt de temps. Cal també saber veure els problemes de creixement, d’estagnació, de demografia, d’inversions, d’estructures socials —i saber plantejar-los teòricament d’una manera prou sòlida. Cal igualment ser pacient i voler-se erudit, anar a les fonts directes, deixar a un costat les opinions ja fetes i estudiar les dates, les corbes. Però no ens limitarem a això. Cal buscar els documents descriptius i subjectius, saber elegir-los i bolcar-se amb resolució en l’estudi espiritual de les contradiccions —sobretot contradiccions de classe— i dels conflictes polítics o religiosos, en tant que ells tradueixen (com sempre) l’element social».

      Confesso que he estat afortunat en la meva aproximació al marxisme. El meu primer introductor va ser el Vilar d’aquesta carta; molt aviat, el contacte amb un personatge com Manuel Sacristán i la lectura a fons, apassionada, de Gramsci, em van proporcionar els anticossos necessaris per a un primer refús dels manuals soviètics de Konstantinov i companyia i, posteriorment, de l’estructuralisme diguem-ne marxista a la francesa, que acabaria intentant reduir a catecismes allò que havia estat pensat com un mètode per a l’anàlisi crítica de la realitat, com el de Marta Harnecker, que donaven totes les respostes a les preguntes que un pogués fer-se, sense cap més esforç que el de memoritzar termes i fórmules, situant-se d’aquesta manera a les antípodes del mètode de Marx.

      Recordo que, quan vaig viatjar a Ayacucho, en temps en què la revolta de «Sendero Luminoso» estava en ple apogeu, vaig parlar amb gent que havien rebut a la universitat l’ensenyament filosòfic d’Abimael Guzmán, el «presidente Gonzalo», i em van explicar que aquest els deia que a les obres de Marx, Engels, Lenin, Stalin i Mao estaven totes les respostes que necessitaven per resoldre els seus problemes: si estaven pensant en casar-se, o en llogar una casa, el que havien de fer era acudir als llibres sants on trobarien un guiatge que els portaria a saber quina decisió havien de prendre.

      Aquesta pot semblar una anècdota extrema, però la veritat és que entre Althusser i Abimael Guzmán hi ha tota una àmplia gamma de formes de dogmatisme o de marxisme litúrgic, com el dels usuaris de les traduccions espanyoles d’El capital de Wenceslao Roces, sociòlegs, politicòlegs i d’altres científics socials, que es van passar anys i panys atribuint a Marx frases i expressions absurdes, producte d’una traducció errònia, que haurien incitat a qualsevol lector amb una mica de seny a mirar el text original alemany o, com a mínim, a contrastar l’edició de Roces amb alguna altra traducció.

      No sentien la necessitat de fer-ho perquè usaven les paraules atribuïdes a Marx com una simple jaculatòria que servia per acompanyar algun tòpic o lloc comú «progressista» de moda en aquell moment. D’aquesta mena de gent, es pot dir que eren marxistes? Es pot qualificar de «crisi del marxisme» l’enfonsament de tota aquesta morralla?

      Però queda clar que quan Vilar escrivia entorn de la «crisi del marxisme» n’hi havia a França una altra en ple procés: la croada que, al doble camp de la història i la política, encapçalava François Furet, que havia començat el 1977 des de la direcció de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales, que tenia per primer manifest, l’any 1978, Penser la Révolution française i que aniria en ascens, amb etapes tan significatives com la fundació del Nouvel Observateur, al front del qual havia de posar un director que compartís, com explicarà el mateix Jean Daniel, les seves tesis sobre la Revolució francesa i sobre el marxisme: una croada que havia de culminar amb el doble colofó del Dictionnaire critique i amb La République du centre que volien significar la fi, no ja del marxisme, sinó de tota la tradició progressista francesa.

      Recuperar avui el marxisme, entès, a la manera de Vilar, com una eina crítica per estudiar el món en què vivim i per fer-lo intel·ligible a d’altres —perquè, com va dir Bloch, sense el passat le présent demeure inintelligible—, no té res a veure amb tornar a cap mena de vulgata. Som en moments en què necessitem recuperar unes eines vàlides per a l’anàlisi crítica del nostre entorn. Perquè aquest món de 2004 està clar que no respon a les il·lusions que ens fèiem l’any 1945 quan, després de la victòria sobre el feixisme, les esperances d’un ràpid alliberament colonial i les perspectives de creixement econòmic que semblaven oferir els avenços tecnològics d’aquells anys, començant per l’energia atòmica, anunciaven un futur de pau i prosperitat que no s’ha realitzat.

      Vivim en un món més ric, i amb tecnologies molt més potents, però on segueix havent-hi pobresa i injustícia, guerres de dominació absurdes i, per part dels derrotats, un terrorisme cada vegada més salvatge i irracional, com una resposta a la violència salvatge i irracional dels seus opressors.

      Cada dia hi ha, arreu del món desenvolupat, més homes i més dones que refusen acceptar aquesta situació i s’oposen puntualment als abusos que perceben. Tants com per a explicar l’interès renovat per una recuperació de la idea del contracte social, que ha dut Mary Kaldor a proposar la formació d’una nova societat civil, definida per ella com «el mitjà a través del qual es negocien i reprodueixen un o diversos contractes socials entre individus, homes i dones, i els centres de poder polític i social», que avui, ateses les característiques globals, supranacionals, dels problemes als quals cal enfrontar-se, caldria plantejar-se com l’aspiració a uns contractes socials d’una nova naturalesa que tractessin de conquerir l’esfera internacional que ha estat fins ara el territori gairebé exclusiu de les relacions entre els governs.

      Una «societat civil global» que estaria integrada pels nous moviments socials que lluiten pels drets humans o pel medi ambient, les organitzacions no-governamentals, les xarxes cíviques transnacionals, els moviments anticapitalistes o els grups socials constituïts per dirigir moviments espontanis de protesta, com els que van omplir els carrers de mig món per expressar el refús a la guerra d’Iraq.

      Però si aquest renaixement de la consciència cívica, que té el seu origen remot en els vells moviments per la pau, en l’actuació dels Verds o en les organitzacions de gènere, és esperançador, si resulta estimulant veure l’aparició de solidaritats globals que poden treure als carrers de tot el món milions de persones en protesta per qüestions que es produeixen a milers de quilòmetres del lloc on viuen els qui es manifesten en favor de víctimes d’altres races i cultures, no està gens clar que hi hagi cap garantia que aquesta tensió es pugui mantenir i que la protesta contra els abusos puntuals que promouen les mobilitzacions pugui servir de base a un moviment global contra un sistema injust, contra la causa primera dels problemes puntuals que han conduït a despertar les consciències.

      Cal donar un sentit més profund a aquesta inquietud per tal de garantir la continuïtat d’aquesta oposició. La solució no està en combatre els abusos —Walter Benjamin ja havia assenyalat com l’humanitarisme formava part, des de l’endemà de la Revolució francesa, de l’equipament de dominació de la burgesia—, sinó en cercar-ne els orígens per tal d’atacar-los en la seva arrel.

      El marxisme es proposava, des del moment de la fundació, transformar el món que estava creant el capitalisme, no pas alleujar els mals que aquest causava, i començava, per a fer-ho, a partir de l’elaboració d’una crítica global que anava molt més enllà de la denúncia dels abusos. Proposar la vigència d’aquest mètode no vol dir tornar simplement al Manifest comunista, que es va escriure per al món de 1848 i no per al de 2004, sinó a l’actitud del Marx que el 1879 escrivia a Danilson que no podia acabar el volum II d’El Capital fins que acabés la crisi que estava sofrint l’economia anglesa, perquè «cal observar el curs actual dels esdeveniments fins que arribin a la seva maduració, abans de poder ‘consumir-los productivament’, és a dir ‘teòricament’».

      L’historiador ha de contribuir avui, com va fer al passat, a aquesta tasca de «consumir teòricament» els esdeveniments per tal d’organitzar l’estratègia necessària per a fer front a les seves conseqüències, és a dir, per tal d’establir una proposta alternativa que permeti de coordinar les protestes puntuals que omplen els carrers, transformant-les en una lluita col·lectiva. Penso, per exemple, en Jaurès, que havia estat el model de Labrousse, el qual ho va ésser al seu torn de Vilar.

      Avui, com al passat, la veu de l’historiador devia tenir una part important en la consolidació d’aquesta nova consciència. En la tasca d’elaboració d’una crítica global li