Esyllt T. Lawrence. Josep-Vicent Garcia Raffi

      ESYLLT T. LAWRENCE:

      UNA GAL·LESA ENTRE DRACS

      Josep-Vicent Garcia Raffi

      Carme Manuel Cuenca

      UNIVERSITAT DE VALÈNCIA 2007

      L’elaboració d’aquest treball ha comptat amb un ajut de la Institució de les Lletres Catalanes l’any 2005.

      Aquesta edició s’ha fet amb el suport de l’Ajuntament d’Arenys de Mar.

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

      © Els autors, 2007

      © D’aquesta edició: Universitat de València, 2007

      Coordinació editorial: Maite Simon

      Fotocomposició i maquetació: Textual IM

      Correcció: Elvira Iñigo

      Coberta:

      Disseny: Celso Hernández de la Figuera

      Fotografia: E. T. Lawrence a l’hort de la casa familiar gal·lesa

      ISBN: 978-84-370-6569-4

      Realización ePub: produccioneditorial.com

      A Caterina, Ferran i Nina,

      i també a Glòria i Rafa

      INTRODUCCIÓ

      En 1932, quan Esyllt Thomas Lawrence tenia quinze anys, va escriure un poema a l’escola secundària femenina de Swansea, la High School for Girls, titulat «Pictures in the Fire» («Dibuixos en el foc») que deia:

      Oft in the over-spreading dusk I gaze

      Into the softly-glowing fire, and see

      Bright caves of flame; but no sun’s dancing rays

      Have ever shone upon this fierce country.

      It is the kingdom of the goblins red,

      Who guard their realm with ever-watchful fear,

      For in the mystic glowing caves ‘tis said

      Lie rubies gathered from lands far and near.

      Oft in the wondrous fire there brightly glows

      A brilliant garden red that never needs

      The care of human kind, wherein there shows

      A flaming wilderness of flow’rs and weeds,

      Which independent grow of sun and rain.

      Death is their fate –their beauty is in vain.

      La vida de Lawrence, marcada per uns interessos que esclataren des de la infantesa, esdevindrà aquest jardí d’un roig brillant que mai no necessita de la cura generosa de ningú, amb les flors que creixen independents del sol i de la pluja. Tot i que la mort falaguera fóra el seu destí esperat, contràriament al que ella expressa en aquest poema d’adolescència, la seua bellesa no fou en va. El reconeixement de les institucions catalanes a la seua trajectòria intellectual amb la Creu de Sant Jordi fou només una petita mostra de la inspiració que aquesta dona, que mai no es va oblidar de les seues arrels gal·leses, exercí sobre moltes persones que gosaren acostar-se a ella, tant a Catalunya com al País de Gal·les.

      Aquest estudi no pretén mitificar Esyllt Thomas Lawrence des de cap punt de vista. Més aviat tot el contrari. Lawrence no és una figura cabdal del món intel·lectual gal·lès o català. L’examen de la seua trajectòria des dels anys d’educació universitària a Cambridge i l’estada a la Facultad de Letras de la Universidad de México, a més de quaranta anys entre Arenys de Munt i Arenys de Mar, mostren una dedicació constant a les lletres i a dues llengües minoritàries, la gal·lesa –la pròpia– i la catalana –la d’adopció. Aquesta dedicació en cos i ànima es va limitar, però, a donar uns fruits que rarament traspassaren les fronteres de l’assaig breu, de la traducció, o de l’article periodístic i, per mol tes raons que explicarem, l’escriptora mai no va veure publicat cap dels treballs de recerca més extensos que havia emprès amb il·lusió i esforç.

      A propòsit de la proliferació d’estudis biogràfics o homenatges pòstums a escriptors, es preguntava amb encert la poeta Teresa d’Arenys fa uns anys (17 de març de 1997):

      ¿Què dimoni n’hem de fer, nosaltres, dels detalls quotidians i trivials d’un magnífic autor ja difunt? De segur que si ell tornés a parlar ens aconsellaria que estiguéssim per la seva obra –que és en definitiva la transformació de tots el materials en brut d’una vida–, i ens traguéssim de la barretina l’obsessió per les «restes negres» que el seu esperit ja ha abandonat.

      L’existència privada de Lawrence es troba embolcallada amb cert misteri. A l’Arxiu Ferran de Pol-Lawrence de la Biblioteca P. Fidel Fita, d’Arenys de Mar, no hi ha cap carta que demostre el que pensava i sentia en la intimitat. Entre els fulls i fulls d’exercicis de classe que es remunten fins als anys d’estudiant universitària a Cambridge, i contràriament a allò que es podria esperar d’una anglosaxona protestant, no hi resta ni el més petit esbós d’una amistat, d’una con fidència transmesa a les amigues britàniques, a les germanes i als germans, a la mare, als amics més propers. No hi ha a penes restes de la seua correspondència. Una possible raó que podria justificar el buit és que, com diu Ferran de Pol en una lletra al professor de català a Bristol, Antoni Turull, el 18 de gener de 1989, «a causa d’un desprendiment de retina de la meva muller vam haver de deixar el mas on vivíem a Arenys de Munt i el trasllat de la biblioteca fou un veritable caos on perdérem molts papers». És possible, però poc convincent. De la mateixa manera, no hem pogut trobar cap exemple de text de creació literària narrativa

      o poètica al seu arxiu, tot i que sabem que, si més no, va escriure a les primeries dels anys seixanta un relat titulat Un drac al jardí. El més probable és que la mateixa Lawrence s’encarregara d’esborrar totes les pistes que podien haver con duït a dibuixar una apreciació més íntima de la seua persona.

      Conta Teresa d’Arenys, l’estimada amiga de Lawrence dels últims anys, que en «el transcurs de l’última vetllada davant la llar de foc, copa de xampany a la mà», quan li va demanar pels treballs que havia escrit i com seria possible trobar-los en el pis per conservar-los, la malalta encomanà a ella i Enric Maass: «Estigueu per l’obra d’en Lluís [Ferran de Pol] i beveu per mi quan jo no hi sigui». Per l’obra d’en Lluís s’ha estat i per ella s’ha begut, també, però calia, a més a més, escorcollar i regirar l’arxiu de dalt a baix per unir les peces del trencaclosques que fou la vida de la gal·lesa.

      Des que vam conèixer Esyllt Thomas Lawrence els autors d’aquesta biografia vam quedar-hi impressionats per la persona, atrets per la seua vida, fascinats pels silencis del passat. Des del primer moment ens va acollir amablement, vam sentir-hi una franca simpatia, en un principi lligada a Gal·les. Quan la nostra antologia de poesia gal·lesa, publicada per la Institució Alfons el Magnànim de València i dedicada a Lawrence, fou al carrer, Ferran de Pol ens va escriure el 17 de novembre de 1992 i ens va dir: «Prou sabeu que sou uns amics nostres únics. Si hi ha algú amb qui desitgem una relació cordial, aquests sou vosaltres. L’amistat, l’afecte i estimació que sempre ens heu demostrat ens lliguen estretament a vosaltres». Després de la publicació de la nostra nota necrològica sobre Lawrence, també Ferran de Pol, ara des de Londres, el 30 de maig de 1995 ens escrigué:

      Ben estimats amics: us escric encara emocionat pel vostre article (molt més que un article) sobre l’obra d’Esyllt. S’ha de tenir molta traça –la vostra–, per oferir una nota mortuòria que doni una idea exacta d’una persona i d’una obra. Durant tota la lectura em sentia emocionat per la vostra informada admiració. No crec que ningú pugui escriure un petit (en el sentit de l’extensió, és clar) assaig tan complet, informat i just. Us