El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita

Però, l’amenaça de l’erosió també depenia de la cobertura del sòl i del tipus de conreu que s’hi practicava. De fet, s’ha constatat que l’erosió sol afectar sobretot els vessants d’inclinació mitjana (fins al 12-13%) i que es cultiven des d’antic.[86]

5.3 La regeneració de les terres

L’objectiu de garantir la productivitat de les terres de conreu que pertanyien al mas s’intentà assolir de diverses maneres: per exemple, mitjançant la construcció de rases per a l’evacuació de l’excés d’aigües a les parcel·les que pel seu emplaçament es podien veure afectades negativament per les pluges prolongades o per la crescuda d’un torrent veí, sobretot, quan el sòl manifestava una escassa permeabilitat, així com quan es veia afectat per l’ascens de les aigües de saturació. El mateix objectiu de mantenir la productivitat de les terres es perseguí també incidint en el continguts de nutrients del sòl, en l’estructura i textura d’aquest, així com en la seva capacitat per retenir l’humitat. No cal dir que l’estudi sobre el grau d’aplicació real d’aquestes pràctiques ha d’enfrontar-se a un decebedor silenci de les fonts. Amb tot, quelcom podem afegir a la simple enumeració de les diferents pràctiques constatables. Comencem per senyalar que ja a les Etimologies d’Isidor de Sevilla (coneixedor dels escrits agrònomics romans) trobem una descripció dels diversos processos de treball que requeria una òptima cultura agri.[87] En concret, Isidor cita la cinis, que designa (segons sembla) la crema de les males herbes perquè la terra es desprengui del seu humor inútil; l’aratio, la llaurada preparativa, realitzada dues vegades a l’any; la intermissio, el guaret aplicat en anys alterns perquè el sòl pogués recuperar la seva força; la incensio stipularum, la crema dels rostolls; la stercoratio, la dispersió dels fems pels camps; l’occatio, el treball de besllaurar, o sigui, de rompre amb l’aixada els grans terrossos una vegada realitzada la sembra; i la runcatio, l’escarda, consistent en arrancar de la terra les males herbes. Veurem que diverses d’aquestes pràctiques descrites per l’enciclopedista hispanogot ens consten que van ser aplicades també durant els segles que estudiem.

      5.3.1 Els fertilitzants

L’aplicació de fertilitzants al sòl tenia la finalitat de proporcionar a aquest una sèrie de substàncies (humus) i nutrients (nitrogen, potassi, fòsfor), per tal d’incrementar així els rendiments i la qualitat de la vegetació i millorar les propietats fisicoquímiques i biològiques del sòl.[88] Entre els possibles fertilitzants es distingeixen, per una part, els orgànics (fems humans i animals, residus vegetals), designats com fimus i stercus, els quals, segons Isidor de Sevilla, amb el seu poder nutritiu fan exuberants les plantes i tornen els camps pròspers i fecunds.[89] Per altra part, estaven els fertilitzants minerals (cendres). L’ús d’un o altre tipus de fertilitzants i la quantitat a aplicar depenia de les diferents necessitats de les espècies conreades. (Concretament, les verdures exigien fertilitzants orgànics, mentre els cereals requerien una menor quantitat de substàncies nutritives que altres plantes, fet que precissament va afavorir el seu conreu extensiu.) En general, però, estem mal informats sobre les pràctiques de fertilització als segles X-XIV. Amb tot, hi ha indicis que revelen que la pràctica de fertilitzar les terres amb fems sembla adquirir una rellevància creixent en els segles XII i XIV. Ho suggereix, per exemple, la multiplicació de notícies relatives a recintes dedicats específicament a deposar i fermentar els fems (fumurilio, femoracium...). Aquests femers semblen emplaçar-se sempre a prop de les cases. Això podria fer pensar en una major difusió de les pràctiques d’estabulament, encara que el subministre de fems no depenia exclusivament del ramat estabulat. En qualsevol cas, l’existència mateixa d’aquests recintes es significativa perquè indica l’esforç d’una fertilització intensiva i curosament aplicada. En contrast, la pràctica de femar la terra deixant al ramat pasturar sobre els rostolls resultava bastant menys efectiva, perquè l’adob no es distribuïa sinó irregularment sobre els camps i perquè una part d’aquest no trigaria molt temps en ser deslavat per les pluges.

Des del segle XIII, sobretot, els senyors no sols multiplicaren les exigències relatives a la femada de les seves terres (opus ad femandum) sinó que a més començaren a insistir repetidament en els contractes agraris en l’obligació d’adobar regularment les terres que establien. L’any 1241, per exemple, el prior de Santa Maria de Terrassa va atorgar el mas Coll i va exigir al seu titular llaurar-lo adeqüadament i femar-lo cada dos anys (ad bene laborandum et meliorandum et femandum unum annum et alium non).[90] El 1250 els monjos de Sant Cugat del Vallès van exigir al titular d’un mas de Cerdanyola del Vallès femar cada tres anys les terres del seu mas (de tribus in tribus annis femetis bene terras eiusdem mansi).[91] També el contractes establerts pels propis homes de mas amb altres agricultors evidencien aquesta preocupació pel subministre d’adobs. Un contracte de parceria, per exemple, conclòs entre Pere Boscà i la seva dona Arsenda, per una part, i el seu fill Guillem, per l’altra, atorgava a aquest últim i per cinc anys, el mas familiar, a la parròquia de Sant Pere d’Octavià, amb l’obligació, entre d’altres, de reservar per a la femada de les pertinences del mas tots els fems deposats a les seves cases.[92] Però, malgrat aquestes diverses notícies resulta impossible mesurar l’efectivitat d’aquesta pràctica sobre la productivitat agrícola. Els femers que se citen com annexes d’unes cases degueren servir, sobretot, per adobar les parcel·les més properes als centres de residència, aquelles que es dedicaven als conreus més intensius: fonamentalment els horts. En general cal assumir un dèficit de matèries primeres orgàniques i fermentables, un dèficit que no podia compensar-se per pràctiques que milloressin la composició química del sòl. L’explicació d’aquest dèficit està en les pròpies característiques de l’agricultura mediterrània: en l’escassa rellevància de l’estabulament i la manca d’integració entre ramaderia i cultura de l’agre. Però, tot això no ha de conduir a conclusions excessivament pessimistes. No oblidem que la femada no era la única manera de fertilitzar les terres i que, sens dubte, es coneixien una sèrie de possibilitats alternatives: les propietats regeneratives dels ossos i de les cendres no s’ignoraven;[93] tampoc es desconeixia la pràctica d’enriquir de manera natural i restituir el vigor al sòl enterrant la palla (femare de palea) i els residus d’aquelles plantes que conserven les substàncies (nitrogen) que prenen de l’aire i del sòl (les tiges dels llegums, del cànem i del lli, els sarments i les fulles dels ceps...).

      5.3.2 Les alternàncies

No hi ha dubte que els agricultors degueren ser conscients de que els rendiments dels seus camps baixaven si es conreava la mateixa planta sobre una mateixa parcel·la durant un nombre prolongat d’anys. També degueren saber que un guaret variable però generalment breu era amb el subministrament de fertilitzants la base per una regeneració de la fertilitat del sòl. L’alternància bianual de cereals d’hivern i guaret sobre una mateixa parcel·la representava el sistema tradicional a l’àmbit mediterrani, on s’associava amb una determinada estructura parcel·laria i un determinat tipus d’arada i llaurada.[94] Aquest sistema era practicat pels agricultors de l’Antiguitat i recomanat pels agrònoms romans. Isidor de Sevilla, per la seva banda, presenta la pràctica del guaret com quelcom indispensable per una òptima cultura de l’agre.[95]La seva referència al vervactum verno aratum,[96]permet precisar el guaret no com una terra abandonada a la seva sort, sinó com una terra no sembrada que mitjançant la llaurada es preparava per la sembra següent. La funció del guaret era deixar reposar un sòl esgotat i preservar les seves reserves d’humitat. (Aquesta necessitat de retenir la humitat