Adolphe. Benjamin de Constant

      Adolphe

      Benjamin Constant

      Adolphe

      Història trobada entre els papers d'un desconegut

      Traducció de Josep M. Muñoz Lloret

      L'AVENÇ

       Barcelona

       2020

      Edició original: Barcelona, maig de 2013

      © de la traducció, Josep M. Muñoz Lloret

      © d'aquesta edició digital, L'Avenç, S.L., 2020

      Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona

      Telèfon: 93 245 79 21 Fax: [phone]

      www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat www.llegirencatala.cat

      Es reserven tots els drets.

      Cap part d'aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l'editor.

      Il·lustració de la coberta: Saló Gran de la Casa Museu Duran i Sanpere, Cervera

      Disseny i composició de l'edició original: L'Avenç

      Disseny i composició de l'edició digital: Víctor Sabaté

      ISBN: 978-84-16853-45-8

      Ref. AVEN051

      Taula

       PREFACI DE LA SEGONA EDICIÓ O ASSAIG SOBRE EL CARÀCTER I EL RESULTAT MORAL DE L'OBRA

       PREFACI DE LA TERCERA EDICIÓ

       AVÍS DE L'EDITOR

       CAPÍTOL I

       CAPÍTOL II

       CAPÍTOL III

       CAPÍTOL IV

       CAPÍTOL V

       CAPÍTOL VI

       CAPÍTOL VII

       CAPÍTOL VIII

       CAPÍTOL IX

       CAPÍTOL X

       CARTA A L'EDITOR

       RESPOSTA

      PREFACI DE LA SEGONA EDICIÓ

       O ASSAIG SOBRE EL CARÀCTER I EL RESULTAT MORAL DE L'OBRA

       Com que l'èxit d'aquesta obreta en feia necessària una segona edició, aprofito per afegir-hi algunes reflexions sobre el caràcter i la moral d'aquesta història a la qual l'atenció del públic dóna un valor que jo era lluny d'atribuir-hi.

       Ja he protestat contra les al·lusions que una malignitat que aspira al mèrit de la penetració, per mitjà d'absurdes conjectures, ha cregut trobar-hi. Si realment havia donat lloc a unes interpretacions semblants, si es trobava en el llibre una sola frase que les pogués autoritzar, em consideraria digne d'un blasme rigorós.

       Però totes aquestes preteses similituds són feliçment massa vagues i massa desproveïdes de veritat, per haver fet impressió. A més, no havien nascut en la bona societat. Eren obra d'aquells homes que, sense ser admesos a la vida mundana, l'observen des de fora, amb una curiositat maldestra i una vanitat ferida, i miren de trobar, o de causar, un escàndol en una esfera superior.

      Un escàndol com aquest s'oblida tan ràpidament que potser faig malament de parlar-ne aquí. Però m'ha sorprès d'una forma tan penosa que m'ha obligat a repetir que cap dels personatges retratats a Adolphe no té relació amb cap dels individus que conec, i que no he volgut dibuixar-ne cap, amic o indiferent; car envers tots ells em crec lligat pel compromís tàcit de respecte i de discreció recíproca sobre el qual descansa la societat.

      Per la resta, escriptors més cèlebres que no pas jo han experimentat la mateixa sort. S'ha pretès que el senyor de Chateaubriand s'havia descrit a René; i la dona més espiritual del nostre segle, i al mateix temps la millor, Madame de Staël, ha estat sospitosa, no solament d'haver-se retratat a Delphine i a Corinne, sinó d'haver pintat uns retrats severs d'algunes de les seves coneixences —imputacions ben poc merescudes, car, certament, el geni que creà Corinne no tenia cap necessitat de recórrer a la malignitat; a més, tota perfídia social és incompatible amb el caràcter de Madame de Staël, aquest caràcter tan noble, tan coratjós en la persecució, tan fidel en l'amistat, tan generós en el sacrifici.

       Aquesta mania de reconèixer en les obres de ficció els individus que trobem a la vida mundana és per a aquestes obres una veritable plaga. Les degrada, els imprimeix una direcció falsa, en destrueix l'interès i n'elimina la utilitat. Buscar les al·lusions en una novel·la és preferir la mesquinesa a la natura, i substituir l'observació del cor humà per la xafarderia.

      Penso, ho confesso, que s'hauria pogut trobar a Adolphe una finalitat més útil i, goso dir, més noble.

       No he volgut només palesar el perill de les relacions irregulars, a les quals sovint un està més encadenat quan més lliure es creu. Aquesta demostració bé hauria tingut la seva utilitat; però no era tanmateix la meva idea principal.

       Independentment d'aquestes relacions establertes que la societat tolera i condemna, hi ha en la simple habitud de manllevar el llenguatge de l'amor, i de donar-se, o de fer néixer en els altres unes emocions de cor passatgeres, un perill que no ha estat prou valorat fins ara. Ens endinsem en un camí del qual no sabríem preveure la fi, no sabem allò que inspirarem, ni allò que ens exposem a experimentar. Jugant-hi, ens enduem uns cops dels quals no calculem ni la força, ni la reacció en nosaltres mateixos; i la ferida que sembla aflorar, pot ser incurable.

       Les dones coquetes fan molt de mal, encara que els homes, més forts, més distrets del sentiment per unes ocupacions imperioses, i destinats a servir de centre a allò que els envolta, no tinguin en el mateix grau que les dones la noble i perillosa facultat de viure en un altre i per un altre. Però quan aquest comportament, que a primer cop d'ull jutjaríem frívol, esdevé més cruel és quan s'exerceix sobre uns éssers febles, que no tenen més vida real que dins el cor, més interès profund que en la passió, sense altra activitat que els ocupi, i sense carrera que els comandi, confiades per naturalesa, crèdules per una excusable vanitat, sentint que la seva sola existència és lliurar-se sense reserva a un protector, i constantment avesades a confondre la necessitat de suport i la necessitat d'amor!

       No parlo de les desgràcies positives que