El meu tiet Patxunguis. Jose Ignacio Valenzuela

mateix preparava i que aquell dia barrejava essència de fusta d’un bosc humit amb taronja acabada d’esprémer i un bocí de xocolata amb ametlles. Em vaig imaginar que, abans de la meva arribada, durant les llargues nits en què no hi havia ningú a l’habitació dels convidats, el tiet Nino es dedicava a practicar aquelles carícies que tan bé li sortien, per si mai tenia una filla. Ja sé que penseu que una neboda no és ben bé com una filla, però, si més no, ara el tiet tenia un cap de veritat que podia acaronar.

      —No t’amoïnis, Eva, jo t’ajudaré a triar què vols fer quan siguis gran —va dir mentre somreia amb entusiasme per primera vegada.

      I jo, per primera vegada en molts dies, vaig somriure amb ell.

      Semblava un bon començament, oi?