Contes de terror 2. Toni Hill

a llegir la pantalla del mòbil. Algú havia malbaratat el temps escrivint-me una llarga tirada. Quan vaig llegir el remitent del correu una esgarrifança va recórrer el meu cos. Es deia Paco Blue, el mateix nom amb què vaig batejar el personatge principal de la novel·la que estava intentant escriure des de feia tres mesos. Fins llavors ningú no hi havia tingut accés, ni tan sols la meva editora. I tot i que el termini per entregar-la m’estava aguaitant, soc dels que no entrego l’obra fins que no està del tot acabada. A l’inici del correu, l’impostat Paco Blue no escatimava en afalacs i reconeixement a la meva carrera com a escriptor. Em va sorprendre, d’acord amb el gènere que utilitzava en les seves expressions, que es tractés d’un home. Així com el fet que sabés que jo també ho era, atès que jo soc conegut en el món editorial com a Maggie May, la cèlebre autora de novel·la romàntica made in Spain. Mai no s’havia desvelat la meva identitat, no he anat a recollir els premis que m’han donat ni he assistit a la presentació de les meves novel·les. Almenys no com a autor. De tota aquesta atzagaiada se n’ocupa la Rosa, la meva editora. Aquesta era la idea cinc anys enrere i fins avui havia funcionat. Mentre llegia aquest correu em va neguitejar molt la possibilitat que tot el nostre esforç per ocultar la meva persona pogués anar-se’n en orris, tal com els passava a les meves intencions respecte al fet de ser un bon home amb la Laura. Vaig seguir llegint el correu i en Paco Blue em regalava excelses opinions sobre la meva última novel·la, gràcies a la qual em vaig poder comprar l’àtic sense necessitat d’hipoteques i l’escúter amb què em moc per la ciutat.

      En Blue es definia com el meu admirador més fidel i de les seves paraules se’n podia desprendre aquesta devoció gairebé malaltissa que m’incomodava. Vaig haver d’asseure’m quan a la meitat del text em proposava un contracte innegociable en el qual només hi ha havia una part obligada, i aquesta era jo. Havia d’escriure per a ell una novel·la en un mes. Al principi em va fer somriure quan vaig comprovar que es tractava del mateix termini de temps que tenia per acabar la meva novel·la. ¿Tot plegat formava part d’una de les bromes habituals de la Rosa? Però aviat vaig deixar de somriure, en Paco Blue precisava que cada dos dies li havia d’enviar, sense excuses ni imprevistos, cinc mil paraules escrites a aquell mateix correu electrònic. Per cada termini que s’incomplís una persona propera a mi moriria. Un llistat amb noms i cognoms de familiars, amics íntims, parelles i examants em va deixar glaçat. Al costat de cada nom també apareixia escrita la seva adreça, model de cotxe i color, així com el lloc de feina de cadascun d’ells. De la Laura fins i tot es va permetre afegir l’adreça dels seus pares, del gimnàs i de l’horari de les seves classes de pilates.

      L’extens coneixement que aquell psicòpata tenia del meu entorn em va desarmar. El primer que vaig pensar va ser trucar a la policia. Que un grup dels que investiguen aquest tipus de coaccions mitjançant les noves tecnologies desemmascarés aquella ment malalta i li donés el que es mereixia. Però va ser la nota al peu que va fer declinar totes les meves intencions. «Si vas a la Policia, faré públic el que li vas robar a la Silvia Silva.» Amb aquesta menció m’acabava de rematar. Com ho podia saber? Qui hi havia darrere del nom de Paco Blue? Ningú, absolutament ningú, sabia que la meva anterior novel·la era pràcticament una còpia d’un llibre que va caure a les meves mans de manera casual. En un dels meus viatges amb la Rosa per Andalusia, on presentàvem una de les meves novel·les i jo fingia ser l’agent editorial de la Maggie May, una jove de Granada de mirada apagada i veu de nena ens va entregar el seu manuscrit. Engrescada amb la possibilitat que la Maggie May li donés la seva opinió, ni tan sols havia anat al Registre de la Propietat Intel·lectual a registrar l’obra. Dies després, ja a casa, vaig comprovar que la qualitat literària d’aquell manuscrit era pèssima però que la història era fantàstica. Aclaparat una altra vegada pels maleïts terminis editorials que tanta angoixa m’han provocat sempre i per la lluita interna que significava haver de fer front a l’escriptura d’una nova novel·la, no vaig dubtar a apoderar-me de l’argument principal i ja de passada d’alguna de les trames secundàries. I si darrere d’aquell correu hi havia la Silvia Silva? Per matar algú cal alguna cosa més que ambició literària, vaig pensar. Em feia por l’obsessió que tenallava la ment d’aquella persona, però no m’acabava de creure aquella amenaça. Tanmateix, que el meu robatori intel·lectual es fes públic sí que semblava una cosa molt més plausible. Tot seguit vaig apropar-me a l’ordinador i vaig comprovar que de la meva propera novel·la, Batecs en la boira, amb prou feines n’havia escrit quinze mil paraules. Vaig calcular que això em permetria estar tranquil durant sis dies. Li podia enviar cada dos dies aquelles cinc mil paraules que m’exigia i continuar escrivint. Negociaria amb la Rosa un altre termini, al·legaria una depressió, què sé jo! Però de cap de les maneres permetria que la veritat sortís a la llum.

      Els dies van transcórrer i vaig complir amb les meves obligacions contractuals. Els escriptors acostumem a dir que no hi ha pitjor crític que el que portem al nostre interior. En Paco Blue ho superava amb escreix. Responia cada correu meu gairebé a l’instant. Ni tan sols havia tingut temps de llegir el que li havia remès. Es mofava del meu estil, del contingut mediocre dels diàlegs, dels meus personatges plans i estereotipats. No acabava de veure clar que un episodi de violència masclista es convertís en una de les trames principals. «Per molt veraç que sembli, la descripció d’aquestes escenes destil·len masculinitat, cap dona no es creurà que això hagi estat escrit per una d’elles. Segueix treballant en això, no et distanciïs de la Maggie May.» I és que només en la ment malalta d’un home hi entra aquest tipus de violència. I tot i així en Paco Blue demanava més, i em recordava a cada correu que en cas que no complís amb allò establert aniria a un enterrament en menys de quaranta-vuit hores.

      Va arribar el sisè dia i no tenia ni una sola paraula més per enviar-li. No es tractava d’un bloqueig, no. Era la por la que em paralitzava. Por que la meva mentida es revelés, que tothom sabés que darrere de la Maggie May hi vivia ocult un vell gris, mediocre i sense talent. El mateix tipus del qual ara pretenia fugir la Laura i això era una cosa que havia d’evitar costés el que costés. Si no anava amb compte, en menys d’una setmana podria quedar-me sol i convertir-me en un escriptor absolutament injuriat. El Milli Vanilli de la literatura romàntica.

      Cercant entre la safata de correus electrònics en vaig trobar un que m’oferia el cinquanta per cent de descompte per allotjar-me en qualsevol dels establiments que proposava el web. Necessitava oxigenar-me, fugir d’aquell embús mental que em suposava romandre a la ciutat. Un lloc per poder escriure el que m’exigien i així salvar la meva carrera i la vida d’un dels meus éssers estimats. Em va cridar l’atenció, de tots els que vaig veure, el reclam que utilitzaven els propietaris d’un castell ubicat a Torrebesses, a vint minuts de Lleida. «Pensió completa: inclou la presència d’ànimes centenàries.»

      Una boira espessa, com els records que no sabem enterrar, em va envoltar durant el trajecte. Per aquest motiu vaig trigar a descobrir els camps d’oliveres que flanquejaven aquell edifici amb muralles de deu segles. El logotip del web que em va portar fins aquí s’exhibia sobre la centenària porta de fusta. Quan la vaig franquejar, vaig accedir a un petit rebedor de pedra i bigues de fusta. Ningú no va sortir a rebre’m fins passats uns minuts. De fons se sentia una tètrica melodia infantil en què una nena tenia deu gossos i d’un en un se li anaven morint. Amb prou feines li’n quedava un de viu, a aquella pobra criatura, quan un home d’uns setanta anys va irrompre al rebedor. Caminava ranquejant i tot ell indicava abandonament. Vestia una caçadora polar que col·leccionava taques i que no desentonava gens amb la seva barba esclarissada i aquells cabells llargs, canosos i greixosos. Em va somriure forçadament i va allargar tant aquell gest que em va arribar a incomodar.

      —Per què ve? —em va deixar anar com a salutació, recolzant el seu cos sobre el taulell que ens separava.

      Sempre m’he bloquejat quan algú m’ha llançat un «per què». Exigeix de mi una resposta immediata. «Per salvar el meu cul i el dels altres», vaig pensar.

      —Per escriure. Soc escriptor.

      L’home va assentir amb els ulls oberts, per fi va deixar de somriure i es va apropar cap a un petit equip de música. Va tornar a reproduir la cançó infantil en què la nena no parava d’enterrar gossets. Abans que m’ho demanés vaig deixar el meu DNI sobre el taulell de fusta corcada, però l’home va ignorar el