Del llatí al català (2ª Edició). Manuel Pérez Saldanya

e pròpia dels verbs de la tercera conjugació) i una dissimilació en la vocal del radical semblant a la que es produeix en VĪCĪNU > veí. Sobre les causes que motivaren aquest canvi vocàlic, vegeu més avall l’epígraf 5.2.1.

      11. En català medieval, les formes amb hiat generalment es grafiaven amb una h entre la vocal del radical i la vocal temàtica (p. ex. dehim, dehits); per contra, es tendia a utilitzar la grafia y per indicar el caràcter semivocàlic de la i. Coromines (1971: 270, n. 26) assenyala que les formes diftongades comencen a aparèixer des de la fi del segle XIV. Miralles (1984, I: 274), però, considera que aquestes formes ja devien existir en mallorquí a mitjan segle XIV. Colomina (1996: 200), així mateix, apunta que el procés, documentat des de la fi del segle XIII, es degué generalitzar a la primeria del XIV. Cal pressuposar una cronologia paral·lela per a les formes analògiques i anivelladores diem i diets (després dieu) que s’han imposat en el català peninsular.

      12. Com apunta Coromines (1971: 271), en aquest procés d’extensió potser també contribuïren les formes fortes de cinquena persona del verb fer i traure (antic trer) documentades en català medieval: vós feyts i vós treyts. En el cas del verb fer es tracta del manteniment de la forma rizotònica etimològica (FACITIS > fac’tis > faits), mentre que en el cas de traure es tracta d’una forma analògica (cfr. 2.2).

      13. Pel que fa a aquestes formes de sisena persona, Coromines (1971: 317, DECat, IX: 320) mostra, amb encert, que la grafia u utilitzada per la majoria d’editors medievals per a la sisena persona d’aquest tipus de verbs no és correcta i respon únicament a la igualació gràfica existent entre la u i la v. Com a prova que aquestes formes es devien pronunciar amb /v/ i no amb /w/ addueix el fet que a l’Espill de Jaume Roig deven encara rima amb lleven (< LEVANT). Heus aquí un dels casos on apareix aquesta rima: «mengen e beven;/ aprés se lleven, / per l’aire volen, / entren on volen / sens obrir portes» (Roig, Espill, 147.9-11).