L'Estat dels jueus. Theodor Herzl

[‘Terra lliure’], del doctor Theodor Hertzka. Es tracta d’una fantasia enginyosa, concebuda per un esperit modern i amb formació econòmica, però tan allunyat de la vida real com la muntanya de l’Equador on se situa aquest estat dels somnis. Freiland és una maquinària complicada, amb moltes rodes i engranatges, que fins i tot encaixen; però res no em demostra que tot plegat puga funcionar. I fins i tot si veiés la creació d’associacions «terra lliure», no deixaria de considerar-ho com una broma.

      En canvi, el projecte que expose ací comporta l’aplicació d’una força motriu ben present en la realitat. Amb tota modèstia, només em referiré a gran trets, conscient de les meues limitacions, a les dents i els engranatges de la maquinària que cal construir. Estic convençut que hom trobarà mecànics més hàbils que no jo per dur a terme la comesa.

      Tot depèn de la força motriu. I quina és aquesta força? La misèria dels jueus.

      Qui gosaria negar que aquesta força existeix? Ens n’ocuparem al capítol dedicat a les causes de l’antisemitisme.

      Hom coneixia la potència del vapor que és capaç de fer saltar la tapadora d’una olla plena d’aigua posada a escalfar. Aquest fenomen de l’olla el representen les temptatives sionistes i moltes altres formes d’unió «per a la lluita contra l’antisemitisme».

      I ara dic jo que, ben utilitzada, aquesta força és suficientment potent per moure una gran maquinària i fer rutllar les persones i les coses. L’aspecte exterior de tot plegat no té llavors gaire importància.

      Estic profundament convençut que tinc raó, per bé que no sé si això es mantindrà durant el temps de la meua vida. Els primers homes que comencen aquest moviment difícilment veuran la seua culminació gloriosa. Però el fet mateix de començar-lo provoca un gran orgull i la joia de la llibertat interior.

      Per tal de protegir el meu projecte de l’acusació d’utòpic, en donaré més aviat pocs detalls pintorescos a l’hora d’exposar-lo. I tanmateix estic segur que hom mirarà de desacreditar tot el projecte a través de la burla irreflexiva, de la caricatura d’allò que propose. Un jueu, d’altra banda força intel·ligent, a qui vaig exposar la cosa, em digué: «El tret característic de les utopies és presentar els detalls del futur com si fossen reals.» Res de més fals. Qualsevol ministre de Finances confegeix els seus projectes de pressupost amb xifres futures: no en té prou amb xifres que provenen de la mitjana d’exercicis anteriors o, encara, amb les d’altres estats, sinó que ha de comptar també amb xifres que no tenen cap precedent, com ara les derivades de la introducció d’un nou impost. Cal no haver vist mai un pressupost per no saber-ho. Encara que és ben sabut que les previsions no s’acompleixen mai amb exactitud total, es pot dir per això que un projecte de pressupost és una utopia?

      Però les exigències que faig als meus lectors són encara més dures. Demane de les persones cultes, a les quals m’adrece, que revisen i tornen a pensar algunes antigues concepcions. I precisament als millors dels jueus, aquells que han maldat per trobar una solució a la qüestió jueva, els convide a què reconeguen finalment com a errats i ineficaços els intents que han fet fins ara.

      M’haig de guardar d’un perill en l’exposició de la idea. Si tracte amb tot de precaucions les coses del futur, bé pot semblar que jo mateix no n’estic convençut de la viabilitat. I al contrari, si anuncie la seua realització sense reserva de cap mena, tot plegat podria semblar una quimera, una al·lucinació.

      Per això dic ben clar i amb fermesa: crec que la realització de la idea presentada ací és possible, tot i que no em faig la il·lusió d’haver-ne trobat la forma definitiva. L’Estat dels jueus és una necessitat per al món i, consegüentment, serà establert.

      Si fos la comesa d’un individu tot sol és clar que es tractaria d’una follia, però si molts jueus hi dediquen alhora els seus esforços, és totalment raonable i l’execució del projecte no presenta dificultats excessives. Al capdavall, la idea depèn tan sols del nombre dels qui en seran partidaris. Tant de bo els nostres prometedors joves, als quals ara ja se’ls tanquen tots els camins mentre que l’Estat dels jueus els ofereix la perspectiva radiant de l’honor, la llibertat i la felicitat, assumesquen la difusió d’aquesta idea.

      Jo mateix considere acabada la meua tasca amb la publicació d’aquest escrit. Només tornaré a prendre la paraula si m’hi veig obligat pels atacs d’adversaris dignes de consideració o si és que cal refutar objeccions imprevistes o esmenar possibles errors.

      El que jo dic avui no és encara allò just i escaient? M’he avançat al meu temps? No són encara suficientment grans els sofriments dels jueus? Ja ho veurem.

      Dels jueus mateixos depèn, doncs, que aquest assaig polític no passe de ser ara com ara una ficció política. Si la present generació és encara massa sorda, en vindrà una altra, amb més aspiracions, millor. Els jueus, si volen, tindran el seu Estat, i se’l mereixeran.