El llibre blau de Nebo. Manon Steffan Ros

i mitja en un sol cos. I tot el que una llebre té de bonic era horrible en aquella segona cara aixafada, morta darrere el cap.

      La llebre plorava.

      No sé per què se m’ha acudit fer el que he fet. No podia matar-la, no podia ni pensar a menjar-me una cosa així de repugnant. La podria haver deixat anar. Però això tampoc ho podia fer, tot i que no sé per què.

      He anat cap al cobert del senyor i de la senyora Thorpe, que fa olor de pintura i de fusta. Està igual com el van deixar fa molts anys, només que n’he agafat en préstec unes quantes eines i la vella falç que hi tenien. És la mama que em fa dir «en préstec», jo sé perfectament que no les hauré de tornar.

      Allà dins hi havia un llençol blanc i vell tacat de pintura. L’he agafat i me n’he anat cap a la trampa i m’he agenollat a prop de la llebre. Ha obert la boca com si estigués cridant, però no n’ha sortit cap soroll.

      He tirat el llençol damunt la llebre, sense cobrir-li el cap ni la pota del darrere. No es bellugava. I he fet servir un tros de fusta per obrir la trampa i alliberar-li la pota.

      No s’ha escapat. L’he embolicat amb el llençol, me l’he carregat a coll i l’he portat cap al cobert. Tot i que tremolava no em feia sensació que fos diferent de cap altra llebre. Portant-la a sobre no hauria dit que tenia dues cares.

      Després de deixar-la al cobert, he sortit i he recollit coses bones i suaus, com ara herba i fulles per fer-li un petit jaç perquè pogués estar-s’hi, si volia. S’ha amagat darrere d’un dels armaris. He esperat una estona per veure si treia el cap però no ha vingut, així que he sortit i he tancat la porta darrere meu.

      —Has aconseguit alguna cosa? —m’ha preguntat la mama quan he entrat a casa. Havia estat recollint ortigues per dinar i encara portava els guants posats.

      —Una llebre. No estava gens bé —he contestat. La mama s’ha quedat mirant-me en silenci—. Tenia dues cares.

      —Què vols dir?

      —Darrere el cap hi tenia una altra cara. Una cara morta.

      La mama ha abaixat el cap i ha sospirat lentament.

      —Estava ferida?

      —No gaire. L’he deixada anar.

      La mama ha fet que sí amb el cap. No sé per què no li he dit la veritat sobre la llebre del cobert. No sé si ho hauria entès. Després ha dit:

      —Wylfa de merda.

      Va dir el mateix quan va veure aquella petita guineu sense les potes del darrere i aquell esquirol que li faltava mig cap. No sé què vol dir, aquesta paraula, perquè no l’he vist en cap llibre, i no sembla que sigui mai un bon moment per preguntar-l’hi.

       Siôn

      Fa molt que no escrivia perquè no tenia res a dir, però ara tinc alguna cosa per explicar.

      Ja havia llegit aquest llibre, es diu Biologia per a alumnes de Secundària i té la imatge d’un esquelet a la coberta. De vegades pot ser que llegeixis alguna cosa sense entendre-la, o que et pensis que l’entens, però quan et fas gran descobreixes que és completament diferent de com et pensaves. I és el que m’ha passat avui.

      Hem passat el matí reparant les trampes del camp, i llavors la mama ha dit que volia fer la migdiada amb la Dwynwen i que jo hauria de llegir o escriure. Així que he obert el llibre per la unitat 5, a la pàgina 62: la reproducció.

      Ja l’havia llegit abans i havia entès pràcticament la meitat de les paraules. L’esperma que viatja cap a l’òvul i el zigot que s’implanta a l’endometri, i llavors allà és on creix la criatura fins que surt. Però no havia lligat caps, perquè sabia que només tenen esperma els homes i sabia que cal l’esperma per fer una criatura, però no havia pensat que amb la Dwynwen també anava així.

      Ho he tornat a llegir per si ho havia entès malament. Però no. I té sentit, també, perquè en alguns altres llibres les noies es queden embarassades després d’estar amb un home, com passa a O Ddawns i Ddawns, «De ball en ball», i Hanes Dewi Sant, «Sant David, patró de Gal·les», en què un malvat que es diu Sant viola una noia que es diu Non i en surt en Dewi.

      Però fa molts anys que la mama no ha estat amb cap home. Així que no sé d’on ha sortit la Dwynwen.

       Siôn

      He estat pensant des de l’última vegada que vaig escriure. Pensant en totes les coses que no sé.

      No sé per què els llibres parlen d’un món diferent ni per què alguns animals ara són tan estranys. No sé per què als llibres la gent té converses, i surten i fan amics o s’enamoren, i en canvi jo, la mama i la Dwynwen només ens tenim a nosaltres. I no sé com preguntar-li a la mama per què sempre té aquell posat glacial i per què parla tan poc.

      En Gwdig s’està amansint.

      Li he posat Gwdig, a la llebre amb dues cares, perquè és un nen. He tret el nom d’un llibre antic, un llibre que tenia la mama a secundària. A la coberta hi ha el seu nom, «Rowenna Williams», i a sota hi diu «Curs: 11è». És un llibre difícil i no m’agraden els personatges que se suposa que m’haurien d’agradar: un noi que es diu Harri que no sap la sort que té i una noia que es diu Greta que no és prou valenta per estar amb el noi que estima. Però en Gwdig m’agrada. És gros, maldestre i normal.¹

      O sigui que a la llebre li he posat Gwdig perquè trobo que li aniria bé ser així.

      A la mama no li agrada escriure. Diu que tot el que escriu sona estrany, no com als llibres, i que jo escric bé perquè hi incorporo diàlegs i coses d’aquestes, i escric tal com parlem a la vida real.

      No estic segur si aquesta és la millor manera d’escriure, perquè en alguns llibres antics escriuen així:

      «Heus aquí la manera justa d’escriure el gal·lès».

      En altres llibres ho fan així:

      «És així com s’escriu correctament en gal·lès».

      Però jo he anat encara més lluny, perquè ho diria així:

      «Així és com escrivim bé en gal·lès».

      Però com que he llegit tants llibres, suposo que escric una barreja de les tres formes, i he arribat a un punt a mig camí entre qui soc realment i tots els llibres que tinc al cap.

      Al principi, quan aprenia a escriure i començava a llegir-los, li vaig preguntar a la mama:

      —En quina llengua estan escrits aquests llibres?

      —En gal·lès, esclar!

      —I quina llengua parlem?

      —Gal·lès, evidentment, Sionyn!

      Però no em semblava que fos la mateixa llengua. Era com si els llibres estiguessin escrits en un gal·lès molt i molt antic, i que nosaltres parléssim alguna cosa que s’hi assembla. Però la mama em va dir que el gal·lès és així:

      —No el parlem com l’escrivim. I és per això que la gent té por d’escriure’l, és fàcil equivocar-se.

      Vaig estar a punt de preguntar-li de quina gent parlava. I també li volia preguntar si és que parlava dels dies abans del Final, però per alguna raó no ho vaig fer. I tant se val, perquè ara sembla que sí que vol escriure. Quan deso el quadern al prestatge la mama se’l queda mirant, el Llibre Blau de Nebo. Crec que queden moltes coses per dir i n’hi ha moltes que li toca escriure a ella.