Quins somnis vindran. Ричард Матесон

En realitat, estic somiant.

      Em va agradar la meva anàlisi.

      —No, Chris —va dir.

      Vaig tenir un calfred. Com sabia el meu nom? Vaig observar-lo de prop. El coneixia? Era per això que havia aparegut al meu somni?

      No, no el coneixia de res. Vaig sentir aversió per ell. De tota manera, pensava que (la idea em va fer somriure malgrat la irritació) aquest era el meu somni i ell no hi tenia res a fer.

      —Ves a buscar el teu propi somni —li vaig dir, orgullós d’aquella resposta enginyosa.

      —Si no em creus, Chris —em va dir— mira a la sala d’espera. La teva dona i els teus fills són allà. Ningú els ha dit encara que t’has mort.

      —Un moment, un moment —vaig assenyalar-lo amb el dit suspès en l’aire—. No ets tu qui em deia que no m’hi resistís?

      Anava a respondre, però em vaig encendre tant que no el vaig deixar parlar.

      —Ja estic cansat de tu i d’aquest lloc estúpid —vaig dir—. Me’n vaig a casa.

      De cop i volta, alguna cosa em va apartar d’ell. Era com si el meu cos estigués folrat de ferro i un imant m’estirés ben lluny. Vaig sortir disparat pels aires tan de pressa que no vaig veure ni sentir res.

      Es va acabar tan de sobte com havia començat. Em trobava entre la boira. Vaig mirar al voltant, però no veia res per enlloc. Vaig començar a caminar, movent-me lentament per aquell núvol. Aquí i allà, em semblava que entreveia gent. Però quan intentava afinar la vista, s’esfumaven. A un per poc no el crido, però vaig decidir no fer-ho. Jo era l’amo del somni. No deixaria que em dominés.

      Vaig intentar enganyar-me fent veure que tornava a ser a Londres. Recordes que hi vaig anar el 1957 per escriure una pel·lícula? Era novembre i vaig haver de caminar entre boires com aquesta més d’una vegada. S’assembla bastant a una crema de pèsols. Només que aquesta era encara més espessa; era com estar sota l’aigua. Fins i tot mullava.

      Al final, entre la boira, vaig veure casa nostra. Allò em va alleujar en dos sentits. Primer, pel sol fet de veure-la. Segon, perquè hi havia arribat en un moment. Això només podia passar en un somni.

      De sobte, vaig tenir una inspiració. Ja t’he explicat com tenia el cos ferit. Encara que tot allò fos un somni, em feia mal. En conseqüència, em vaig dir que, com que el dolor era un somni, no calia que patís. Robert, només de pensar-hi, el dolor va desaparèixer. La qual cosa em va provocar una sensació extra de plaer i alleujament. Quina prova més viva podia demanar que això era somni i no realitat?

      Tot seguit vaig recordar, doncs, com m’havia incorporat al llit de l’hospital, rient, perquè tot havia estat un somni. Era exactament això. I punt.

      Sense transició, em vaig trobar al vestíbul d’entrada. «Un somni», vaig pensar, i vaig assentir amb el cap, satisfet. Vaig mirar al voltant, encara hi veia borrós. «Un moment», em vaig dir. Si havia pogut dissipar el dolor, per què no enfocar la vista?

      Però no va passar res. Qualsevol cosa que estigués a més de tres metres encara quedava amagada rere el que semblava una capa de fum.

      Em vaig girar de sobte en sentir un soroll d’urpes repicant al terra de la cuina. La Ginger entrava corrent pel vestíbul. Te’n recordes, oi, de la nostra pastor alemany? Em va veure i es va posar a saltironejar plena d’alegria, estava esverada. Vaig dir el seu nom, estava encantat de veure-la. Em vaig inclinar per fer-li festes al cap, però la meva mà se li va enfonsar profundament al crani. Va tirar enrere amb un lleu udol i es va cargolar terroritzada, es va donar una trompada amb la fulla de la porta de la cuina, tirant les orelles enrere i amb els pèls del llom eriçats.

      —Ginger —vaig dir. Lluitava contra una sensació de basarda—. Vine aquí.

      «S’està comportant com una boja», em vaig dir. Vaig atansar-m’hi, però ella es va posar a relliscar frenèticament al terra de la cuina per fugir.

      —Ginger! —gemegava. Hauria volgut enfadar-me amb ella, però semblava tan espantada que no vaig poder. Va travessar corrent la sala d’estar i sortí disparada per la trapa de la porta del gos.

      Volia seguir-la, però vaig decidir que no. No em deixaria dominar pel meu somni, per molt esbojarrat que fos. Em vaig girar i vaig cridar el nom de l’Ann.

      Ningú no va contestar. Vaig donar una ullada a tota la cuina, em vaig adonar que la cafetera estava engegada, tenia un parell de bombetes vermelles enceses. El pot de vidre, damunt la placa de l’escalfador, estava gairebé buit. Vaig empescar-me un somriure. «Ja ho ha tornat a fer», vaig pensar. En un tres i no res, tota la casa quedaria im-p-r-eg-na-da de pudor de cafè cremat. Vaig estirar la mà per desendollar la màquina, no me’n recordava. La meva mà va travessar el fil i em vaig enrampar, però vaig fer l’esforç de trobar-ho divertit. «En els somnis no surt res bé», vaig pensar.

      Vaig regirar la casa. La nostra habitació i el bany. Les habitacions de l’Ian i la Marie, el seu lavabo. L’habitació del Richard. No feia cas de la meva vista borrosa. Vaig arribar a la conclusió que no tenia importància.

      Però el que no vaig poder ignorar de cap manera va ser la letargia creixent que sentia. Somiant o no, em notava el cos com un soc. Vaig tornar enrere fins al dormitori i em vaig asseure a la vora del llit. Vaig notar un pessic de malestar perquè no es va deformar gens amb el meu cos; és un llit d’aigua. «Ni cas, un somni és un somni —em vaig dir—. Només que aquest és de bojos». Vaig donar una ullada a la ràdio despertador, inclinant-me per veure les agulles i els números. Eren les set menys set minuts. Vaig mirar per la porta de vidre. No era pas fosc. Hi havia boira, però no era fosc. Però com podia ser tan d’hora si la casa estava buida? A aquesta hora encara haurien de ser tots al llit.

      «Tant és», vaig dir-me, fent un esforç per lligar caps. «T’estan operant. Ho estàs somiant, tot això. L’Ann i els nens són a l’hospital esperant...».

      Vaig quedar bloquejat per un nou dubte. Realment era a l’hospital? O això també era part del somni? No podia ser que estigués dormint en aquest llit, de fet, i somiant-ho tot? Potser no havia tingut mai cap accident. Hi havia moltíssimes possibilitats, i cada una afectava la següent. Només que pogués pensar amb més claredat... Però tenia el cervell com adormit. Com si hagués begut o m’haguessin sedat.

      Em vaig estirar al llit i vaig tancar els ulls. No calia fer res més, ho sabia perfectament. En acabat, em despertaria amb la veritat: un somni a l’hospital sota els efectes de l’anestèsia o un somni al llit mentre dormia. Esperava que fos aquesta última. Perquè, en aquest cas, em despertaria i trobaria l’Ann estirada al meu costat i li podria explicar el somni tan esbojarrat que havia tingut. Abraçaria la seva escalfor encantadora, li faria petons amb tendresa i riuria tot explicant-li que estrany que és somiar que somies.

      Un malson negre que no s’acaba mai

      Estava cansadíssim, però no podia descansar. Els plors de l’Ann m’havien desvetllat. Vaig intentar aixecar-me, consolar-la. Però tot el que vaig fer va ser flotar pels llimbs entre la foscor i la llum. «No ploris —em vaig sentir xiuxiuejant—. Aviat em despertaré i estaré amb tu. Només deixa’m dormir una mica. Si us plau, no ploris; estic bé, amor. Jo et cuidaré».

      Al final vaig haver d’obrir els ulls. No estava estirat, sinó dret enmig de la boira. Vaig començar a caminar a poc a poc cap allà on sentia el plor. Estava cansat, Robert, estava grogui. Però no la podia deixar plorar. Havia d’esbrinar què passava i solucionar-ho perquè parés de plorar d’aquella manera. No ho suportava.

      Em vaig transportar a una església que no havia vist mai. Tots els bancs estaven plens de gent. Les siluetes eren de color gris, no podia veure com eren realment. Vaig recórrer el passadís central intentant entendre per què era allà. Quina església era? I com és que els plors de l’Ann venien d’aquí?

      La