Joan Fuster: indagació, pensament i literatura. AAVV

El text que reproduïm a continuació no encaixa gaire amb un cert «fusterianisme oficial». Gosaria afirmar, fins i tot, que en desmenteix el seu punt de partida.

      De Michel de Montaigne en depenem tots els qui, per a bé o per a mal, diem el que pensem i pensem el que ens apassiona. La fauna periodística actual –i jo m’hi incloc– no és que un subproducte dels Essais com a mètode. Potser per això –per l’èmfasi del jo– solem proferir més bajanades de les que ens pertoquen. Però, Lukács va llegir mai Montaigne? Ho va fer Marcuse? Adorno? Lenin no: «llibertat, per a què?». Ni Stalin. Ni Althusser. Són cagallons de Hegel. Com Marx. (Fuster 2010: 260)

      Sobre aquest assumpte que planteja Fuster –les arrels més fondes del periodisme, les que són fins i tot anteriors al segle XVIII– hi ha un molt interessant i recomanable recull d’articles acadèmics (Chartier 2012).

      3

      A Joan Fuster, li va tocar un segment del segle XX: els 70 anys que van del 1922 al 1992. Quina és la característica definitòria del pensament del segle passat? Malgrat la manca de perspectiva històrica, podríem avaluar genèricament el segle passat com l’època en què van ser consumats els grans dubtes sobre/de la cultura occidental que s’havien anat gestant des de la Il·lustració, tot i que no van ser formulades explícitament fins a la segona meitat del segle XIX. Dubtes o sospites sobre les intricades relacions entre el llenguatge i la realitat (Wittgenstein), sobre les zones fosques de la nostra ment (Freud), sobre la moral (Nietzsche), sobre el rerefons econòmic de l’estructura social (Marx i els seus nombrosos deixebles del segle XX), sobre la trajectòria –o fins i tot destí– de la filosofia occidental (Heidegger), sobre els fonaments metodològics de la ciència (Karl Popper), sobre el suposat primitivisme d’aquells éssers humans que no són com nosaltres (Lévi-Strauss). Dubtes, fins i tot, sobre la mateixa ciència i les –suposadament– inqüestionables veritats científiques.

      L’any 1931, per exemple, el matemàtic austríac Kurt Gödel demostrarà la impossibilitat de decidir si un determinat sistema formal axiomàtic és o no consistent. De fet, el segle acabarà amb una veritable obsessió per l’estudi dels sistemes caòtics o imprevisibles (com ara el comportament a llarg termini dels fenòmens meteorològics) reprenent així les idees que va enunciar René Thom als anys setanta. Malgrat les justes denúncies d’Alan Sokal contra la projecció purament frívola dels conceptes científics al pla de la filosofia especulativa (Jacques Lacan, Julia Kristeva, etc.) és evident que al llarg del segle XX la ciència va estar una de les principals fonts d’inspiració de la filosofia. La ciència ha creat grans certeses però també grans dubtes, especialment pel que fa a la seva traducció en forma de tecnologia –una tecnologia ja autònoma, independent del tronc comú del saber i també del control social. Sospites, dubtes. I recels sobre els mateixos dubtes, i suspicàcies sobre les mateixes sospites: aquests cent anys es tanquen creant un cercle, una estranya simetria.

      Per poder fer un inventari rigorós de tots els dubtes del segle XX necessitaríem una obra de dimensions enciclopèdiques. La font que els va inspirar, però, és molt més reduïda. Se la coneix com l’Escola de la Sospita: Nietzsche, Marx i Freud. Tots els dubtes de gran abast són hereus d’aquesta tradició, a mig camí entre el segle XIX i el XX. Fuster n’és un receptor en estat pur, dels tres, especialment a la dècada que va entre el 1965 i el 1975, aproximadament, però amb diferents modulacions en funció de l’època de què parlem.

      El 21 de gener del 1973, va publicar un article a La Vanguardia on ironitzava sobre com el llenguatge de la psicoanàlisi havia arribat a tots els àmbits, fins i tot als eclesials (Fuster 1973). Freud no és per a ell un personatge bàsic, al meu entendre. Nietzsche molt més, tot i que l’estil dels aforismes d’un i l’altre són molt diferents. Marx, molt més. Joan Fuster va ser un marxista amb matisos, un marxista amb distàncies i fins i tot amb una rialleta irònica, però marxista al cap i a la fi. Penso que on això es veu millor és justament en l’assaig introductori que va redactar el 1966 amb motiu de l’Obra Completa de Josep Pla.

      Aquest assaig introductori constitueix, al meu entendre, una greu errada en la trajectòria de Fuster, per tres raons diferents. La primera és que Fuster assumeix l’autocaricatura literària de Pla –és a dir, el seu personatge– com una realitat, i l’analitza com si es tractés de l’escriptor real Josep Pla i Casadevall. Pla va viure molts anys en un mas, certament, però era la pura antítesi del pagès català. Els pagesos catalans –si més no, els del temps de Pla– no llegien els moralistes francesos, ni havien viatjat per tot Europa, ni es llevaven passat el migdia, com feia Pla habitualment. Portar boina té poc a veure amb el fet de ser un petit propietari rural –un kulak, com li agrada dir a Fuster emprant l’expressió russa, tan connotada en la historiografia marxista.

      En segon lloc, Fuster –no sé si de manera conscient o inconscient– fa en aquest llarguíssim estudi introductori un veritable retrat del conflicte que poden suscitar-li els seus propis orígens. L’obsessió per ubicar Pla en el si d’un estrat social, i que aquesta ubicació resulti coherent des de la perspectiva del materialisme dialèctic i la lluita de classes, sembla reflectir més aviat una profunda inquietud interna, íntima, que no pas alguna cosa que tingui a veure remotament amb els conflictes personals de Pla. El món íntim de Pla és terra incognita, però avui se sap del cert que les seves relacions amb les dones, per exemple, van ser molt turbulentes. També sabem coses sobre la seva problemàtica relació amb l’alcohol o sobre els vincles amb determinades liaisons dangereuses, especialment en termes polítics. Però res no fa pensar, absolutament res, que el Fuster situa com la clau de volta explicativa de la seva obra tingués la més mínima importància en la seva trajectòria literària ni en la seva manera de pensar.

      En tercer lloc, i finalment, en l’esmentat paper, Fuster s’allunya de manera inexplicable de la seva opció –sostinguda al llarg de la seva obra– per un escepticisme lúcid, i acaba elaborant una anàlisi enquadrable en la més estricta ortodòxia de la crítica literària marxista. L’elegància habitual del seu estil literari fa que no ho sembli, però aquesta adhesió quasi escolàstica a la moda intel·lectual d’aquell moment hi és ben present. Aquest és justament el punt que Pla li retreu en una carta plena d’amables retrets –però retrets al cap i a la fi. No critica tant el marxisme, sinó el fet que en aquell moment faci la funció de moda –la moda de París.

      4

      L’assaig fundacional, el de Montaigne, sorgeix justament de la necessitat de pensar a les palpentes en un context de característiques tan especials que no s’han tornat a repetir mai més, si més no amb aquella radicalitat. Tal com ho va demostrar Léon Brunschvicg en una acurada i esclaridora monografia, les Meditations de Descartes o les Pensées de Pascal són hereves directes d’aquella nova manera d’argumentar i comunicar idees (Brunschvicg 1945). Els Essais estan a mig camí entre el món antic i el modern, però sens dubte inauguren l’expressivitat pròpia del segon, especialment des del punt de vista argumentatiu. Amb els recursos expressius del tractatus escolàstic o amb els de la florida eloqüència renaixentista, la Modernitat resultava, en el sentit literal de la paraula, incomunicable.

      Al cap i a la fi, es tractava d’incorporar dos nous elements que, a mitjan segle XVI, no encaixaven enlloc –no hi cabien, per dir-ho planerament–: el jo modern (la nova vivència de la subjectivitat) i la noció de provisionalitat o incertesa radical, resultat d’haver constatat la insuficiència del llegat clàssic a l’hora d’explicar els canvis que hem detallat més amunt. El dubte metòdic cartesià –base fundacional de la filosofia moderna– és completament inviable sense els nous recursos expressius i argumentatius explorats per Montaigne. Quan Descartes expressa el nus de la seva argumentació –«ego co – gito, ego sum» o, en la seva pròpia traducció francesa, «je pense, donc je suis»– està assumint tàcitament el jo de Montaigne i la seva manera de comunicar-lo. Refractari als protocols sil·logístics, indòmitament aliè als feixucs dogmes llegats per la tradició, protagonista d’un naufragi històric sense precedents, crític per necessitat, aquest jo ja és irreductiblement modern. És una altra cosa. La superació d’aquest solipsisme és l’acta fundacional de la Modernitat. Aquesta idea no podia ser comunicada