L'enterrament. Gonzalo Hermo

      Gonzalo Hermo

      L’enterrament

      Traducció de

      Sebastià Portell

      Epíleg de

      Sebastià Perelló

      Títol original:

      Diario dun enterro, Gonzalo Hermo Vigo: Editorial Galaxia, 2019

      Coberta: ©Jesús Castro Yáñez

      Primera edició: novembre de 2020

      Edició digital: novembre de 2020

      © Gonzalo Hermo, 2020

      © De la traducció: Sebastià Portell, 2020

      © De l’epíleg: Sebastià Perelló, 2020

      © D’aquesta edició:

      carrer de Joan Bauçà, 33 - 1r | 07007 Palma (Mallorca)

      [email protected] www.lleonardmuntanereditor.cat

      Direcció de la col·lecció: Maria Muntaner

      Maquetació e-book: Susana Cardona

      Aquest llibre ha estat publicat amb l’ajuda de:

      e-ISBN: 978 - 84 - 17833-62-6

      Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot dur a terme amb l’autorització dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

      Taula

       Sant Antoni, Barcelona, migdia del divendres 27 de setembre

       Sant Antoni, Barcelona, tarda del divendres 27 de setembre

       Barcelona-El Prat de Llobregat, tarda del divendres 27 de setembre

       Aeroport del Prat, vespre del divendres 27 de setembre

       Aeroport del Prat, nit del divendres 27 de setembre

       Aeroport de Lavacolla, matinada del dissabte 28 de setembre

       Eiradona, casa familiar, matinada del dissabte 28 de setembre

       Eiradona, casa familiar, matí del dissabte 28 de setembre

       Tanatori d’Eiradona, migdia del dissabte 28 de setembre

       Eiradona, tanatori i taverna, tarda del dissabte 28 de setembre

       Tanatori d’Eiradona, tarda del dissabte 28 de setembre

       Tanatori d’Eiradona, vespre del dissabte 28 de setembre

       Tanatori d’Eiradona, matinada del diumenge 29 de setembre

       Tanatori d’Eiradona, matí del diumenge 29 de setembre

       Església d’Eiradona, tarda del diumenge 29 de setembre

       Eiradona, casa familiar, matí del dilluns 30 de setembre

       Sant Antoni, Barcelona, tarda del dilluns 30 de setembre

       Tot s’ha acabat, finit, rematat, i tanmateix continua Sebastià Perelló

      Els morts venen a trobar-nos tard.

      Fleur Jaeggy, Proleterka

      Sant Antoni, Barcelona,

      migdia del divendres 27 de setembre

      Són les tres de la tarda al pati interior d’un pis de l’Eixample. Els patis interiors de l’Eixample van ser dissenyats perquè els obrers de la Barcelona industrial tinguessin llum natural i estan oberts al cel. El sol em bat als ulls mentre intento acabar un nou llibre de poemes. Amb prou feines m’hi veig. La llum es reflecteix a la pantalla del portàtil i aquesta me la torna als ulls. Escric a cegues, sense poder revisar els errors de picat que cometo amb freqüència —a per o, sobretot. A més, el sol em crema a la cara i sento que els porus de les galtes se m’obren amb la calor —vaig heretar la mala pell de ma mare i segueixo patint acne als trenta anys. En realitat, és absurd que intenti escriure en un pati on el sol bat d’aquesta manera només perquè és un pati. Al pis hi tinc un despatx, petit —cinc metres quadrats, amb sort— però còmode. I no el faig servir mai. Només els dies més durs de l’hivern. Suposo que la imatge de l’escriptor urbà que escriu a la terrassa és més forta que el fet objectiu que al despatx hi estic millor.

      Un veí m’observa des del costat esquerre de l’illa. Les illes són blocs quadrats d’edificis que, a l’Eixample de Barcelona, comparteixen pati interior i permeten penetrar en la intimitat dels veïns. Concretament crec que li agrado, a aquest. Els vespres, quan surto a fumar un cigarro, encén el llum. I puc veure com es mou pel pis sense jersei, amb el pit de gimnàs d’un dia a la setmana, els pèls una mica retallats a la zona de l’estèrnum i els braços més morens, d’anar en màniga curta. Quan me’n vaig torna a apagar el llum —el veig pel vidre translúcid de la porta del pati, que dona a la cuina. Potser es pensa que soc un voyeur. O potser que també m’agrada mostrar-me, i estableix amb mi un joc d’exhibicionisme solidari. No m’hi he creuat mai pel carrer. No sé com actuaria, si passés això. Què hauria de passar? Li hauria de dir «bon dia», com si res? Probablement miraríem cap a una altra banda, acceleraríem el pas per superar aquest moment incòmode, i prou. Hi ha relacions que només es poden tenir de lluny.

      El sol no afluixa. El veí abaixa la persiana. Es deu haver avorrit de mi. Estic escrivint el que serà un dels darrers poemes del meu nou llibre. Un poema sobre el plaer de l’ansietat. Sobre com l’ansietat ens dona vida o com és una forma de sentir que som vius, de tocar un tros de realitat en un món virtualitzat i asèptic i incorpori o alguna cosa així. Encenc un cigarro. Hi faig una, dues, sis pipades. En premo la punta amb violència, obsessivament, contra el cendrer. Escric en torns de deu minuts, amb aturades de cinc minuts per fumar o beure aigua o ratllar amb el dit índex les vores del dit gros —una mania que conservo de quan era petit.

      El