Pierre Vilar. AAVV

les correccions necessàries, en atenció a les nostres demandes, a fi de millorar-los i fer-los compatibles amb els criteris editorials. Així, gràcies a ells, i sense caure en l’autocomplaença fàcil, podem afirmar que aquesta obra representa, en la diversitat de les seves aportacions, una primera síntesi (però només la primera) del mètode vilarià de fer història i construir-la, i un intent de situar el mètode històric en el cor del pensament i de la reflexió dels ciutadans. Perquè aquests dos aspectes, d’un costat, l’ofici i la producció de l’historiador i, de l’altre, la projecció de l’historiador-ciutadà en el seu entorn, no van estar mai dissociats en la pràctica professional de Pierre Vilar.

      2.

      Per la seva constitució precisa i en funció dels textos definitius que hi hem recollit, aquest llibre ha volgut conjugar cinc aspectes de l’obra de Pierre Vilar. En primer lloc, la actualitat de l’obra i la del marxisme que ell reivindicava, més enllà de modes i de conjuntures intel·lectuals. En segon lloc, les dues grans preocupacions metodològiques: la necessitat de fer un treball d’anàlisi històrica i la d’aproximar-se a les estructures de les societats estudiades. En tercer lloc, la manera de fer (i d’encoratjar) treballs concrets de recerca sobre el terreny. En quart lloc, els intents de diàleg (i d’intercanvi crític) amb el conjunt de les ciències socials i els seus practicants. Finalment, la vocació de transmetre el saber i d’ensenyar a pensar històricament, com una forma de pedagogia ciutadana.

      Així, Josep Fontana i Michel Vovelle obren aquest volum i posen respectivament de relleu, cadascú a la seva manera, tant el vigor i l’actualitat d’un Pierre Vilar conscient de la necessitat d’ajudar a la humanitat a comprendre el món on vivim (inclosos els mecanismes de canvi d’aquest món) com la d’un Pierre Vilar atent a les grans qüestions plantejades als historiadors que desitgen construir la història-intel·ligència i la història-saber.

      Després, en la segona part de l’obra, quatre comunicacions presenten alguns aspectes de les principals preocupacions metodològiques que hem assenyalat adés. En primer lloc, Rosa Congost recorda la naturalesa de l’anàlisi històrica proposada per Pierre Vilar i explica que, contràriament a algunes opinions fàcils i corrents, l’aproximació de Vilar al marxisme no va ser conseqüència de la «conjuntura historiogràfica» sinó el resultat d’una opció i d’una reflexió madura. Tot seguit, Claude Mazauric repassa exhaustivament el caràcter programàtic del text d’Estocolm (Vilar 1960a), en relació a l’anàlisi històrica del creixement econòmic i social, tot subratllant-ne el lloc central que ocupa en el procés d’edificació de l’obra de l’historiador. En tercer lloc, Guy Lemarchand evoca la utilitat de la noció de mode de producció, tractat per Vilar com objecte històric i, per tant, susceptible d’anàlisi, per estudiar les articulacions entre el conjunt de les estructures materials i mentals, al si de formacions econòmiques i socials complexes i contradictòries. Per últim, Pablo F. Luna posa de relleu la manera com Vilar incorpora l’anàlisi econòmica a l’anàlisi de les societats i subratlla la crítica feta per Vilar als supòsits (sovint tàcits, si bé recurrents i presentats com a «veritats universals») dels esquemes ideològics de l’economia política vigent.

Una primera sèrie de discussions dirigida per Maurice Aymard va permetre de completar les comunicacions presentades, debatre (on guaitaven, de vegades, posicions contradictòries) algunes de les qüestions plantejades, i preguntar-se sobre el lloc ocupat per Vilar en la historiografia francesa del segle XX, tot això abans de conèixer el testimoni d’Eric Hobsbawm, en una notable intervenció, tant per la seva lucidesa com pel caràcter afectuós.[1]

      Les tres comunicacions de la tercera part es refereixen, d’una banda, a la manera com Vilar va construir les seues pròpies investigacions sobre Catalunya i sobre Espanya i, de l’altra, a recerques concretes dirigides o inspirades per Vilar. En primer lloc, Jacques Maurice fa una introducció completa i minuciosa del laboratori espanyol de Pierre Vilar, on posa de relleu la seua voluntat i compromís per impregnar-se de la realitat espanyola, inclosa la contemporània, però també l’opció per una història comparada, per tal de comprendre millor l’especificitat del seu propi camp de treball. Marcia d’Aléssio proposa, mitjançant la utilització de criteris i nocions desenvolupats per Pierre Vilar, l’anàlisi d’un període crucial en la formació de l’Estat brasiler contemporani, on la vocació nacional dels grups socials emergents (oposats a les elites tradicionals) s’orienta cap a la conquesta i ocupació del territori-mercat. Jean Piel, per la seva banda, s’endinsa en el terreny de les estructures salarials llatinoamericanes després del període espanyol, i tot seguit, ens convida a interrogar-nos sobre la complexitat del règim d’acumulació de capital en aquesta part del món; es tractava, cal recordar-ho, d’una realitat que Vilar seguia també amb molta atenció i interès; també als aspectes més contemporanis.

      La quarta part del llibre es dedica als esforços desplegats per Pierre Vilar per impulsar (o restablir) un diàleg constructiu amb les ciències socials, que s’hauria de recolzar sobre la crítica de les fonts, dels mètodes i de les adquisicions. En primer lloc, Arón Cohen hi exposa els lligams estrets que Pierre Vilar va establir amb la demografia històrica i la preocupació per tractar la població com a objecte històric. Al mateix temps ens recorda, però, que Vilar, com Marx, rebutjava les anomenades lleis naturals de la població i lamentava molt sovint els abusos antics i nous del pandemografisme. Miriam Halpern Pereira es fixa en la manera com Vilar entreveia les relacions entre la història i la teoria econòmica i entre els historiadors i els economistes; també evoca la crítica de Vilar a l’economisme, cada vegada més important (i complex) en la mesura en què el procés de coneixement es fa més formal i rigorós. Bernard Vincent, d’altra banda, fa una revisió detallada de l’obra publicada de Pierre Vilar, a la recerca de la concepció i dels usos de la noció d’història social; però també presenta alguns aspectes de les relacions desenvolupades per Vilar en primer lloc amb la geografia, després amb el dret, la filosofia i la sociologia, i també amb la psicologia i la psicoanàlisi. Finalment, Laura Malvano ens mostra, en el camp de la història de l’art, el profit que va extreure de les propostes de Pierre Vilar, en interrogar-se sobre el destinatari final i efectiu de l’art social a França, en un context (el segle XIX) en què es fixaren les fronteres que sepaven els grups socials, alhora que es construïen les noves identitats nacionals.

      A continuació, trobem una segona sèrie de discussions, com la primera dirigida per Maurice Aymard, centrada en particular sobre les relacions mantingudes (i buscades) per Vilar amb els especialistes en ciències socials, antigues o més recents, i sobre els combats que va triar d’emprendre. Els participants hi formulen i construeixen les seves opinions argumentades i els intercanvis enregistrats es troben lluny de ser opinions formals, hagiogràfiques, falsament consensuals i/o ecumèniques.

      Finalment, les dues comunicacions de la darrera part es dediquen a recordar la dimensió pedagògica de l’obra de Pierre Vilar. D’entrada, Bernard Peloille tracta sobre la importància que l’historiador atorgava als estudis del vocabulari, tant pel que fa al vocabulari emprat pels mateixos protagonistes com pel que fa a l’utilitzat per l’historiador per parlar del seu treball. Si bé l’historiador ha d’evitar pensar que el seu propi vocabulari constitueix l’essencial de la seva recerca, ha d’aprendre igualment a utilitzar el vocabulari dels contemporanis per tal de contextualitzar de forma adequada l’objecte de recerca. Finalment, Luis Carlos Ortiz recorda que la recerca i l’ensenyament es troben estretament lligats en la reflexió de Pierre Vilar, abans de posar de relleu la reivindicació d’un ensenyament de la història i d’una pedagogia ciutadana orientats per la necessitat d’ensenyar als estudiants —dels diferents nivells d’educació— a pensar històricament, és a dir, a pensar de manera crítica.

      3.

      Maurice Aymard va clausurar la segona sèrie de discussions de l’Atelier i va subratllar l’actualitat del projecte de Pierre Vilar (una història en construcció) i la de les proposicions avançades per ell en els debats i combats on va participar. També va enumerar el planter obert per la trobada i els problemes que queden, en el futur, per a plantejar-los més profundament. A tot això encara podríem afegir-hi algunes altres facetes de la pràctica de l’ofici