Cap altre amic que les muntanyes. Behrouz Boochani

i s’evita que la barca sotsobri. L’estat de la barca era tan deplorable que, efectivament, estava a punt d’enfonsar-se.) El Pingüí és l’únic que no ha fet cas de l’ordre del capità i s’ha estat on és ara, com una planxa metàl·lica estesa a terra. Uns quants han provat d’aixecar-lo, però era com si l’haguessin clavat a la coberta per les extremitats. Així doncs, està en aquesta posició des d’aquesta nit. Potser mentalment encara veu una allau d’imatges de la tempesta. Sembla que no s’adoni gens del que té al voltant, inconscient de l’entorn immediat i del vaixell enorme que ens ha salvat. Sembla com si pensés que el mínim moviment l’ha de matar.

      L’Amic del Noi dels Ulls Blaus li introdueix una galeta a la boca i la hi fa baixar amb aigua. Però ell continua enganxat a la coberta com si fos cola. Ni tan sols s’ha mogut sota el dosser que cobreix la cabina del capità. És indubtable que ha viscut una nit esborronadora al costat del nostre esgotat capità, mentre la pluja els queia al damunt com rocs pesants i el vent els fuetejava amb ferotgia fins a aquest matí. Ha esdevingut captiu de la mort, enclaustrat en el seu cos. Paradoxalment, potser si hagués cedit només un dit, la tempesta no l’hauria deixat tan baldat.

      Ara sembla un tros de carn pàl·lida. Els homes que se’n burlen també estaven pàl·lids de por aquesta nit. No s’adonen que el Pingüí és molt valent; l’home de qui es riuen ja va estar a punt de morir una altra vegada. Deu ser una qualitat misteriosa i secreta: un coratge que li permet desafiar aquest oceà per segona vegada, reptar-lo altre cop malgrat les onades colossals.

      Veient-lo tan abatut, famolenc i esfereït, els altres s’envalenteixen i se senten més segurs: una actitud perversa. Els febles sempre se senten poderosos quan veuen patir els altres. Veure com els altres s’enfonsen fa sortir l’opressor que tots duem a dins. L’enfonsament dels altres fa que ens sentim satisfets del nostre estat.

      Un noi ros a qui se li comença a pelar la cara seu en una vora de la barca amb el seu amic calb, i assenyala el Pingüí mentre deixa anar unes riallades sonores. Com els altres, intenta no fer cas de la por que sent, de la seva feblesa; s’estima més amagar-la sota una capa d’alegria.

      Fa uns quants dies, quan vam atracar a l’última illa indonèsia, a molts passatgers els feia basarda el mar tempestuós i van provar de convèncer el capità de tornar al continent. Però el Noi Ros i uns quants nois més van amenaçar el capità i els passatgers, i van exigir de reprendre el rumb cap a la nostra destinació original. No vam tenir cap altre remei que cedir. He d’admetre que jo estava a favor de continuar la ruta, però no vaig dir res. Ara em turmenta un sentiment de culpa; ningú més tenia cap possibilitat davant d’aquella colla de joves tossuts, i això, és clar, m’incloïa a mi.

      En aquells dies hi va haver un moment en què el Noi Ros va caure per la borda. Aquesta situació va provocar rialles i bromes. El noi espernegava i movia els braços frenèticament i ben espantat, com un ratolí que s’ofega. El Beneit Esdentegat, en un gest de valentia, es va llançar a les ones i el va tornar a pujar a bord. Tan bon punt el noi va posar els peus a la coberta, va començar a vomitar aigua de mar amarga, tremolant i estremint-se, feble com un ratolí negat.

      I per això ara el Noi Ros troba consol en l’estat deplorable del Pingüí, per dissimular la seva pròpia fragilitat i la por que té arrelada ben endins. Obre la boca de bat a bat i se li veuen les dents grogues. Avui és l’humà més poderós del món, a diferència del Pingüí, que és el més dèbil i el més poruc.

      A alguns sembla que no els interessa gaire el Pingüí. Un noi alt que fa dues nits molestava les famílies i escridassava les dones ara es veu tranquil. Es menja les engrunes de galeta que queden al cul d’un embolcall de plàstic. Tot de bocinets se li han acumulat al voltant de la boca, i una pols de galeta li cobreix el borrissol del llavi superior. Sembla un gat que ha ficat el cap dins d’un bol de llet. S’empassa les engrunes diminutes de galeta i passa la llengua per la resta de l’embolcall. La manera com aixeca el cap del plàstic i després l’hi torna a enfonsar em fa pensar en una cabra que té la menjadora plena de farratge deliciós durant un hivern assotat per la fam. Tira el musell cap endavant, s’omple la boca i després aparta les barres del plàstic i va remugant. Sembla satisfet. No para mai de mastegar, tot i que continua xerrant. Mastega, engoleix i escup una sèrie de paraules a l’aire. Jo l’escolto i, si bé no sembla que s’adreci a ningú en concret, encara vol que els qui seuen al voltant l’escoltin. Sembla que justifiqui la conducta dels dies anteriors.

      —Ja us vaig dir que no havíem de girar cua...

      »Sabia que finalment arribaríem a Austràlia...

      »Sabia que no havíem de sucumbir als raonaments d’aquestes dones espantades...

      »Benvinguts a Austràlia...

      »Només cal una mica de coratge!

      I així anava dient, empastifant amb aquestes peculiars expressions d’orgull i d’arrogància l’embolcall de plàstic de les galetes.

      Els mariners encara ens miren des de la coberta del vaixell, des d’allà dalt, vora les piles de contenidors que arriben fins al cel. Miren cap avall, cap a la nostra barca i els seus passatgers. Miren els que abans estaven assetjats pel caos i la commoció però que ara estan tranquils, encara que exhausts. Alguns dels mariners fan fotografies; volen gravar imatges de nosaltres, els supervivents. Estaven tan expectants com nosaltres, sens dubte... Nosaltres esperem il·lusionats l’arribada de la marina australiana, ells esperen poder-nos lliurar i desfer-se de la nostra barca. Els mariners a bord del vaixell deuen tenir ganes de continuar la travessia, de reprendre el rumb.

      Passen les hores, seiem sota el sol abrusador, esperem sota el sol despietat, esperem amb dolça expectació. Esperem mentre sentim l’olor de la llibertat.

      En el fons del meu cervell, però, hi bull una cosa que m’amoïna. Tinc por que la policia marítima d’Indonèsia aparegui de sobte a l’horitzó. Tinc por que es presentin i ens ho espatllin tot.

      Algunes dones s’han armat de valor per sortir del seu cau a la coberta inferior. Han pujat per afrontar la calor tòrrida del sol; potser amb l’esperança que aquí dalt la suor se’ls evaporarà. Una d’elles és la dona d’en Mani de la Cama Esguerrada;7 porta el seu fill de dos anys en braços. La criatura xiscla i plora; és com una mena de cant llarg i eixordador. El so dels plors de l’infant em ressona a les orelles i em travessa els pensaments. Em fa l’efecte que em rosega el cervell.

      A cada crit, en Mani de la Cama Esguerrada fa una passa endavant, insegur. Acaricia el rostre de la criatura i després torna a recular. Cada vegada que va endavant i enrere, la dona el mira amb una expressió de crítica i frustració. Ella li parla amb condescendència, d’una manera que deixa entreveure que es pensa que tot això ha estat cosa del seu marit, i que ell té tota la culpa que ara vagin a bord d’aquesta barca en aquesta odissea marítima. Així i tot, la seva mirada tirànica reflecteix alguna cosa més. És evident que està darrere de cada decisió que pren el matrimoni. Amb la seva actitud intimidadora, és difícil d’imaginar que aquest pobre home agemolit hagi pogut dir-hi la seva, en aquesta qüestió. La dona bressa la criatura, que no para de plorar. Mira de distreure-la assenyalant amb gestos l’oceà infinit, pensant que l’extensió d’aigua potser aturarà els plors. Però la imatge de l’aigua encalmada no captiva l’infant, i els seus crits i plors s’intensifiquen.

      Tothom fa cara d’estar cansat de tant d’enrenou. Aquesta família deu haver pujat de la coberta inferior per fugir de la pluja de queixes que els queia al damunt allà sota.

      L’iranià que sembla que ha viscut sempre marcat per la irascibilitat seu en un costat i no para de rondinar i deixar anar obscenitats en veu baixa. Mentre murmura t’adones que es va preparant i que, a poc a poc, es va encenent. La veu li va pujant en crescendo, fins que les arrugues que se li veuen entre les celles i al front es tornen vermelles i lluents i ja no es pot controlar més. Aleshores diu bramant: «Si no feu callar aquesta criatura, us tiraré a tots a l’aigua». La fúria reflectida en la cara de l’Iranià Irascible i en el seu to de veu és tan intensa, que la família es retira altre cop a la coberta inferior murmurant en veu baixa.

      El