Poesia digital. Oreto Doménech i Masià

d'elles sona amb el so que li és propi, però amb una intensitat i ritme diferents d'acord amb el personatge que representen: les lletresvehicle es transiten amb un repetitiu so de motor antic i quan xoquen entre elles desapareixen; els grills corren rabents i tremolosos, com insectes, i no “canten” fins que es troben; els ocells sonen sense parar mentre volen i s'ajunten en estols i les lletres cauen segons les lleis de la gravetat atenent al seu pes i a la seua velocitat, tot i que podem fer que s’aturen o circulen més de pressa si movem el nostre dispositiu mòbil. En qualsevol cas, podem lluitar contra les lletres de l'alfabet i eliminar-les amb bombes i fletxes o capturar-les amb els nostres dits i portar-les a on vulguem. A més, podem controlar la intensitat del so i les empremtes que deixen les lletres sobre la nostra pantalla, amb fons blanc. Podem fotografiar-les si ho volem i, per tant, ens és possible dibuixar amb elles, així com jugar amb els seus sons de manera constant. La barreja de sons depén de la nostra elecció de les lletres i de la manipulació a què les sotmetem. La tipografia a abcdefghijklmnopqrstuvwxyz està viva, però sempre la podem controlar d'alguna manera.

konsonant, en canvi, és un poema visual amb un gran pes de la música (Jörg Piringer el qualifica de “joguina sonora”), una més gran elaboració en els moviments i, per tant, més limitació del nostre camp d'acció com a lectors. Consta de quatre possibilitats de manipulació d'algunes lletres: la primera consisteix a traçar camins per on discorren la M, la N i la O que sonen segons la intensitat i la forma del nostre traç i, si es troben, es desdibuixen i sonen de manera diferent, més nasals; la segona ens permet eliminar les lletres que sorgeixen d'un núvol creador de lletres amb les nostres “armes” que són les H, X i Z; la tercera possibilitat ens permet construir màquines i mecanismes amb la C, F, H, J, L i M per gestionar la constant fabricació de lletres per part del núvol-creador i l'última possibilitat ens mostra un circuit en xarxa en el qual podem traçar diferents itineraris per les diverses R (R, r, Ř, ř, Ŕ, ŕ) marcant en els nodes que s’entrecreuen les alteracions que desitgem en el moviment, com per exemple el so, la velocitat, la repetició, un efecte sorpresa, etc. A aquestes quatre variants hem d'afegir-hi la possibilitat d'escoltar com a banda sonora i, per tant, “samplejats”⁴⁸ els sons que el nostre joc va produint amb les consonants: les quinze pistes musicals creades per Piringer que, a més, ens anima a compartir amb ell les nostres pròpies mescles .

Sens dubte, aquestes dues obres de poesia digital tàctil (poesia visual, tipogràfica, sonora, joc sonor) són sobretot jocs: ens permeten manipular, destruir, recomençar tantes vegades com ens plaga, gravar imatges i sons, traçar dibuixos i gargots, massacrar lletres o construir màquines que les manufacturen i fins i tot elaborar un circuit “e-lletra-trònic”⁴⁹ al nostre gust. Jugar és el sentit que té l'obra. El significat és la barreja del component visual i sonor, el ritme del so i el ritme del moviment per a la manipulació creativa del poema.

En aquest cas, el mitjà electrònic possibilita la relectura infinita del poema però cada relectura és una obra nova i, per tant, el lector hi participa plenament. Aquesta lectura-joc de la poesia de Piringer a través dels dispositius mòbils evoca els aspectes originals de la poesia sonora i visual: l’efímer, l’aleatorietat, allò antiacadèmic allunyat de l’intel·lectualisme i el component lúdic de la poesia. El mòbil i la tauleta són, en aquest cas, l’espai potencial de la performance virtual, d'una performance, això sí, diferida en el temps, en l’espai, efímera però recuperable en part. I encara que es perd la possibilitat de compartir el temps i l'espai en directe, l'espectacle ha tingut lloc per al lector el qual, a més, n’ha format part. El cas de Piringer és un magnífic exemple per a la reflexió sobre com s’influeixen literatura electrònica i suport, i com aquesta ja “antiga” poesia digital està evolucionant amb rapidesa. Admetre que el suport en què la trobem és una cosa que afecta l'obra literària en aspectes essencials pot significar acceptar que els lectors també patim un procés d'identificació de l'obra amb el seu suport al qual és difícil sostreure’s. Per exemple, l’última creació de Piringer és Tiny poems⁵⁰, poemes concrets mínims per a dispositius mòbils en general però més concretament pensats per a la darrera invenció d’Apple, el rellotge AppleWatch. Com veiem, el suport digital també orienta l’artista d’alguna manera i, sens dubte, conforma l’obra en alguns aspectes.

      A banda d’aquesta darrera literatura digital que naix al si de la proliferació de dispositius mòbils capaços de reproduir-la, no podem obviar que, encara que de vegades semble que la realitat és més potent que l’ensenyament reglat, sovint som els ensenyants que hem de preocupar-nos per incorporar realitats noves a la nostra pràctica docent. I si parlem de la literatura, el sistema educatiu permet pocs episodis de lucidesa pel que fa a la recerca en el camp de les humanitats i, més encara, pel que fa a les humanitats digitals. Per això, caldria valorar aquest camp de la investigació científica, el de les humanitats, com un espai de coneixement fonamental per a sobreviure en un món global en el qual el renovellat poder de les paraules, com a element de comunicació i de consum, s’ha aliat amb els codis sonor, cinètic i audiovisual en l’espai digital.

Els docents, doncs, fem lectors i l’alfabetització digital i les noves formes de la literatura haurien de ser una part important del currículum dels nostres escolars, des de l’educació infantil fins a la finalització de la formació obligatòria i també, molt especialment, en tots els graus relacionats d’alguna manera amb l’estudi de les humanitats fins als estudis postgraduats i doctorals. A l’Estat espanyol, al capdavant de l’estudi de la confluència entre literatura i digitalitat, el grup de recerca de la Universitat de Barcelona Hermeneia: estudis literaris i tecnologies digitals⁵¹ aplega, des de l’any 1999, una comunitat de docents, alumnes i creadors de caràcter internacional i, per això, hi exerceix la investigació des de la primera línia i en connexió amb les comunitats científiques europees i americanes d’aquest camp d’estudi de la literatura. El Màster en Literatura en l’era digital que Laura Borràs dirigeix a la Universitat de Barcelona, encapçala el mestratge d’allò que a Europa i als EUA s’anomena Digital Humanities disciplina que, habitualment, s’inclou dins dels Estudis Literaris per tal i com no hi ha cap altra oferta d’estudis de Màster centrats en l’observació i l’anàlisi del fenomen literari en la cruïlla tecnològica actualment a l’Estat espanyol. Tant a Hermeneia com al Màster en Literatura en l’era digital, l’estudi de la influència de l’entorn digital en el fet literari toca tant la reflexió teòrica i l’hermenèutica, com els exercicis pràctics de traducció i creació, així com l’aplicació didàctica d’aquest fenomen per a l’ensenyament de la literatura i l’estudi conjunt de les textualitats electròniques colze amb colze amb els creadors i investigadors d’aquesta disciplina⁵².

      UN CÀNON DE LA LITERATURA DIGITAL?

L’Electronic Literature Organization⁵³ (ELO) és una organització global fundada el 1999 per Scott Rettberg, Robert Coover i Jeff Ballowe per fomentar i promoure la lectura, l’escriptura, la docència i la comprensió de la literatura digital. L’ELO inclou escriptors, artistes, lectors, investigadors i desenvolupadors i ha publicat dos volums que antologuen obres de literatura digital i les classifiquen. Consta d’un comité de directors i d’un consell literari els quals, pel moment, ja han editat dues antologies. A més, organitza congressos i seminaris especialitzats, i acull estudiants i investigadors del camp de la literatura.

      La classificació de les obres que fa l’ELO atén a múltiples característiques, des del programa amb què l’obra s’ha creat fins al contingut, la forma, el paper del lector pel que fa a la interactivitat que exigeix l’obra o, fins i tot, aspectes d’història social de la literatura. Aquesta classificació basada en paraules clau és semàntica i fa servir el mateix sistema d’etiquetatge que usem amb els continguts