Cap altre amic que les muntanyes. Behrouz Boochani

s’ocupa de la motobomba inactiva, n’estira la corda d’arrencada una vegada i una altra amb tota la rapidesa i força que li permeten els músculs. Però a cada moment el motor gruny i s’apaga.

      Tot s’ha acabat. Sento que el capità suggereix de tornar. No puc ni imaginar la possibilitat de tornar a la costa, un lloc marcat per la manca d’habitatges i per la por de la gana. El perill de ser detingut per la policia corrupta d’Indonèsia i de ser deportat al lloc del qual he fugit em fa pànic. El Noi dels Ulls Blaus, que s’està dret vora el capità, li respon a crits que no queda altre remei que continuar endavant: no podem recular.

      El Jove de la Cua maleeix el capità. «Només hi ha una opció: continuar en la mateixa direcció peti qui peti!» El capità aguanta el timó però fa un gest com si es tallés el coll per indicar que això seria la mort. Tot i que és jove, ha navegat per molts mars. Mira de fer-nos entendre els perills del risc que volem assumir. Però no pot convèncer ningú, malgrat la seva experiència.

      Hem pres una decisió: prosseguir l’aventura. Sentim que hem cremat les naus. Només queda una opció, només un camí endavant, avançar, endinsar-nos en la immensitat de l’oceà.

      Ara els homes que estem desperts hem de fer la feina de la petita motobomba i hem de buidar l’aigua que entra per una via que hi ha al buc. L’ajudant del capità ens dona dues galledes petites i va a la sala de màquines. El Noi dels Ulls Blaus s’està a l’escala que porta a la sala de màquines i jo em situo a fora, a prop de la borda, per fer una cadena de tres. L’ajudant del capità omple la galleda d’aigua i la passa al Noi dels Ulls Blaus, el qual me la passa a mi. Mantenim un ritme enèrgic, fins i tot enmig de les onades embravides que ens comencen a envoltar.

      L’aigua entra pel forat, nosaltres omplim una galleda, ens la passem d’unes mans a les altres i l’aboquem al mar. Així que he buidat una galleda n’arriba una altra. L’ajudant del capità és tan ràpid que no trigo a quedar esgotat. Només veig galledes d’aigua, braços morens que passen les galledes i la cara jove i espantada del Noi dels Ulls Blaus.

      Muntanyes d’onades que s’alcen i cauen.

      No podem fer-hi res; l’aigua va entrant a la sala de màquines i ja és mig plena; hauríem d’haver evitat que el nivell pugés tant. L’Amic del Noi dels Ulls Blaus i el Jove de la Cua són a l’altre costat de l’embarcació, atrafegats amb la bomba d’aigua espatllada. En comproven l’oli i miren de fer anar la corretja i les manovelles, que s’entossudeixen a no respondre.

      I aquesta lluita dura per la supervivència té lloc mentre tots els altres passatgers dormen a la coberta. Aboquem l’aigua de les galledes a les onades rugents. Mentre les buidem, concebem esperances i ens animem. Però la nostra fortitud depèn del nivell d’aigua.

      A l’altre costat de l’embarcació, on hi ha l’Amic del Noi dels Ulls Blaus, la bomba d’aigua s’engega unes quantes vegades, però de seguida es torna a apagar. L’Amic del Noi dels Ulls Blaus i els altres la desmunten i la tornen a muntar diverses vegades. Tota la seva energia se centra en les peces d’aquest aparell petit i horrorós. Cada soroll que fa la bomba dona esperança. Cada vegada que s’apaga, es torna a imposar el so detestable de les ones que, implacables, s’estavellen contra el buc de la nostra embarcació.

      Tot l’esforç culmina finalment en un grinyol estrident i la bomba s’espatlla del tot. Ara sabem del cert que no té remei. La primera línia de la nostra guerra injusta contra l’oceà, la nostra lluita per abraçar la vida, es concentra en un sol punt: el forat que hi ha al fons de l’embarcació i que cada segon que passa es va eixamplant.

      Però quan miro, veig que l’aigua va disminuint amb cada galleda que buidem. Ja veiem el terra de la sala de màquines. S’ha girat la truita, i sento que ho podem fer: podem tornar tota l’aigua a l’oceà. Tenim la seguretat que l’endemà, al migdia, haurem arribat a la nostra destinació. Ara l’aigua de la sala de màquines s’ha reduït, i puc descansar o caminar pel caos de la barca. Tinc ganes de despertar els altres. Tinc ganes de fer-los adonar-se de la proximitat de la mort.

      Per tota la coberta hi ha persones amuntegades que dormen com socs. Alguns dels joves cepats han sortit de la cambra i ara s’aboquen per la borda. Tenen la cara vermella i brillant per la intensitat del sol, i quan m’hi acosto veig que estan xops de vòmit groc i d’aigua de mar. Els agafo per les espatlles i els sacsejo alhora que els escridasso fins que entenen la situació amb l’onatge i el perill de mort. Però només responen amb grunyits i escuma a la boca. Estan tan dèbils i febles que ni tan sols poden formar una frase sencera. No queda cap vestigi d’aquells joves arrogants i insolents que han turmentat les dones i les criatures a l’inici del viatge. Els seus músculs no ens serveixen de res ara.

      Les famílies estan comprimides a l’extrem de la barca. M’adono que els singalesos han recuperat el seu fillet.

      Aixeco els braços feixucs d’un pare i d’una mare que descansen sobre l’estèrnum d’una criatura i gairebé l’asfixien, i els poso sobre les cames febles de l’infant. No vull destorbar la sagrada unitat familiar mentre estan immersos en les profunditats del son, però no vull que la criatura s’ofegui sota les extremitats dels seus pares. Veig en aquest moment que l’infant està connectat amb el seu pare i la seva mare, arrecerat en el santuari dels seus braços. Guardo la imatge en un racó de la meva ment apesarada per poder-la tornar a veure de tant en tant.

      La tragèdia ja ha colpejat la nostra embarcació, però encara avancem a una velocitat constant, com una cançó que harmonitza amb les pujades i baixades de les ones.

      Una caravana de cossos cansats i encorbats en un son immòbil, enmig de la immensitat de l’oceà, empesos per les onades gegantines. Sento l’olor de la mort.

      Tinc una sensació increïble de domini i de terror en el meu cos escanyolit i en els músculs cansats. Hauria de tornar a la sala de màquines.

      L’aigua l’ha envaït i com més va, més en va pujant el nivell altre cop. L’ajudant del capità, tot sol, n’omple galledes, puja el tram curt d’escales i, amb totes les seves forces, les buida a l’oceà. Mentre tragina l’aigua, se’n vessa a la coberta i l’aigua llisca per sota de les persones que hi ha ajagudes. L’Amic del Noi dels Ulls Blaus i els altres tornen a seure a les seves posicions i es veuen més atorrollats que mai. Estem cansats i cremats, però crec que compartim un sentit de solidaritat, d’una causa comuna. Hem de trobar la força de voluntat per estar desperts i lluitar. Dormir equival a morir. Torno a posar-me a treure aigua. No és el moment d’estar-se assegut.

      Em cruspeixo una poma del Noi dels Ulls Blaus amb quatre queixalades i em planto a les escales. El Noi dels Ulls Blaus i jo ens intercanviem les posicions; és un canvi tan petit que els meus músculs cansats no s’hi coneixen. Tant se val si m’estic dret a les escales o a la vora de la barca, el que és important és que no parem de buidar galledes, que no parem de passar-nos-en. L’ajudant del capità n’omple una i me la dona. Jo agafo una galleda buida del Noi dels Ulls Blaus i la faig arribar a la sala de màquines. Ritme i acceleració, control i velocitat: mans que es mouen i galledes amb anses primes. Tot un dia sencer de lluita contra un forat que cada vegada s’eixampla més.

      Per més aigua que traiem, el nivell d’aigua a penes baixa. Ja ens arriba fins a la cintura. L’Amic del Noi dels Ulls Blaus i els altres tornen a la bomba, encara que tots sabem que s’ha apagat per sempre. Som com algú que cau des d’una gran altura i s’aferra a qualsevol cosa. En la lluita per eludir la mort es té tendència a creure en els miracles. Sorgeix la fe. Seria un miracle sentir el rugit de la bomba d’aigua.

      El Forçut Musculós fa anar les manovelles amb totes les seves forces, però no passa res, res de res. La bomba d’aigua és un cadàver, immòbil com els cossos que jauen a la coberta.

      Unes onades espantoses ens envesteixen des de tots costats i fan un soroll terrible. I com que són gairebé dues vegades més grosses que les d’abans, sembla que hagin de partir la nostra pobra embarcació per la meitat. La barca trontolla amb tanta violència que l’ajudant del capità perd l’equilibri i ens aboca l’aigua sobre el cap en comptes de tirar-la per la borda. El mar