Pierre Vilar. AAVV

i modificar la psicologia de les relacions entre les classes socials entorn de l’economia (Vilar 1982c: 362).

      El text d’aquesta conferència serveix per a remarcar tres fets significatius: 1) Vilar ha necessitat recórrer al cas empíric per explicar l’evidència teòrica del marxisme; 2) l’anàlisi històrica —marxista— de Vilar no li havia impedit veure i copsar la complexitat d’allò que observava i la diversitat de casos; aquesta és, em sembla, la millor prova del seu no dogmatisme i 3) el resum que presenta Vilar sobre el cas català no era de cap manera un resum d’història econòmica sinó una reflexió global —també hi sortia la paraula «psicologia»— sobre la societat. A la conferència, Vilar acabava reivindicant la necessitat d’emprendre la construcció de la història total.

      Hem dit que la segona reflexió seria sobre la solitud intel·lectual de Pierre Vilar, que ell mateix va deixar que algú caracteritzés com «l’estranya solitud d’un marxista de fons» (Vilar 1985c). Hem vist que Pierre Vilar buscava el diàleg i el debat als seus treballs i articles però el cert és que pràcticament mai no va obtenir resposta. Mentre va poder, Pierre Vilar assistia com oient a tots els congressos de París que li interessaven. I participava als debats. En moltes de les actes que recullen aquests debats es pot percebre la solitud a què em refereixo. Vilar demanava la paraula. La seva intervenció sovint qüestionava aspectes centrals de la discussió. El president de la sessió solia agrair-li de manera calorosa la seva important contribució al debat. Però gairebé sempre el debat continuava sense que la intervenció de Pierre Vilar semblés haver obtingut el més mínim ressò. Podríem posar-ne molts, d’exemples. Em limitaré a aportar-ne dos, referents a èpoques força allunyades.

      Així, hom pot copsar amb claredat aquesta solitud en les actes d’un congrés que el maig de 1953, amb motiu del 70 aniversari de la mort de Marx, La Pensée va organitzar un col·loqui universitari sobre diversos temes, entre ells, «el marxisme i la història de França» (Colloque 1953; Chambaz 1953).

      Abans de seguir, situem-nos al 1953. Són anys de «guerra freda», però també d’un cert prestigi intel·lectual del marxisme a França. Tot i això, l’historiador Pierre Vilar es va sentir sol en un col·loqui que havia aplegat un bon nombre d’historiadors marxistes. Examinem el perquè. L’autor de la ponència principal, titulada «L’apport du matérialisme à l’histoire», va reivindicar una història marxista enfront de la historiografia burgesa. Però el representant de la historiografia burgesa, per a aquell autor, no era ni més ni menys que Ernest Labrousse. El text més citat i criticat era «Com neixen les revolucions», escrit per Labrousse el 1948 als actes celebrats en motiu del I Centenari de la revolució de 1848. Chambaz acusava Labrousse d’«economicisme vulgar» i d’haver practicat una «pseudopsicologia social». En acabar, va pontificar: «el debat actual entre història ‘tradicional’ i història ‘total’ és un fals debat que reflecteix la crisi de la història burgesa contemporània».

      Cal recordar que Labrousse és l’historiador que Vilar sempre ha reconegut com a mestre? Cal recordar que precisament és en aquest text de 1948, on Labrousse desenvolupa la fórmula dels perills de la «imputació al fet polític» (Labrousse, 1948), una de les idees labroussianes que més influència ha exercit sobre Vilar? (Vilar 1989). La veu aïllada de Vilar, protestant pel simplisme de Chambaz, es va fer sentir en aquell col·loqui. Com hem dit, no seria l’única vegada que es manifestaria de forma explícita en un congrés aquest aïllament, però és impressionant constatar-la en aquells anys, molt abans que es produís el que anomenaré la ruptura generacional.

      El darrer exemple vol il·lustrar aquesta ruptura generacional. Entenc per ruptura generacional el moment en què els historiadors d’una generació deixen de citar, de reivindicar, o fins i tot de criticar, les lliçons apreses dels mestres dels historiadors de les generacions anteriors. A mitjan dels anys setanta, es va produir una discontinuïtat entre la generació de Vilar i Labrousse —la línia d’investigació dels quals es recolzava en una sòlida tradició historiogràfica francesa— i les noves generacions d’historiadors francesos. Es va produir el silenci, d’una manera visible (i auditiva) entorn a l’obra d’aquests dos autors.

Per il·lustrar aquesta ruptura generacional posaré un exemple que afecta de manera central el marxisme. A la fi de la dècada de 1980 alguns historiadors es van sentir «intrigats» pel pensament «marxista» dels historiadors d’edat avançada. Aquesta és la pregunta que un d’aquests historiadors va realitzar a Vilar en el curs d’un seminari dirigit per Jean-François Sirinelli:[1]

      És una pregunta sobre el seu marxisme. Vostè ha dit moltes vegades que és marxista però no militant polític comunista, etc. I això em sorprèn. Aquest marxisme em sembla —i en aquest sentit anirà la meva pregunta— un marxisme de caràcter econòmic o economista. Estic sorprès també per aquesta distinció, que vostè manté a les seves anàlisis, entre formes polítiques, superestructures amb poc poder i, en canvi, aquestes forces obscures, tal vegada malèfiques, que serien les forces econòmiques i que hi intervindrien constantment... Així, dues qüestions. En primer lloc, potser tot això podria explicar-se si ens remuntéssim a la seva infantesa, a la seva educació. És que a la seva família, una família de petits funcionaris d’inicis de segle, el diner es representava d’una manera jo diria una mica protestant, com el mal? En segon lloc, en la seva formació marxista, els textos hi han jugat un paper preponderant, en particular els econòmics, de Marx? Quins van ser els llibres que més el van influir als anys 20?

      Reproduiré les respostes de Vilar, encara que sigui només per no deixar cap dubte a aquells lectors que comparteixin la mateixa curiositat —i la visió intrigant— de l’autor de les preguntes. Respecte de la primera:

      Ho diré rotundament: no. No es parlava dels «problemes del diner davant els nens... La vida no era folgada: havíem de tancar les aixetes i no gastar aigua i no encendre massa llumins. Però mai vaig sentir queixes, o càlculs, sobre maneres de guanyar més, ni tampoc vaig percebre signes de desconfiança vers aquells que tenien diner: es parlava, simplement, d’un altre món... La idea que el «diner», com a tal, tingués alguna cosa de sagrat, o condemnable, mai.

      Respecte de la segona:

      No! No vaig constituir «aquesta cultura» llegint Marx o cap altre teòric. Els textos filosòfics de Marx els vaig llegir després de la guerra. Crec haver comprès l’essencial del marxisme estudiant, i observant: per exemple, la fi d’un sistema feudal, al país que jo estudiava, en comparació (de vegades contrast) amb Franca. Com era aquest sistema? Un Mathiez m’havia ensenyat molt. Però l’essencial per a una anàlisi el vaig trobar molt aviat en Marx. Com funcionaven las coses: què es pagava a l’Església, als nobles?

      Aquest exemple ens dona la mesura (i la imatge) de la ruptura generacional que abans hem evocat. Per a aquest historiador, el marxisme constitueix un món tancat de referències culturals que suggereixen infàncies difícils i turmentades dels seus adeptes. Vilar, en canvi, confessa haver descobert Marx, i de fet haver-lo compartit, en la mesura que observava i reflexionava sobre la societat, com objecte d’estudi històric.

      Sé que el meu discurs havia estat més en sintonia amb els temps actuals, amb les modes i els models historiogràfics actuals, si al llarg de la meva exposició hagués intentat «disculpar» el marxisme de Pierre Vilar, situant-lo com un problema generacional, una mena de xarampió que s’hauria propagat —ai las!— durant els anys en què va viure la seva maduresa, en intentar salvar el que queda de la seva obra empírica, malgrat aquesta taca, aquesta tara, aquest suposat pecat. Espero que hagin quedat clares les raons per les quals no he seguit aquest camí: hauria estat trair no només Pierre Vilar —ja hem parlat de l’estreta connexió entre el seu treball de reflexió teòrica i recerca empírica— sinó també el meu propi procés d’aprenentatge de i «amb» Pierre Vilar.

      He triat una cita per reforçar la idea final que vull transmetre, que és la validesa, força i actualitat de la manera d’interrogar els fets històrics i plantejar els problemes històrics de Pierre Vilar. L’he extret d’un text que m’ha resultat especialment útil en les meves recerques sobre la propietat de la terra.