Arguments. Tomás Miranda Alonso

i l’articulació socials.

      L’heterogeneïtat dels textos presentats mostra que el tema objecte del nostre estudi ha ocupat un lloc central en la tradició filosòfica; al mateix temps, els textos extrets de la premsa i de revistes pretenen mostrar que la reflexió sobre l’argumentació no es pot fer des del buit formal, sinó analitzant raonaments concrets amb què l’home i la dona actuals pensen la realitat d’avui i amb els quals justifiquen decisions importants que afecten l’organització personal i social de la nostra vida. Hem procurat que els textos d’actualitat seleccionats no es referisquen a problemes excessivament circumstancials, ja que aquests podrien perdre l’interès passat un cert temps; en realitat, aquests textos s’obrin i, al mateix temps, obrin els problemes propis d’un curs introductori de filosofia. Almenys creiem que aquesta forma d’endinsar-se en la filosofia és la més adequada. Del que sí que podem oferir garantia és del caràcter incentivador del diàleg i de la reflexió d’aquest curs de filosofia que, en realitat, s’obri sobre la totalitat del temari oficial adoptant la lògica de l’argumentació.

      En el primer capítol s’exposen els fins de l’argumentació, la qual es presenta com una acció encaminada a l’entesa aconseguida per mitjà de raons i susceptible de crítica. La lògica és la disciplina que des d’Aristòtil s’ocupa d’estudiar les regles dels arguments. Però aquests poden ser considerats com a estructures formals ideals (dimensió sintacticosemàntica) o com a exemplars concrets que utilitzem en un context determinat i amb unes intencions particulars (dimensió pragmàtica). El primer punt de vista ha sigut l’adoptat per la lògica formal, i el segon, per la lògica informal o teoria de l’argumentació, el que antigament s’anomenava retòrica. Aquesta disciplina ha tingut mala premsa, perquè s’ha presentat, ben sovint, com un conjunt de recursos estilístics encaminats més aviat a embellir el discurs i a persuadir, sense interessar-se per la veritat del que es diu i, en molts casos, servint exclusivament als interessos d’un o altre poder (eclesiàstic, econòmic, d’un grup social). Però a mitjan segle XX, coincidint també amb l’interès que el llenguatge ordinari i la seua dimensió pragmàtica cobra entre els filòsofs, ressorgirà una retòrica (la nova retòrica) que, com en Plató i Aristòtil, té a veure amb la dialèctica i la veritat o, millor dit, amb la versemblança. El nostre interès en aquest llibre se centra més en la consideració dels arguments tenint en compte la seua dimensió pragmàtica (lògica informal), encara que també hem introduït algunes consideracions pertanyents a la lògica formal; les valoracions de les diverses pràctiques docents associades a la difusió de la primera edició d’Arguments han posat en relleu que la motivació generada per aquestes consideracions i pel context d’anàlisi han requerit ampliacions que han comptat amb una excel·lent recepció per part de l’alumnat que, adoptant altres estratègies i les formes tradicionals del programa de filosofia, sol ser poc favorable als tractaments formals.

El tractament que fem dels arguments i l’elenc de problemes que presentem dista molt de ser complet. El caràcter limitat de l’extensió d’aquest material ens ha obligat a seleccionar els aspectes que hem considerat més bàsics i més interessants per a ser tractats en el curs de Filosofia, la finalitat del qual és introduir comptant únicament amb les motivacions intel·lectuals personals. Hem de confiar que aquest punt de partida i l’interès del tema puguen donar de si o generar altres motivacions més estrictament filosòfiques. Tot s’ha fet assumint que no tenim cap raó per a exigir o pressuposar des de l’inici de curs que l’alumne d’aquesta matèria, siga comuna o no, tinga vocació filosòfica i, en funció d’aquesta, en regule la presència i participació a l’aula. Ara bé, com reconeixia José Gaos en «La filosofía y sus públicos»,[1]no tenir vocació filosòfica no vol dir que els alumnes no posseïsquen inquietuds intel·lectuals. Aquestes inquietuds han estat clarament considerades en l’organització d’aquest curs i, sobretot, han de ser considerades en el seu desenvolupament.

      En el segon capítol ens ocupem de l’estructura dels arguments i de les dissertacions argumentatives. Analitzem els diversos elements de què consten i prestem especial atenció al paper important que els llocs comuns (tòpics) acompleixen en el procés argumentatiu. La perspectiva adoptada per a estudiar els arguments és la pragmadialèctica, és a dir, considerem l’argumentació com un acte de parla (dimensió pragmàtica) en el qual se cerquen, es presenten i es contrasten raons per a justificar els nostres coneixements i les nostres accions en el context d’un diàleg (dimensió dialèctica). Concloem amb l’exposició de les etapes i de les regles que s’han de respectar en tot diàleg argumentatiu.

      En el capítol tercer s’analitzen diverses mostres argumentatives. Considerem fal·laç un argument quan violenta les regles del diàleg argumentatiu, exposades en el capítol segon, per a evitar la consecució del seu propi fi. Per això, la decisió de si un argument determinat és o no una fal·làcia cal prendre-la tenint en compte el context comunicatiu en què es produeix. També dediquem atenció als raonaments analògics i als que s’utilitzen per a establir una relació de causa-efecte. Finalment, ens ocupem d’alguns esquemes argumentatius que poden ser analitzats tenint en compte només la seua estructura formal, en virtut de la qual seran o no vàlids. Entre aquest tipus de raonaments mereixen una especial atenció els sil·logismes, tant per la importància que han tingut en la història de la lògica, com per la relativa freqüència amb què s’utilitzen en la vida quotidiana com a formes de demostració.

      Finalment, dediquem l’últim capítol a presentar l’estreta re-lació que hi ha entre l’exercici d’una racionalitat argumentativa i el desenvolupament de la capacitat crítica de la raó. Pensem que l’aula i l’escola haurien d’esforçar-se per convertir-se en una comunitat d’investigació, on estudiants i professors pensen críticament la realitat que els ha tocat viure i, mitjançant el diàleg argumentatiu, tracten de donar i trobar sentit a l’experiència. La participació en una comunitat de diàleg d’aquest tipus exigeix el compromís amb uns determinats valors morals, sense els quals aquest no és possible. La construcció de la democràcia exigeix ciutadans que siguen capaços de pensar críticament i de dialogar amb els altres per a construir, entre tots, formes de vida raonables.

      Presentem, finalment, la relació estreta que es pot establir entre la teoria de l’argumentació i la fonamentació de l’ètica i del dret.

      No cal analitzar tots els textos que apareixen en aquest llibre: el professorat pot seleccionar aquells que considere més interessants per al seu grup concret d’estudiants. El que sí que és convenient és seguir el mateix ordre de l’exposició. Després de llegir cada text convindria fer les activitats corresponents. Aquestes estan ordenades amb referència a cadascun dels textos que apareixen en el capítol, de tal manera que a cada text li correspon una activitat pensada per a formar un nivell tal de familiaritat amb el tema que faça possible la reflexió.

Aquesta proposta pot ser utilitzada de maneres molt diferents. A això contribueix la formulació d’activitats incloent-hi qüestions que bé obliguen a familiaritzar-se amb tècniques necessàries per a portar endavant el treball textual, bé contribueixen a posar en clar la comprensió prèvia de l’alumne dels problemes presentats en els textos o vinculats a aquests, bé a qüestionar les afirmacions formulades en els textos, bé a atorgar la necessària orientació o perspectiva que requereix la interpretació del text. En tots els casos hem procurat deixar clars els possibles objectius de l’anàlisi i de la discussió. D’aquesta manera considerem que s’exemplifica quelcom de fonamental: la pretensió d’argumentar i discutir és un model de conducta democràtic i necessari, a més de ser imprescindible en els procediments científics. Els grups de valoració[2] d’aquest material en la presentació de la primera

      professor és insubstituïble. Al seu torn, aquesta tasca requereix, per exemple, construir coneixement a partir de l’expressió per part dels estudiants d’«el que pensen»; el valor decisiu d’aquesta primera resposta s’identifica en pensar que aquesta resposta està present en el moment d’arrancada de la discussió i, al seu torn,