Esyllt T. Lawrence. Josep-Vicent Garcia Raffi

gal·lès, perquè esdevingué un cànon, un model d’ús de la llengua. Quan Gal·les, juntament amb el seu veí més poderós, començà a deixar la congregació de l’església romana, el llatí va donar pas a l’anglès com a idioma oficial de la religió; a Gal·les, però, la llengua va romandre com a vehicle per a salvar ànimes. S’hi va iniciar una tradició de lectura de la Bíblia en gal·lès, la qual es va erigir en baluard de manteniment de la llengua al llarg dels segles. Aquesta és una de les principals diferències respecte a altres llengües cèltiques; Irlanda i Bretanya continuaren sent catòliques i el llatí va ser l’idioma de prestigi de la religió.

      El gal·lès desapareix de les escoles i adquireix l’estatus de llengua vulgar i menyspreable, parlada només pel poble baix (gwerin), no pels burgesos. Tanmateix, els moviments populars religiosos a Gal·les als segles XVII i XVIII, com ara el renaixement metodista, van promoure la llengua. Molts dels estudiosos de l’època, convençuts que el gal·lès era una de les llengües més antigues del món, arriben fins i tot a afirmar que Déu parlà en gal·lès a Adam en el jardí de l’Edèn, creença que van covar els camperols en algunes comarques rurals aïllades fins al principi del segle XX. En conjunt, però, els especialistes estan d’acord a assenyalar la Revolució Industrial com a portadora de la crisi a la llengua vernacla. Els propietaris i els artesans no eren gal·lesos, tot i que amb la producció de riqueses, s’hi van construir moltes noves capelles i alhora es preservà el gal·lès en la religió. S’estima que durant el primer quart del segle XIX, el 80 per cent de la població era gal·lesoparlant; l’ús de l’anglès es reduïa a les classes superiors, a aquells que havien rebut una educació formal, a les grans ciutats, a llocs entre la frontera anglesa i a una porció del sud-oest de Gal·les (Prembrokshire).

      Al final d’aquell mateix segle ja havia baixat el percentatge a un 54 per cent. El decreixement seria imparable durant tot el segle XX. Les xifres són les següents:

1901	43,5 %	1961	26 %
1921	37,1 %	1971	20,8 %
1931	36,1 %	1981	19 %
1951	28,9 %	1991	18,7 %

      Els comtats de l’oest eren els que tenien la proporció més alta de parlants gal-lesos. Entre els diversos factors que van fer que el gal·lès retrocedira a l’estat minoritari en què es troba ara mateix destaquen: la forta immigració anglesa durant diverses èpoques; la creació d’una xarxa d’escoles de l’estat amb un ensenyament obligatori en anglès; l’augment de prestigi de l’anglès per factors socials, polítics i culturals (mass media, llibres, diaris i revistes anglesos, etc.); el despoblament rural, l’evacuació de les cases gal·leses en el període de guerra; el servei militar durant les dues guerres mundials; la crisi religiosa, amb la da-vallada de la importància de l’església gal·lesa, i els matrimonis mixtos, etc.

      L’escriptora Kate Roberts (1891-1985), una de les veus narratives gal·leses més importants del segle XX, fa dir a la protagonista de Feet in Chains (Peus encadenats): «Van obrir una escola nocturna al barri, on s’ensenyava anglès i aritmètica. Els nombres eren útils, però l’anglès feia possible arribar a ser algú en la vida». Durant el segle XIX, el gal·lès va rebre dos colps extremadament forts. Els Reports of Inquiry into the State of Education in Wales, més coneguts amb el nom de Brad y Llyfrau Gleision (La traïció dels Llibres Blaus), redac tats per una comissió integrada per tres delegats del govern, van criticar despietadament els estàndards educatius gal·lesos i van atribuir la culpa d’aquesta pobresa al gal·lès: «La llengua del gal·lès li impedeix tot desenvolupament i li dificulta tant l’adquisició com la comunicació dels coneixements». I arribaren a la següent conclusió:

      La llengua gal·lesa és un entrebanc extraordinari per a Gal·les i una barrera insuperable per al progrés i la prosperitat del seu poble [...] Els incapacita per a la comunicació necessària que faria progressar la seua civilització i dificulta l’accés i l’adquisició de nous coneixements que els millorarien intel·lectualment.

      Tanmateix, si aquest informe va ser la causa de la formació d’un estat d’opinió amb conseqüències que bé es van perllongar durant més d’un segle, més perniciós encara fou l’efecte de les dues lleis d’Educació de 1870 i 1899. L’educació elemental obligatòria fou aprovada gràcies a la Llei d’Educació de Foster en 1870 i la tradició d’ignorar l’existència del gal·lès a l’escola va continuar. L’anglès s’hi formulava com l’única llengua d’instrucció. Els nens que parlaven gal·lès a l’escola eren castigats a portar un trosset de fusta en un collaret amb la inscripció WELSH NOT –WN–, com a senyal d’escarni. Això fou suficient per a portar endavant un procés d’anglicització en zones on ja hi havia una minoria de nens angloparlants. En aquelles àrees, com la vall de Rhonda, Merthyr Tydfil i algunes valls de Monmonthshire, la majoria de la població era gal·lesoparlant; tanmateix, sota la influència d’un sistema educatiu purament en anglès, la llengua de la minoria passà a ser la majoritària i en el curs de dues generacions comunitats senceres van canviar de llengua, del gal·lès a l’anglès.

      Quan la Llei de l’Ensenyament Mitjà es va establir en 1899, es va barrar totalment el pas al gal·lès, tant a la llengua com a la literatura, en el cicle superior. L’ensenyament en anglès es va enfortir sense ser mai qüestionat, fins que es va formar el grup conegut popularment com Cymdeithas Yr Iaith Gymraeg (Societat de la Llengua Gal·lesa) en el National Eisteddfod celebrat a Aberdare en 1885. Durant sis anys aquesta organització va lluitar perquè el gal·lès s’introduïra com a assignatura a l’escola. Cymdeithas es declarava a favor d’una política de bilingüisme i insistia que l’ensenyament del gal·lès no produïa cap detriment a l’anglès.

      Així, doncs, l’èmfasi que Esyllt Thomas Lawrence va posar sempre en la figura materna, com a punt essencial de la seua formació com a nacionalista i defensora de la llengua gal·lesa, no és un fet que s’haja de passar per alt, si bé és molt possible que es deguera en part a la sobtada mort del pare quan la filla comptava deu anys. Sembla que, a la mare, li hauria agradat d’allò més estudiar altres llengües. Van ser els fills, però, els qui van convertir aquest somni en realitat, ja que dos germans de Lawrence arribaren a ser inspectors d’educació en llengües modernes i ella en dominaria un bon grapat al llarg dels anys. De fet, Lawrence va imitar el comportament sense concessions de la mare i va tractar de fer del català la llengua familiar dins la pròpia llar quan va arribar al Princi pat. D’una altra banda, des dels primers anys mostrà un dels vessants principals d’allò que després seria una preocupació durant la seua trajectòria com a intellectual: la reivindicació de la dona escriptora i la denúncia de l’opressió de les dones en general dins una societat patriarcal. Més encara, el pas dels anys implicà per força una maduresa que va portar Lawrence a construir-se una identitat més adient amb les seues preocupacions intel·lectuals, especialment en l’època de trasllat i assentament a Catalunya. L’assagista anà bastint, a poc a poc, uns senyals que la lligaren amb l’herència materna i l’allunyaren de la paterna. De fet, la seua tesi doctoral, publicada a Mèxic en 1947 amb el títol de Notas sobre García Lorca, està dedicada a la mare. «I fy Mam» (Per a la meua mare), diu en gal·lès aquest primer treball d’investigació. Aquest procés culminà, fins i tot, en un retoc dels cognoms. Si els exercicis acadèmics de Cambridge anaven encapçalats amb la signatura d’Esyllt Thomas, als articles periodístics de Mèxic el cognom Thomas del pare queda ja reduït a una simple T., i l’escriptora signa Esyllt T. Lawrence.

      Els estudis d’ensenyament secundari, els va cursar a la High School for Girls de Swansea des de setembre de 1929 fins a juny de 1937, és a dir, dels dotze als vint anys. Com cal esperar d’aquestes primeres dècades del segle XX, l’educació tant secundària com universitària es trobava rígidament segregada