Andreu Alfaro. AAVV

i lliure que, ja des dels anys seixanta, explora audaçment l’escultura des de la memòria del constructivisme mitjançant la utilització de materials industrials i les seues possibilitats òptiques i cinètiques de simetria o repetició de forma geomètriques. Formes que progressivament es projecten en les seues escultures monumentals que en els anys setanta es van endinsar en un concepte nou de l’espai públic. I que no van ser sinó un graó més en el seu afany incansable, en les dècades següents, de la perpètua renovació del concepte de l’escultura clàssica, del seu volum, dels seus materials com el marbre o la calcària, o dels motius, des de l’estatuària clàssica a la barroca, des del cos humà a les esteles o a l’homenatge a mites culturals europeus com Goethe.

      Però també es va voler reconèixer un artista que va convertir bona part de la seua obra en un compromís social i intel·lectual insubornable amb la societat valenciana, a la qual sempre va alertar sobre les qüestions candents de la seua identitat històrica i del seu irrenunciable progrés en la modernitat. Alfaro va ser, doncs, un artista però també un intel·lectual públic que es va dirigir als seus conciutadans no només en la brillant expressió comunicativa de la seua obra –reflex visual dels anhels col·lectius de la societat contemporània– sinó en les seues paraules, sense por de la polèmica i amb un coratge que potser va faltar a altres intel·lectuals en exercici. Renunciant a l’aïllament del geni, Andreu Alfaro va ser, en uns anys decisius, un referent imprescindible en la recuperació de la personalitat del poble valencià.

      Són aquestes qualitats les que l’agermanen amb les inquietuds que aquesta Universitat de València vol significar avui. Cert que parlem d’un autodidacta en el ple sentit de la paraula. Ni tan sols va passar per una escola de belles arts. Però van ser principis sòlidament i obertament universitaris els que van conformar-li el caràcter: la curiositat científica, l’esperit crític i emprenedor, el compromís ciutadà, la necessària intervenció en la realitat per a transformar-la. Alfaro va ser un universitari sense universitat, però va ser amic d’intel·lectuals amb els quals va compartir idees i interessos, com els crítics i historiadors de l’art Vicente Aguilera Cerni, Tomàs Llorens i Alexandre Ciciri, el periodistes Vicent Ventura i, sobretot, l’escriptor Joan Fuster, que hauria de convertir-se en un dels seus màxims referents culturals i de pensament. Avui la Universitat de València el reconeix com un dels seus i ha volgut unir la seua figura i obra a la seua història més recent. Amb motiu de la celebració del cinquè centenari (1499-1999), se li encarregà el disseny de la medalla commemorativa Cinc Segles, en la qual va saber reflectir èticament i estèticament els ideals que alimenten la realitat i el futur d’una institució venerable que ha de créixer sempre sota l’imperatiu innovador. El 2005, amb motiu del segon centenari d’Antoni Cavanilles, Alfaro va crear una escultura abstracta plena d’una vitalitat orgànica que s’integra emotivament a l’entorn del Jardí Botànic. La nostra universitat va donar suport així mateix a l’exposició «L’altre Alfaro», que es va presentar el 2011 al Centre de Cultura Contemporània Octubre per ressaltar la seua faceta desconeguda de dissenyador i creatiu publicitari. El mateix any s’instal·la al nostre campus dels Tarongers una de les seues últimes escultures monumentals, Adam i Eva, en la qual es visualitza, amb síntesi potent de forma i matèria, l’equivalència de l’home i de la dona, i s’hi reinterpreta l’antiga imatge bíblica en clau d’idèntica dignificació humana. Una obra que potser exemplifica dos dels trets més destacats d’Alfaro: la seua voluntat de fer coincidir els desitjos d’una institució amb les pròpies inquietuds i, per descomptat, la impecable inclinació estètica per despullar l’escultura dels detalls innecessaris i aconseguir representar-ne la naturalesa més essencial.

      La nostra universitat sol recordar el lliurament de la Medalla amb la publicació d’un llibre que materialitze simbòlicament el llegat dels qui la van rebre. En aquest cas, el que el lector té a les mans i que recull la paraula en els temps de l’Alfaro amb les conviccions que hem evocat. S’ha fet no sols per saldar un deute moral, sinó també per traslladar el magisteri del seu art i del seu compromís cívic que, en un recorregut de quasi cinquanta anys pels seus escrits, intervencions públiques o entrevistes, han estudiat i editat acuradament dos professors de la nostra Universitat. Un historiador de l’art i una filòloga que el van conèixer i el tractaren estretament al seu mateix taller, i van compartir amb ell la projecció i el significat de l’art contemporani en la complexa i sempre contradictòria societat valenciana. Tots dos han posat tot l’afany a seleccionar aquests textos, a explicar les circumstàncies que els van motivar, i a elaborar un estudi introductori documentat que, tot i que fa prevaler l’interès de les seues aportacions artístiques, convida a conèixer la coherència intel·lectual d’Andreu Alfaro i, alhora, contribueix a la historiografia de l’art.

      Com sabem, els seus últims anys es van veure entenebrits per la malaltia, l’única cosa capaç d’ennuvolar la seua lucidesa proverbial, la seua insolent valentia d’expressió i el seu elevat sentit ètic de la cultura. Aquest fet ens fa sentir-nos especialment agraïts a la família Alfaro Hofmann, a Anna, Andrés i Carles, per la il·lusió amb la qual, des de la seua càlida voluntat per mantenir viva l’obra del seu pare, han donat suport a la realització d’aquest llibre.

ESTEBAN J. MORCILLO SÁNCHEZ

ANTONIO ARIÑO VILLARROYA

       Rector de la Universitat de València

       Vicerector de Cultura i Igualtat