La meva vida, sense embuts. José Manuel Bernal Llorente

ens ha permès percebre possibilitats noves per a l’Església. Perquè les comunitats emparen, en els seus objectius originals, la pretensió de constituir noves alternatives d’Església, és a dir, noves formes de presència de l’Església en el món i en la societat, noves formes de ser fidels al missatge de Jesús, nous estils de vida, menys sofisticats i més propers a la gent humil, a la gent del carrer, sense convencionalismes i sense postures artificials.

      Les petites comunitats sorgeixen arran del Concili i es multipliquen com bolets. Hi ha una insaciable recerca de formes de vida cristiana que encarnin amb fidelitat el missatge de Jesús i l’estil de vida que ell anuncia a l’Evangeli. L’atenció es fixa en l’exemple de les primitives comunitats cristianes, tal i com s’explica en els Fets dels Apòstols: «Tots eren constants a escoltar l’ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries» (Fets 2,42). Més endavant: «Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots; venien les propietats i els béns per distribuir els diners de la venda segons les necessitats de cadascú. Cada dia eren constants a assistir unànimement al culte del temple. A casa, partien el pa i prenien junts el seu aliment amb joia i senzillesa de cor» (Fets 2,44-47). Aquests resums sobre la situació de la comunitat es repeteixen diverses vegades en les primeres pàgines dels Fets. Transcriuré una altra notícia que corrobora i completa el text anterior: «La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots» (Fets 4,32); «Ningú d’entre ells no vivia en la indigència, perquè tots els qui eren propietaris de terres o de cases les venien, portaven el producte de la venda, i el dipositaven als peus dels apòstols. Després era distribuït segons les necessitats de cadascú» (Fets 4,34-35).

      En aquests escrits s’inspira l’estil de vida de les comunitats cristianes de base en l’actualitat. Està passant el mateix que va passar a l’Edat Mitjana, quan van aparèixer les ordes mendicants. També aleshores aquests grups de germans mendicants, que recorrien els vells camins d’Europa predicant l’evangeli i els fraticelli del poverello d’Assís, van tenir com a mirall i punt de referència l’exemple de les primeres comunitats. D’elles han après a cultivar la paraula de Déu a través de l’estudi de la Bíblia i la celebració de la Paraula. Això ens ha impulsat, en el si de les comunitats, a estudiar l’ensenyament dels grans mestres de l’espiritualitat i de la teologia; a prestar atenció als esdeveniments de la vida política i social, als conflictes laborals, a les calamitats i patiments de la societat, per interpretar-los des de la fe, examinant les seves causes i prenent decisions i actuacions evangèliques.

      Al costat d’això ens urgeix de forma especial, a les comunitats, posar en pràctica la comunitat de béns, creant una sensibilitat solidària i compromesa, oberta a les necessitats dels grups socials marginats, dels grups humans que integren les anomenades bosses de pobresa. Molts dels nostres, pertanyents a les comunitats, col·laboren en moltes de les activitats promogudes per Càritas i per altre tipus d’organitzacions (ONG) que presten serveis entre els immigrants, els treballadors temporers, els interns de les presons, els sense-sostre, drogoaddictes, víctimes de la sida, etc. Aquesta és, segons el nostre parer, la forma moderna i actual de reproduir avui el comportament solidari de les primeres comunitats cristianes.

      El centre medul·lar al voltant del qual es desenvolupa la vida de les comunitats és l’Eucaristia, com ho va ser la fracció del pa en l’Església primitiva. Les comunitats de base busquen avui un estil nou de celebració, que encaixi amb el petit nombre de participants i amb el reduït espai on té lloc la litúrgia, de vegades en cases particulars, amb regust de llar domèstica i d’estretes relacions familiars. Cal idear un llenguatge nou, diàfan i directe, sense estereotips ni tons grandiloqüents, però cultivat i net. Cal evitar els gestos ampul·losos, adequats potser en una catedral, però impropis en un recinte petit; ni l’encens, ni les processons, ni les grans polifonies, ni els desplaçaments solemnes, ni tan sols el so de l’orgue. Cal buscar unes expressions litúrgiques adequades. Hem de recuperar l’estil de les primitives celebracions a les cases, les domus ecclesiae, senzilles i intenses, com l’Eucaristia romana del segle II que descriu sant Justí màrtir. L’important és la comensalitat fraterna, la caritat que uneix els participants i, sobretot, la trobada intensa amb el Senyor ressuscitat i gloriós, al qual reconeixem present en partir el pa. A ell, el glorifiquem, el lloem, el reconeixem com a Mestre i Senyor. Ell és l’eix, l’impulsor de la vida de la comunitat. La celebració de l’Eucaristia culmina en compartir els germans, junts, el cos i la sang de Crist en el pa i en el vi. Asseguts a la mateixa taula, compartim el banquet del Regne, el sacrum convivium cantat per Tomàs d’Aquino i ens sentim comensals del Regne messiànic a l’espera de la seva darrera arribada.

      I junt amb l’Eucaristia, les reunions de pregària, l’escolta de les santes escriptures i la interpretació dels grans mestres de l’espiritualitat. Moments de silenci profund, d’endinsament en la intimitat del cor, de col·loqui íntim amb el Senyor en comunió amb els germans.

      Aquest és, sens dubte, l’estil de les comunitats cristianes del futur. Així ho pressenten molts teòlegs, i aquesta és la seva aposta. Per corroborar-ho transcriuré una cita del recordat teòleg alemany Karl Rahner parlant de les comunitats de base: «L’Església del futur serà una Església que es construirà des de baix, per mitjà de comunitats de base de lliure iniciativa i associació. Hem de fer el possible per no impedir aquest desenvolupament, sinó més aviat per promoure’l i encarrilar-lo correctament» (Cambio estructural de la Iglesia, Cristiandad, Madrid 1974, 132). Aquestes paraules de Rahner són ratificades sorprenentment pel llavors cardenal Joseph Ratzinger, en reconèixer l’increment de les comunitats com un gran esdeveniment eclesial del nostre temps. Les designa com «la floració de nous moviments que ningú planeja ni convoca i que sorgeixen de la intrínseca vitalitat de la fe». Més endavant, en el mateix document, Ratzinger comenta: «Ningú no ignora, tanmateix, que entre els problemes que aquests nous moviments plantegen hi ha també el de la seva inserció en la pastoral general. [...] Sorgeixen tensions a l’hora d’inserir-los en les actuals formes de les institucions, però no són tensions pròpiament amb l’Església jeràrquica com a tal. S’està forjant una nova generació de l’Església, que contemplo esperançat. […] En aquest sentit, la renovació és callada, però avança amb eficàcia. S’abandonen les formes antigues, encallades en la seva pròpia contradicció i en el regust per la negació, i està arribant allò que és nou. […] La nostra tasca –la tasca dels ministres de l’Església i dels teòlegs– és mantenir-li obertes les portes, disposar-li el lloc» (Card. Joseph Razinger, Vittorio Messori, Informe sobre la fe, BAC, Madrid 41985, p. 50).

      Les sorprenents paraules del cardenal Ratzinger són un testimoni valuós sobre les comunitats i sobre l’influx determinant que han de tenir en l’Església del futur. Ens alerta el qui serà Benet XVI del greu problema que aquests grups de cristians plantejarà, sens dubte, a les institucions de l’Església. Cal ubicar les comunitats en l’entramat de l’organització eclesiàstica, cal reservar-los un lloc digne, de responsabilitat, cal comptar amb elles. És una tasca que Ratzinger encomana als ministres de l’Església i als teòlegs. Cal evitar l’espectacle lamentable que actualment s’està oferint en moltes diòcesis: en l’organització eclesiàstica diocesana amb prou feines si es té en compte l’existència de les comunitats cristianes de base, no s’hi compta, com si no formessin part de l’Església local. Se n’ignora la importància i l’existència. No es pensa que, en l’Església del futur, aquestes comunitats s’hauran d’integrar a les parròquies i constituiran un dels elements clau per al desenvolupament i el rejoveniment de la vida cristiana en el poble de Déu. Perquè a ningú no se li amaga que l’Església del futur haurà d’abandonar les grans concentracions de masses, la pompa i les formes grandioses, per esdevenir una Església de minories fervents i convençudes.