Esyllt T. Lawrence. Josep-Vicent Garcia Raffi

d’una banda, la fermesa, la diligència, l’entusiasme i la curiositat intel·lectual mostrats palesament per Lawrence en treballs sempre mereixedors de la nota més alta; i d’una altra, el que ja seria una constant en el seu futur: la capacitat per a les llengües, tant l’anglès, com el francès, l’alemany i el llatí i llurs literatures; raó per la qual confiava que podria ensenyar-ne qualsevol.

      Aquest període, fonamental per a l’escriptora, transcorre determinat pels principals esdeveniments de la vida gal·lesa, entre les dues guerres mundials i els seus efectes posteriors. Políticament, els anys vint veieren la davallada del liberalisme i el fenomen del creixement del partit laborista, les tesis del qual van arrelar en el poble gal·lès d’una forma majoritària. Alhora, però, va nàixer un nou moviment polític de caire nacionalista que es concentrava en el Plaid Cymru (fundat l’any 1922) i el moviment juvenil Urdd Gobaith Cymru. Tots dos sorgiren com a fruit de la consciència del perill que corria la llengua. Els censos lingüístics d’aquella època –com els de la resta del segle– mostren clarament, com hem dit adés, la dramàtica davallada dels gal·lesoparlants. Des de 1927 comença a establir-s’hi l’idioma com a assignatura i més tard es constituïren les primeres escoles d’ensenyament en gal·lès. Ara bé, això no afectà l’educació de Lawrence, que fou íntegrament en anglès.

      D’aquests anys a l’institut de Swansea, Lawrence no va deixar-ne testimonis, tret de les cartes de recomanació de la directora i un currículum telegràfic, escrit després de passar per Cambridge, on especifica que havia jugat en l’equip d’hoquei de l’escola durant els sis anys d’estada al centre. Tot i que el llarg nombre d’anys dedicats a aquest esport dóna idea del gust i dedicació que la gal·lesa hi va posar, no es troben referències a un intent de reprendre’l durant la vida a Catalunya. Cal recordar, com explica l’historiador Francesc Forn i Salvà, que Arenys de Munt –el poble on Lawrence va viure més d’un quart de segle– acabaria per celebrar com el seu esport rei, a partir de la segona meitat dels anys seixanta, l’hoquei. Com a part dels projectes de transformació de l’aspecte urbanístic de la vila que es van dur a terme durant la segona meitat dels cinquanta, es va inaugurar, en 1959, gràcies a l’ajut econòmic de la Diputació de Barcelona, una pista d’hoquei. Ara bé, si es té en compte el fort ambient masculí i, fins i tot, ideològicament marcat de l’esport en aquells anys de postguerra, no sorprèn que Lawrence no mostrara cap interès per l’auge local d’aquest esport que tant havia gaudit en els seus anys d’adolescència. Com explica Kathleen Richmond, Pilar Primo de Rivera havia sentit la necessitat de dissociar l’esport de les connotacions de feminisme i de reestablir-lo com una activitat menys associada a l’entreteniment i més a la millora de la salut de les dones. Aquesta idea sintonitzava amb la consideració exposada en la premsa falangista que l’esport era una activitat disciplinada, controlada per l’Estat i avantatjosa des del punt de vista eugenèsic. Els programes de la Secció Femenina per a l’esport i l’educació física es van convertir en espectacles i expressions d’adhesió al règim. Davant aquest control franquista de les activitats esportives, Lawrence va optar per transformar el que a ulls de tothom era la vulgar bassa d’aigües somortes del mas d’Arenys de Munt en una seductora piscina de cristall. El món podria aplaudir els exercicis rítmics i patriòtics de les joves falangistes i emocionar-se davant els càntics i balls regionals, mentre ella, sola i acaronada pel vent que s’escolava entre aquells arbres del Maresme, es capbussava desesperada a la recerca del tresor silenciós del fons.

      II. DE CAMBRIDGE A MÈXIC

      Les excel·lents qualificacions acadèmiques aconseguides a l’institut per Esyllt Thomas Lawrence, una alumna capaç de qualsevol sacrifici per tal de continuar pel camí dels estudis, la van fer mereixedora d’una beca per a la Universitat de Cambridge, cosa no gens fàcil per a una dona, i a més gal·lesa, en aquells anys de depressió econòmica. Explica Deirdre Beddoe que les dones gal·leses han estat sempre invisibles, ja que la identitat de Gal·les com a país s’ha basat tradicionalment en l’existència de tres grups masculins: els miners, el jugadors de rugbi i els cantors de cors. Davant aquestes imatges masculines, en sorgeixen unes altres, que han funcionat i funcionen tant al país com a la resta de Gran Bretanya i que estructuren les dones gal·leses en certes categories. Aquests estereotips són: el de la mare, el de la senyora abillada amb el vestit folklòric, el de la beata i el de la sexy. No ha hi dubte que, a l’arribada a l’exclusiu recinte universitari, Lawrence hagué de trencar la reticència de professors i alumnes davant aquella jove amb accent gal·lès.

      La beca que havia rebut era per al Newnham College, un college femení «dins el cor d’una universitat mixta», com s’anuncia encara avui la institució, que, dirigida aleshores per Joan Pernel Stratchey, formava part dels vint-i-vuit colleges de Cambridge. Allí romandria de 1937 a 1940. Aquesta institució educativa havia iniciat el seu camí en una casa situada a Regent Street, Cambridge, en 1871 amb només cinc estudiants. Un any abans havien començat a fer classes per a joves a la ciutat, i com que la demanda per una educació superior femenina es feia cada dia més important, Henry Sidgwick, un dels organitzadors de les lliçons, va prendre la decisió, després de convèncer Anne Jemima Clough, que ella se’n fera càrrec i que llogara una casa perquè les alumnes s’hi pogueren quedar i assistir sense molèsties de desplaçaments continus. Serà en 1875 quan finalment Newnham Hall va obrir les portes al lloc actual, Sidgwick Avenue, a una matrícula més gran i es va convertir en el segon college que admetia dones, ja que el primer havia estat el Girton College. També s’hi van construir laboratoris i una biblioteca, perquè a les alumnes no se’ls permetia l’accés a aquestes dependències de la Universitat central.

      El programa d’estudis que oferia el Newnham estava dissenyat per a les estudiants que en general arribaven amb una educació menys estructurada que la dels seus col·legues masculins, contràriament al Girton, que acceptava dones amb les mateixes condicions que els homes i els oferia el mateix currículum. Tot i que els estudiants masculins acabaven les llicenciatures en tres anys, les alumnes del Newnham podien arribar a fer-ho després de quatre. No fou fins 1921 que es va permetre a les dones obtenir una llicenciatura, perquè fins aleshores se’ls atorgava un certificat d’estudis. Entre les alumnes destacades que hi han passat durant el segle XX es troben Germaine Greer, Sylvia Plath, Emma Thompson, Margaret Drabble, Diane Abbot i Patricia Hewitt.

      En l’arxiu de Lawrence es conserven diferents treballs de curs de les assignatures d’assaig, prosa i traducció alemanyes, i d’assaig i prosa franceses. Els comentaris dels professors assenyalen les bones idees i l’estil clar, concís però ric, en la relació d’idees. És indubtable que els anys a Cambridge li deixaren una petjada inesborrable per a la resta de la vida. Com ella recordarà anys més tard amb orgull profund i sentit –en l’article «L’educació a Cambridge», publicat a Quaderns de l’Exili el juny de 1946–, la fascinació per les activitats que tenien lloc al voltant de la vida acadèmica, els passeigs, les tertúlies literàries entre estudiants, el sistema de tutories amb professors de prestigi i l’estudi de matèries que li interessaven l’havien acompanyada sempre d’ençà que va passar per les aules del Newnham. La lliçó més important d’aquells anys, però, va ser la que correspon a la part més crucial de «l’educació de tot home i de tota dona»: la d’«aprendre a ser lliure». Per estranyes que pogueren semblar les seues idees en els ambients d’origen, continua explicant Lawrence en una referència amagada al rerefons propi, «a Cambridge la llavor del seu pensament trobarà un lloc i un ambient adequats on créixer». És ací l’esperit que sempre la va acompanyar i l’origen del seu orgull intel·lectual: la llibertat de pensament i actuació.

      D’entre aquells records, cal destacar, tal com ella ho fa, la trobada amb Virginia Woolf uns anys abans del seu suïcidi, produït en 1941. Les nebodes de l’escriptora, Anne i Judith –nascudes en 1916 i 1918, respectivament–, van convidar Lawrence a conèixer-la un capvespre de novembre. Les joves eren filles del germà menut de Woolf, Adrian Stephen, casat amb Karis Costelloe. El Newnham College i el Girton College, les dues institucions femenines de Cambridge, ja havien organitzat una sèrie de conferències de l’escriptora en 1928. El 20 d’octubre va parlar a The Arts Society, del Newnham College, i aquestes conferències van donar com a resultat A Room of One’s Own (Una habitació pròpia, 1929). La imatge de la famosa