El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita

i li exigí mantenir-lo com espai de pastura per als ramats del homes de Mollet. A canvi d’aquest empriu (ad usum et ademprivium animalium), cadascú d’aquests homes prestaria a Bernat anualment una jova en temps de sembrada.[138]A la parròquia de Sant Pere de Navata, a l’Alt Empordà, per últim, dos masos del domini del monestir cistercenc de Sant Feliu de Cadins havien de lliurar el 1271 un cens d’una quartera de civada racione pasturarum.[139]

L’interès pels recursos de les seves terres incultes portà als senyors a reservar-se facultats d’explotar de manera directa els seus boscos i erms, una facultat que es podia fins i tot estendre als predis temporalment no conreats pertanyents als seus homes de mas. Així, el 1213 els templers establiren un mas a la parròquia de Santa Maria de Martorelles, reservant-se el dret de tallar arbres per fusta i altres necessitats, tant a les terres del mas com al bosc; així mateix es reservaren el dret de fer carbó quan volguessin i de pasturar en les terres del mas el seu ramat, salvant-se sols la integritat dels conreus.[140]Però, l’exemple més evident d’aquesta explotació senyorial directa dels espais incultes el constituïen les devesas, és a dir, els sectors incultes l’explotació dels quals estava reservada al senyor en virtut d’una decisió arbitrària d’aquest. La referència a un mas amb devesa (devesia mansi) s’ha d’entendre, en aquest sentit, com una participació del titular del mas en l’explotació privilegiada dels espais incultes, explotació que el senyor consentia a canvi d’un cens (censum devesie).[141]Podem suposar que les deveses comprenien prats naturals i pastius, però també espais de bosc sotmès a cures especials i que per això manifestaven una composició arbòria específica. La finalitat primordial de les deveses degué ser la de servir com espais de pastura del bestiar, sobretot, del bestiar senyorial. A aquesta finalitat es podien afegir d’altres, com la recollida de llenya i la captura de bèsties salvatges (devesia venacionis). De fet, fins mitjan segle XIV, les deveses apareixen repetidament vinculades a la caça sobretot dels conills.[142]En qualsevol cas, a les deveses s’associava sempre una prohibició de tallar llenya i de pasturar bèsties dirigida a qualsevol que no fos el seu titular. Per tal de fer efectiva aquesta prohibició s’ha de suposar que les deveses tenien algun tipus de dispositiu, permanent o temporal (tanca, closa). Aquest dispositiu permetia, a més, evitar el perill d’un esgotament de les espècies vegetals i animals, així com donar al bosc tallat la possibilitat de regenerar-se.

6.4 Els límits

Aquestes diverses exigències i prerrogatives, resultat d’una apropiació senyorial dels espais incultes, mostren que hi va haver un interès per part dels senyors tant per fiscalitzar l’explotació dels espais incultes que realitzaven els agricultors, com per reservar-se la possibilitat d’explotar de manera directa determinats sectors de l’incultum. Tanmateix, convé no exagerar l’abast real d’aquestes iniciatives i situar l’esmentat procés d’apropiació senyorial en els seus justs límits. Les deveses, per una part, no semblen haver constituït un fenomen d’àmplia difusió i res indica, per l’altra, que hagin comprès sinó limitades extensions dels espais incultes. Quant a les exaccions, observem, d’entrada, que es restringien a determinades activitats: la caça, la talla de llenya i la pastura. Altres activitats, com la pesca d’aigua dolça i la recol·lecció de fruits silvestres, semblen lliures d’exaccions. Però, a més, no tots els senyors semblen haver demanat aquestes exaccions. Dels senyors de la muntanya del Montseny sabem que des de l’any 1175 van atorgar almenys en dues ocasions la seva autorització als habitants de les parròquies del Montseny per pescar, caçar, tallar fusta per la construcció, recollir llenya per cremar, pasturar les seves bèsties i recollir glans a la muntanya sense cap mena de restriccions ni exaccions. La lliure explotació de la muntanya tan sols quedava restringida per al cas de l’explotació comercial de la fusta tallada.[143] Notícies com aquestes indiquen que l’apropiació senyorial dels espais incultes, en qualsevol de les seves formes, tenia els seus límits. Exceptuant el cas un tant especial de la caça, es pot afirmar que ni l’exclusió dels agricultors dels espais incultes arribà a ser absoluta, ni la implantació de les diverses exaccions pot considerar-se quelcom generalitzat. L’explicació d’aquest fet ha de cercar-se en la impossibilitat de resoldre les tensions que havia creat l’apropiació senyorial dels espais incultes. Aquestes tensions venien generades, en primer lloc, per la coexistència d’una concepció patrimonial i una concepció pública de l’incultum, que es traduïa en la coexistència d’un dret a l’apropiació individual i un dret a l’apropiació col·lectiva. Malgrat del procés d’apropiació individual dels espais incultes no s’oblidà mai la idea que inspirava el diploma de 1025, el qual atorgava als habitants del comtat de Barcelona la lliure explotació dels espais incultes. En segon lloc, les tensions esmentades venien generades per la coexistència d’una apropiació individual i una necessitat d’assegurar als agricultors l’accés als espais incultes. D’aquesta necessitat eren clarament conscients els senyors i reflex d’això era el fet que en els seus negocis i pactes procuraven, al mateix temps, fixar les seves respectives pretensions i regular els detalls de l’accés dels agricultors als espais incultes. Per altra banda, la voluntat d’assegurar als habitants d’una contrada l’accés a aquests espais podia fins i tot enfrontar un senyor amb altres senyors. Això és el que reflecteixen una sèrie de plets com, per exemple, el que va enfrontar el 1127 Bernat de Llers amb el priorat Santa Maria de Vilabertran pels prats de Figueres que els canonges pretenien convertir en camps de llaurada. Bernat es va resistir a aquesta pretensió, invocant que els prats havien estat des d’antic un lloc de pastura pels ramats dels habitants del terme de Figueres. En conseqüència, va voler prohibir a l’abat de Vilabertran llaurar els dits prats al mateix temps que exigí que els prats havien de romandre incultes i reservats a la pastura de les seves bèsties i de les dels seus homes.[144]De l’any 1216 data un altre plet que va enfrontar a Arnau, abat d’Amer, i Pere de Requesen, abat de Sant Feliu de Girona, entorn al bosc de Costa en el qual els homes de Taialà havien acostumat a fer llenya dels arbres glandífers i dels altres arbres.[145]Un llarg plet va enfrontar el 1273 a Pere, el bisbe de Girona, en nom dels homes d’Ullà, d’una banda, amb el comte Hug d’Empúries, en nom dels homes de Sant Mateu de Canet, d’altra, per l’accés als aiguamolls emplaçats als límits de les parròquies d’Ullà i Canet.[146]Un altre plet, finalment, data de l’any 1300 i va enfrontar a les monges cistercenques de Santa Maria de Valdonzella amb Guillem Durfort, senyor de Sant Feliu del Llobregat. El motiu del plet va ser la pretensió de l’abadessa de Santa Maria de tancar als homes de Sant Feliu l’accés al bosc i a la garriga de Valdonzella la Vella i de negar-los el dret d’empriu i la facultat de recollir llenya i fer carbó.[147]

Aquests conflictes i els pactes corresponents tenen un interès especial, perquè en ells no es plantejaven exclusivament les pretensions del senyor. De fet, aquest actuava en nom d’un col·lectiu (nomine universitatis hominum) i mogut per la voluntat de garantir a aquest uns tradicionals espais incultes. En aquest sentit, l’apropiació dels espais incultes per part dels senyors pogué generar a aquests nombrosos beneficis materials però distava de representar un fet absolut. En l’aspecte pràctic aquesta apropiació tingué que adaptar-se a la necessitat de permetre als agricultors l’explotació dels espais incultes perquè d’aquest accés depenia en bona part el funcionament de les economies pageses. La història dels espais incultes es vinculava, d’aquesta manera, a la història de l’explotació pagesa (al mas) i a les estratègies senyorials per garantir la reproducció d’aquesta. Resulta plausible pensar que aquest fet degué afavorir la permanència d’una concepció que considerava la possibilitat d’aquesta explotació com un dret atorgat al col·lectiu d’habitants