La cultura a la Universitat de València. Del segle XIX a 1985. José Garcelán Muñoz

a l’ensenyament la llibertat regatejada (Baldó, 1986: 161).

      Institucionalment, durant el Sexenni, la Junta Revolucionària de València amb el suport de professors krausistes es va llançar a un ambiciós programa d’ampliació d’estudis. A l’Institut s’establiren càtedres d’estudis aplicats (Química, Topografia, Dibuix i Mecànica Industrial); es va crear l’Escola d’Artesans, per a obrers; i es va obrir una Escola d’Enginyers Agrònoms tutelada per la Sociedad Económica de Amigos del País. A la Universitat s’incorporà la Facultat de Farmàcia, les escoles de Notariat i d’Arquitectura; a la Facultat de Medicina es van reprendre els estudis de llicenciatura i es completaren fins al doctorat; en Ciències es va afegir la secció d’Exactes, i es va restablir Filosofia i Lletres fins al grau de doctorat. El motor de totes aquestes reformes fou Eduardo Pérez Pujol, membre de la Junta Revolucionària i també, en aquell moment, rector de la Universitat de València. Però, per a portar-les a terme calien recursos econòmics inexistents i, a partir de 1872, la major part de les escoles va tancar (Baldó i Mir, 2000: 24-25). En tot cas, el Sexenni va significar un canvi rotund. La Universitat va créixer, aparegué l’estudiant lliure, els demòcrates decretaren l’abolició dels rígids controls doctrinaris, s’instaurà la llibertat de càtedra, s’anul·là, com hem dit, la llista tancada de manuals... Però el més rellevant, pel que fa al nostre estudi, fou l’aparició d’associacions de caràcter cultural (Baldó, Mancebo, Sánchez i Blasco, 2000: 96).

2.2 EL CENTRO CIENTÍFICO-LITERARIO

      Aquest període revolucionari va generar un flux constant d’iniciatives que intentaven la creació de societats de caràcter polític i cultural. Germán Perales assenyala dos projectes: per una banda, un ateneu impulsat des de l’Institut de Secundària Provincial, dirigit per Vicente Boix, exclusivament dedicat a l’estudi. Per una altra, un centre literari, científic i cultural que van promoure un grup d’escolars amb la intenció de generar debats al seu si. Així, dos mesos després de la revolució es va constituir formalment aquest últim Centro Científico-Literario, que fins i tot va generar una revista non nata: El Pensamiento Juvenil (Perales, 2009: 17).

      El centre havia de ser «de reunión, científico-literario, donde se egercitaran [sic] los socios de esta clase de trabajos y donde contarían, al propio tiempo, con un gabinete de lectura, especialmente de periódicos». En altres paraules, una iniciativa de caire cultural i científic per tal que els estudiants complementaren la seua formació acadèmica. La nit del 14 de novembre de 1868, alumnes de les distintes facultats van intentar constituir-lo, no només amb l’objectiu d’ampliar els seus coneixements, sinó també de debatre, segons La Gacetilla, «algunas cuestiones en armonía con la calificación de dicha sociedad» (Sánchez Santiró, 1998: 226). Tanmateix, el nombre d’assistents fou insuficient i van haver d’esperar una convocatòria més massiva. En tot cas, veiem com aquest centre era bastant similar a les associacions del període anterior, amb el matís que, en aquest cas, l’objectiu era abastar una major quantitat d’estudiants. Aquesta diferència es pot traduir en termes polítics: enfront de l’elitisme anterior, s’imposà una percepció més democràtica, de participació general.

      El 19 de novembre, els estudiants de les distintes facultats van tornar a reunir-se per redactar els estatuts de la societat, amb una comissió de les facultats de Dret (Sales Ronda i José Manteca), Medicina (Romagosa i Cano Sechent), Filosofia (Piñeiro Marín), Farmàcia (Esed Martínez) i Ciències (Monserrat Fernández). Finalment, deu dies més tard, es va celebrar un míting a la llotja, organitzat pels estudiants universitaris, per a presentar a la resta de l’alumnat els objectius del centre, que sintetitzem en les següents paraules: «unión escolar, la ilustración de los socios, y la propagación de esta misma ilustración» (Sánchez Santiró, 1998: 226-227). És a dir, agrupació de tots els estudiants, desenvolupament cultural d’aquests i propagació d’allò après; un precedent del que serà, uns anys més tard, l’extensió universitària.

      Però el Centro Científico-Literario fou una anomalia en l’associacionisme universitari fins el final de la primera dècada del segle XX. Constituït definitivament el 2 de desembre de 1868, la primera tasca de relleu en què es va embarcar fou la participació en un Congrés Internacional Estudiantil que se celebrava a Gant cap a finals del mateix mes. Aquest fet, segons Sánchez Santiró, cal relacionar-lo amb l’esperit internacionalista que abastava grans sectors de les societats europees entre 1860 i 1870: internacionalisme polític de caire pacifista (amb la Lliga de la Pau i la Llibertat de Stuart Mill, Victor Hugo, Bakunin, Garibaldi); internacionalisme obrerista, amb l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), i també, en aquest cas, internacionalisme escolar, impulsat des de la Federació de les Escoles, que amb el següent text convidava a la Universitat de València a participar en la tercera de les seues sessions: «¡Hermanos! ¡En nombre de esta asociación internacional, en nombre de la Federación de las Escuelas, os invitamos hoy a la tercera de nuestras sesiones universitarias!» (Sánchez Santiró, 1998: 227-228).

      Passades les eufòries de la Revolució Gloriosa, i sobretot vençuda la revolta republicana a València (en la qual els estudiants havien pres part activa) les societats escolars afluixaren. La vida de la ciutat va començar a «normalitzar-se» a poc a poc. El 15 d’octubre de 1869 començà el curs, que es caracteritzà per un cert retraïment i una reorientació en les accions estudiantils: entre 1870 i 1873 es constata l’absència d’una organització semblant a la del Centro Científico-Literario. L’associacionisme estudiantil juvenil perdé l’autonomia que el caracteritzava, i va evolucionar cap a les formes ateneístiques, que després analitzarem (Perales, 2009: 17; Sánchez Santiró, 1988: 235). Cal destacar, tot i això, que l’experiència del sexenni va significar un canvi de rumb: els decrets de Ruiz Zorrilla de 1868 concebien una nova universitat, caracteritzada per la llibertat de càtedra, la llibertat d’ensenyament, l’impuls pedagògic i la llibertat d’assistència dels alumnes, que podien estudiar privadament o en acadèmies i examinar-se en les universitats. Es va propiciar també més contacte amb els problemes socials, com demostra l’organització d’un acte al Paranimf, el 17 de setembre de 1871, amb tres representants de l’Associació Internacional de Treballadors, que clausurà una conferència dels delegats a la ciutat, en un moment en què l’ambient estava caldejat (els successos de la Comuna de París, les vagues, la formació de la Liga de Propietarios...). Un acte en el qual participà el rector Pérez Pujol i que, per cert, li va costar el càrrec (Peset i Palao, 1999: 77; Baldó i Mir, 2000: 24-25).

2.3 L’ATENEO CIENTÍFICO-LITERARIO

      En el període revolucionari, una tertúlia com La Antorcha (en la qual va participar el que seria ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, Amalio Gimeno), que havia nascut durant el sexenni, es va convertir en l’Ateneo Científico, que es va obrir a tothom i va perdre el seu caràcter estudiantil. L’ateneu s’originà en un grup d’estudiants que, al domicili de Francisco Mata y Sanz, feien reunions setmanals «para el cultivo de las letras y ejercicio de la controversia» (Perales, 2009: 53). Ben aviat s’hi associaren altres estudiants, com l’esmentat Amalio Gimeno, Rafael Encinas, Vicente Dualde... que constituïren La Antorcha, presidida per l’estudiant de Dret Fernando de Alisal (qui, a més, era fill d’un magistrat de l’Audiència de València). Després de passar per diversos locals i de créixer, el 1870 va assentar-se al carrer de Gil i Polo, i en aquell moment van canviar el nom de La Antorcha pel d’Ateneo de Valencia, seguint «las corrientes que venían de Madrid». Aquest ateneu, en paraules de Lluís Guarner (1976), era «un centro de cultura que agrupó a escritores, artistas y científicos de Valencia, donde forma un movimiento cultural evidentemente eficaz en la vida de la ciudad» (citat per Sánchez Santiró, 1998: 236).

      En els seus salons, els estudiants de la Universitat van poder assistir a les conferències i els discursos dels homes més destacats i d’alguna dona, no només de la ciutat, sinó de tot Espanya. A més de catedràtics, intel·lectuals i professionals valencians, era estrany que la visita d’alguna personalitat cultural a València no suposara la seua presència en el local de l’Ateneo i, al seu torn, els universitaris no només eren oients, sinó també discutidors, conferenciants i literats.

L’Ateneo condensava una gran varietat intel·lectual