El rastre del llamp. Ребекка Роанхорс

amb una mà.

      Ric.

      —Fes una migdiada, Kai. Si et despertes, voldrà dir que tens la meva aprovació.

      Agafa la manta que li dono. Dubta.

      —Només feia broma —li dic.

      —No, no és això.

      —Llavors què? Mira, aquesta nit no he dormit i m’està afectant...

      —Tinc somnis.

      Ara té tota la meva atenció. Els diné es prenen els somnis molt seriosament, sobretot si venen d’un xaman. Encara que sigui d’un en formació, com en Kai.

      —Quina mena de somnis?

      —Res de què amoïnar-se. Només.... —Toca la vora de la manta.— Si començo a parlar mentre dormo o alguna cosa així, desperta’m. D’acord?

      —És clar.

      Es toca els llavis, un gest clarament inconscient, i m’apostaria la Two Grey Hills que vaig deixar a Lukachukai que està pensant en el whisky d’abans.

      —Ho dic de debò. No em deixis...

      —T’he dit que d’acord. Si parles i et bellugues massa, et despertaré. T’ho prometo.

      Però no és en Kai, qui somia.

      L’olor de la mala medicina és el que primer m’arriba. El cel és de tonalitats verdes, amb llampecs de color groc pàl·lid i vòmit, trons que trenquen dissonants i buits en la distància. Els núvols llisquen negres sobre una lluna vermella inflada i la terra emet uns gemecs baixos i dolorosos, gira en la seva agonia, movent muntanyes i oceans i ofegant les ciutats del món en tsunamis coberts de sang.

      És la Gran Inundació dels meus malsons, però no m’hi quedo gaire. El temps canvia i ara soc en un paisatge lunar de terra dessecada i buidor insondable.

      Reconec aquest lloc. Torno a ser a l’Altiplà Negre.

      Hi ha algú, aquí, amb mi. Algú fora del camp de visió. Miro de girar el cap, però estic feta de fusta. Petrificada, dura i immòbil. Giro els ulls tant com puc, però només veig l’intrús de reüll. Els cabells llargs i del color dels corbs s’estenen com si fossin ales. En Neizghání.

      Obro la boca però no en surt cap so. Provo d’aixecar la mà, però la tinc congelada. La mandíbula em funciona i fa un so de succió humida. La sang em cobreix l’interior de la boca i m’hi ofego, espessa, calenta i carnosa. En Neizghání ho sent i les nostres mirades es troben. Té els ulls grisos, el color de les coses mortes deixades massa temps al sol. Té les dents grogues, tacades amb el greix de la carn humana. Els glòbuls se li enganxen a les genives. Al cap hi du la pell d’un coiot, peluda, que li segueix pel coll fins a les espatlles. Al voltant del coll, una corbata de ratlles platejades. Res no encaixa. Els ulls d’en Neizghání són d’ònix, les dents, de diamants. I només un yee naaldlooshii duria pell d’animal. Crido, ofegant-me amb la meva sang i les cordes vocals que proven de funcionar, però me les mossega, me les rosega un monstre sense ànima que du una corona de flames sobre el cap cobert de cendres. Uns dits aspres m’acaronen la galta i m’acaricien gairebé amorosament els cabells. Noto un pes a l’espatlla; el monstre em rosega els ossos amb les dents romes. Se m’obre la pell i els cucs surten de la carn en un toll podrit. En Llargarut riu, els agafa amb dos dits i se’ls fica a la boca. «Tenen gust de pollastre», diu a en Kai. En Kai somriu, encantador. Un parell d’ales enormes s’obren darrere d’ell. Piles de teranyines gruixudes li cobreixen els ulls i l’enceguen. «Mata’ls», em murmura, i les seves paraules són com la súplica d’un amant. Les mans gràcils de dits llargs brillen pels anells, el seu tacte suau com la pluja de primavera sobre la meva pell. S’inclina per besar-me la boca plena de sang i ho torna a dir. «Mata’ls a tots.»

      Em desperto, gelada i tremolant a l’ombra del sortint. Encara tinc en Kai davant meu, dormint profundament. L’aire fa olor de pols i de calor, no de mala medicina. I jo soc l’únic monstre potencial en quilòmetres.

      ###

      Quan tornem a la carretera, el sol és una taca d’or més amable i suau que es dirigeix cap a l’horitzó. En Kai mira d’encetar una conversa amb mi unes quantes vegades, però no em puc treure el somni del cap. Aquell cel malaltís sobre l’Altiplà Negre, l’olor de bruixeria. En Neizghání vestit del bruixot yee naaldlooshii que va assassinar la meva nalí, fins i tot els ulls grisos i les dents grogues. Però el cap del coiot no era correcte. El bruixot que ens va atacar duia una pell de llop. Però se li assemblava prou i, combinat amb la resta del somni, m’ha fet sortir de polleguera. Així doncs, quan en Kai pregunta per la meva família, dic:

      —Morta. —Quan em pregunta qui em va criar, li dic:— Probablement morts, també.

      Fins que, finalment, deixa de preguntar.

      Em frego l’espatlla distretament, pensant en el monstre. Pensant en el mal. I em pregunto si allò que he vist al somni és només una coincidència o si significa alguna cosa.

      —Explica’m què saps dels gólems, Kai.

      Està recolzat a l’altre costat de la camioneta, amb els ulls fixos al que hi ha fora la finestreta.

      —Mmm?

      —Has dit que reconeixies aquest gólem, però què en saps, realment, d’ell?

      Sembla que vol resistir-se a respondre, segurament irritat per la meva actitud de merda, però veig que resistir-se no és el seu estil.

      —No en sé gaire res —reconeix—. Com et vaig dir, el meu pare era professor d’Estudis Navajos. De vegades duia a casa enregistraments, relats verbals dels ancians sobre les velles històries. Històries de creacions, llegendes, monstres. —Somriu.— Recordo que tenia una capsa gran plena de cintes VHS. Te’n recordes? No? La cosa és que havia aconseguit una subvenció de la tribu per digitalitzar-les. Jo seia al seu estudi i les escoltava amb mentre ell treballava.

      —Enregistraments digitals? És això el que creus que trobarem a la biblioteca de Crownpoint?

      —Això és el que espero, Mags.

      Arrufo el front davant aquell nom estrany.

      —Ja m’has anomenat així abans.

      —Mags? És un sobrenom. T’agrada? Algú em va dir que cal posar sobrenom a les noies. Que així els cauràs bé.

      —Doncs algú t’està mentint.

      —Ja, bé. —S’inclina cap enrere i recolza la cama al davantal de la camioneta; em fa un somriure d’estrella de cinema—. Avisa’m quan funcioni, sòcia.

      —Mira —li dic—, no n’esperis res, d’això de ser companys, d’acord? No és res personal. Simplement treballo millor sola.

      —Pensava que abans tenies un company.

      En Neizghání. Però com l’hi explico? Era més que un company, més que el meu mestre.

      —Va desaparèixer —em limito a dir—. Fa temps que estic sola.

      —Caçant monstres?

      —No —reconec—. Això del gólem va ser la meva primera cacera en solitari. He estat.... Bé, vaig fer feinetes de mercenària amb gent de la zona, però no va funcionar. Sobretot he estat descansant. —Si refugiar-se a la caravana es pot considerar descansar.

      —Vet-ho aquí. Just a temps. —Obre els braços.— Aquí em tens.

      Aquest paio és incansable, però noto que estic a punt de somriure malgrat la intenció d’arrufar el front. Però tot i així...

      —Tinc gossos —murmuro.

      —Mmm?

      —Vull dir que... merda.

      Estem arribant a l’últim pujol, Crownpoint s’estén davant nostre.

   &n