La cultura a la Universitat de València. Del segle XIX a 1985. José Garcelán Muñoz

escissió de l’Ateneo. Alguns dels membres, menys progressistes, consideraven que en aquest «se hablaba de todo lo divino y lo humano con marcadísima tendencia revolucionaria» (citat per Perales, 2009: 54). Aquesta reaparició de l’Academia de la Juventud Católica estava inspirada en les directrius del papa Lleó XIII (1878-1903) per a recuperar i defensar els interessos de l’Església, així com també d’aconseguir la unitat dels catòlics. Las Províncias recull el fet i assenyala que

la animación literaria y artística fue grande en estos meses de invierno. Los centros ya creados aumentáronse con el restablecimiento de la Academia de la Juventud Católica, que eligió por presidente al catedrático de la Facultad de Derecho, doctor don José María Llopis. El señor arzobispo honró con su presencia y su palabra la sesión inaugural.⁷

Al desembre següent també es destaca que «ha celebrado también su certamen anual, con gran brillantez y distinguida concurrencia, la Academia de la Juventud Católica».⁸ Pel que sembla, era l’acadèmia amb més dinamisme a principis dels anys vuitanta: «entre las sociedades literarias, distinguíase por la animación de sus sesiones la Academia de la Juventud Católica», i fins i tot cap a l’abril de 1884 podem llegir que «en los círculos literarios no reinaba la animación propia de este período del año, porque el Ateneo y Lo Rat Penat ocupábanse en el cambio de domicilio: solamente la Academia de la Juventud Católica trabajaba activa y fructuosamente».⁹

      Aquesta associació, en la publicació que editava (Boletín-Revista de la Juventud Católica de Valencia), mostrava la seua predilecció pel món de la universitat, en un intent de recristianitzar la ciència, amb articles com «No hay incompatibilidad entre la ciencia y la religión» o «La restauración en Cristo de la ciencia, es el ideal de la Juventud Católica». Es dividia en distintes seccions: estudis teològics, literaris, de ciències socials i de ciències naturals, en les quals participaven diversos catedràtics, professors i estudiants de la Universitat de València (José Machí, José Creus, Constantino Emo Gibertó, Felipe Farinós, Vicente Guillén o Miguel Marzal), encara que a les acaballes de segle només era un centre dedicat a la literatura, a la teologia, als actes socials i a reunions del conservadorisme metropolità de València.

Tot i això, a través de la premsa podem detectar com molts professors de la Universitat de València participaven en els seus actes, sobretot en les obertures de curs, que se celebraven el mateix mes que a l’Estudi General. Per exemple, a l’octubre de 1881 va pronunciar el discurs inaugural el catedràtic José María Llopis, que parlà de la harmonia entre raó i fe, i en 1885 en fou l’encarregat el doctor en Medicina Eduardo Moreno y Caballero, que va dissertar sobre «les doctrines numèriques i la secta espiritista». Aquell any, de fet, segons Las Provincias, «dicha Academia quiso fundar una facultad de Filosofía y Letras, aprovechando los beneficios concedidos a la enseñanza libre por el Real decreto del señor Pidal, y llegó a establecerla bajo la dirección del doctor don Francisco Caballero Infante; pero el cambio político que a poco sobrevino, hizo que se contuviera la afluencia de alumnos». En 1889 parlà en el discurs d’obertura el professor de Medicina Enrique Slocker, que va tractar les causes morals com a productores de malalties i, per posar un últim exemple, en 1898 va llegir el discurs d’obertura d’aquesta societat el catedràtic de la Facultat de Filosofia i Lletres, Fermín Vilarroya, que va defensar «la urgencia de restaurar la enseñanza de las lenguas clásicas para evitar la decadencia de las buenas letras».¹⁰

      Aquesta no era una societat nascuda a les aules universitàries ni de la iniciativa dels estudiants, encara que hi participaven. Ni tan sols era la condició escolar la que unificava els socis i membres, sinó les seues conviccions catòliques. A més, les activitats tampoc estaven orientades a l’aprofundiment dels estudis ni a complementar amb sessions pràctiques allò après. El fi declarat de la societat era «la edificación e instrucción religiosa de los socios y la propaganda del catolicismo», mitjançant «la celebración y asistencia actos religiosos, cátedras, formación de secciones especiales, biblioteca, prensa y demás medios legales que se acuerden» (Perales, 2009: 55).

      Però amb el temps, les activitats que oferia als universitaris van anar ampliant-se i, amb l’objectiu d’estendre i vigilar el catolicisme de la joventut valenciana, va crear el curs 1885-86 una casa pensió per als estudiants de la facultat. Una altra iniciativa fou l’obertura d’una facultat lliure assimilada de Filosofia i Lletres, on es cursarien tant les assignatures del preparatori de Dret com la llicenciatura de Filosofia i Lletres, encara que la seua activitat fou breu. Finalment, cal ressenyar que també va fer un certamen i vetllada literària amb motiu del centenari del descobriment d’Amèrica, que va guanyar l’estudiant de Dret Juan Bautista Pastor y Aicart (Sánchez Santiró, 1998: 244-245; Perales, 2009: 57-58).

3. LA FIN DE SIÈCLE

      Fins ara hem fet un repàs de les principals estructures i característiques de l’associacionisme estudiantil durant la segona meitat del segle XIX. Hem vist com l’estudiantat va monopolitzar la cultura universitària i va generar múltiples activitats a través d’ateneus i acadèmies. Els alumnes van cultivar, de manera independent, allò que més els interessava, tot aprofitant l’oportunitat que els brindava la Universitat de València, com a espai intel·lectual i de sociabilitat.

      Més endavant tornarem sobre aquestes societats estudiantils, però ara ens centrarem en el que, a principi del nou segle, va tractar-se de fomentar des de dalt, és a dir, des de les instàncies universitàries. Aquestes iniciatives van venir esperonades per tot el moviment cultural que va caracteritzar Europa a finals del dinou i que va incidir en Espanya, sobretot, arran la crisi del 1898.

1. Sobre les característiques de les distintes carrosses i dels altars, vegeu Pedraza (1982: 72-115).

2. Sobre el Gabinet d’Història Natural, vegeu: <https://www.uv.es/uvweb/museu-historia-natural/ca/museu/passat-present-1286032558696.html> [consultat el 22-11-2018].

3. Per a un estudi exhaustiu de les publicacions i revistes estudiantils entre els anys 1875 i 1921, vegeu Perales (2009: 127-145).

4. Antología Almanaque Las Provincias, vol. I (1879-1904), p. 16.

5. Valencia Ilustrada. Revista semanal de ciencias, artes, literatura, industria y comercio, any I, núm. 1 (1877), p. 3.

6. Ibíd., any II, núm. 6 (1878), p. 45.

7. Antología Almanaque Las Provincias, vol. I (1879-1904), p. 10.

8. Ibíd., p. 16.

9. Ibíd., pp. 30 i 55.

10. Ibíd., pp. 23, 83, 135 i 279.

      CAPÍTOL II

      UNS PRIMERS BATECS DE CULTURA UNIVERSITÀRIA

      1. L’AUTONOMIA UNIVERSITÀRIA

      En