Del llatí al català (2ª Edició). Manuel Pérez Saldanya

      Una evolució fonètica diferent presenten els verbs amb radical acabat en b i en d. Aquestes consonants es realitzaven amb escassa tensió articulatòria, cosa que provocà la total assimilació a la iod en un procés d’elevació que es pot esquematitzar com segueix:

      (10) a. -bj- > d: > d >

      b. -dj- > d: > d >

      Aquests resultats es poden constatar en les formes de (11), on tornem a exemplificar amb la primera persona del present d’indicatiu i de subjuntiu.

      (11) a. DEBĒŌ > deig, DĒBEAM > deja

      b. HABEŌ > haig (però he), HABEAM > haja

      c. *VADEŌ > vaig, *VADEAM > vaja

      d. VIDEŌ > veig, VIDEAM > veja

      e. AUDIŌ > oig, AUDIAM > oja

      f. *CADEAM > caja

      Una evolució encara diferent presenta la iod precedida de les consonants l, n i s. En aquest cas la consonant absorbí totalment la semivocal palatalitzant-se:

      (12) a. lj >

      b. nj >

      c. sj > ∫

      Els verbs amb un radical acabat en l o en s es documenten en català medieval, i en català modern en algun cas, amb formes palatals:

      (13) a. VALEŌ > vall, VALEAM > valla

      b. *VOLEŌ > vull, VOLEAM > vulla

      c. *POSSIŌ > puix, *POSSIAM > puixa

      En els dos darrers casos, la iod, a més d’alterar la consonant precedent, provocà el tancament de la o breu originària, segurament després d’un procés de diftongació i de posterior monoftongació. El mateix procés es degué produir en els verbs que tenien un radical amb e breu i n final (tenir i venir).⁶ En aquest cas, tanmateix, no es documenten en el català literari les formes palatals fonèticament esperables de (14).

      (14) a. VENIŌ > *viny, VENIAM > *vinya

      b. TENEŌ > *tiny, TENIAM > *tinya

      Aquestes formes palatals, que sí que es documenten en llengües com el portuguès (venho, tenho) i l’italià antic (vegno, tegno), foren substituïdes en època preliterària per formes velaritzades del tipus vinc/vinga i tinc/ tinga. Com es podrà comprovar en el capítol següent, aquests canvis analògics també afectaren, tot i que més tardanament, molts dels verbs analitzats en aquest epígraf.

      3.4 Manteniment de la velar en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu

      L’al·lomorfia també apareixia, per unes altres causes, en els verbs que provenien de la conjugació tercera A i tenien un radical acabat en consonant velar, i en els verbs incoatius. De manera general, es poden establir dos grups de verbs segons que la velar estigui precedida d’una vocal o bé de n o s:⁷

      (15) a. VOCAL + VELAR: dīcere, dūcere, *tragere, *cocere, etc.

      b. N + VELAR: plangere, stringere, attingere, fingere, etc.

      c. S + VELAR: crēscere, *nāscere *conōscere, etc.

      En aquests verbs, la justificació històrica de la variació tenia a veure amb el manteniment de la velar o amb les alteracions provocades pel tipus de context fònic en què apareixia. La consonant velar, així, es mantenia –com a sorda o sonora, segons el context fònic– quan el radical estava seguit d’una vocal no palatal; això és, en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu:

      (16) a. DĪCŌ > dic, DĪCAM > diga, DĪCAS > digues…

      b. PLANGŌ > planc, PLANGAM > planga, PLANGAS > plangues…

      c. NASCŌ > nasc, NASCAM > nasca, NASCAS > nasques…

      En els verbs en què la velar estava precedida d’una consonant, aquest grup consonàntic es palatalizava seguit d’una vocal palatal; és a dir, en totes les persones del present d’indicatiu excepte en la primera:

      (17) a. PLANGIS > planys, PLANGIT > plany, PLANGIMUS > planyem, PLANGITIS > planyets, *PLANGENT > planyen

      b. NASCIS > naixes, NASCIT > naix, NASCIMUS > naixem, NASCITIS > naixets, *NASCENT > naixen

      Quant als verbs amb velar intervocàlica, aquesta consonant es vocalitzà o caigué d’acord amb les tendències fonètiques que s’analitzaran en l’epígraf següent.

      3.5 evolució de les consonants -D- i -C^e,i

      3.5.1 Verbs de les conjugacions segona i tercera

      Com s’ha assenyalat més amunt (cfr. § 2.4), els segments llatins -D- i -C^e,i (a més de -TJ-) tingueren uns resultats idèntics en català. La consonant -C^e,i avançà el punt d’articulació i s’afeblí fins que confluí amb el derivat de -D- en el segment fricatiu i segurament interdental []:

      (18) -k^e,i > dZ > dz >

      A partir d’aquest punt, l’evolució del segment [] varià segons la posició dins la síl·laba i la posició respecte a l’accent: en posició d’obertura de síl·laba tònica, el segment [] es relaxà encara més i caigué (p. ex. LAUDARE > lloar, PLACERE > plaer); en posició de coda sil·làbica, després de la síncope de vocals posttòniques diferents de /a/, es vocalitzà en [w] (p. ex. CRĒDERE > creure, DECE > deu); finalment, en posició d’obertura de síllaba posttònica es mantingué com a /z/ (p. ex. ALAUDA > alosa, INCUDINE > enclusa).⁸

      Tenint en compte aquesta evolució fonètica s’explica fàcilment que els verbs del tipus vidēo i dīcō tinguessin, a més dels al·lomorfs de radical analitzats fins ara, un al·lomorf amb la semivocal [w] en les persones segona i tercera i un al·lomorf sense consonant final en el radical, en les persones quarta i cinquena:⁹

      (19) a. VIDĒS > veus, VIDET > veu; DĪCIS > dius, DĪCIT > diu

      b. VIDĒMUS > veem, VIDĒTIS > veets; DĪCIMUS > deïm, DĪCITIS > deïts¹⁰

      Per a la sisena persona cal postular una evolució analògica, exercida per les altres persones del plural, ja que el resultat fonèticament esperable hauria de ser un radical acabat en /z/ i no el radical amb la caiguda consonàntica, propi del català medieval:

      (20) DĪCUNT >> dien, VIDENT >> veen

      3.5.2